NI INVERSIONS, NI NOU SISTEMA DE FINANÇAMENT

Fa anys i panys que Catalunya reclama un sistema de finançament autonòmic just –fins que no siguem un nou estat dins la Unió Europea– i unes partides d’inversió pública per a infraestructures adequades al nostre país. Des que ha començat el segle, hi ha hagut moments de bonança econòmica, de crisi i recessió duríssimes, però passen els anys i el poder de l’Estat mai escolta –o no vol escoltar– les reivindicacions de Catalunya.

Sembla que el govern que lidera el PSOE vol actualitzar el sistema de finançament, que està en vigor des del 2009 i pendent de renovar-se des del 2014. Per a qualsevol proposta que es posi sobre la taula, però, sempre hi haurà un grapat de comunitats autònomes que hi estaran en contra.

Fa pocs dies, la Generalitat ha reaccionat amb fredor a la proposta inicial del Ministeri d’Hisenda, que està determinat a mantenir com a base del nou sistema el que ells anomenen població ajustada. El govern català ja ha dit que la proposta de Madrid no satisfà les necessitats del Principat i, sobretot, que no té en compte, per exemple, el cost de la vida. Sigui com sigui, la Conselleria d’Economia ja ha donat a entendre que si no es planteja un nou model que tingui en compte la població real i els ingressos que s’aporten a la caixa comuna –que són un disbarat perquè són molts comparats amb allò que es rep al final– no es resoldrà l’infrafinançament ni el dèficit amb Catalunya.

Encara no ha començat la negociació com a tal, però recordant els antecedents i la hiperventilació d’algunes comunitats com la de Madrid, tot far pensar que el resultat final del nou sistema de finançament, si és que s’aprova en aquesta legislatura, tampoc serà l’adequat per als ciutadans catalans.

Al marge de com acabi tot plegat, ens hauríem de fer una reflexió: com podem pensar que el finançament serà just per a nosaltres si no són capaços ni tan sols d’enviar les inversions en infraestructures d’acord amb allò que determina la llei? Les darreres xifres encara se situen per sota del pes econòmic de Catalunya en el PIB de l’Estat, que és el 19%, indicador de referència que es preveu a la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia i que tenia com a objectiu corregir el dèficit d’infraestructures a casa nostra.

Precisament, aquesta setmana Foment del Treball ha denunciat que Catalunya té un dèficit de 35.000 milions d’euros acumulat en inversions en infraestructures per part de totes les administracions en els últims dotze anys. La patronal critica que la inversió és insuficient i que, a més, l’execució no arriba mai a la quantitat promesa. En els últims anys, la xifra d’inversions pendents s’ha disparat 7.000 milions més, ja que en el darrer informe es calculava que el dèficit era de 28.000 milions.

Davant d’aquests incompliments, la patronal ha reclamat als governs espanyol i català que aprovin inversions recurrents de 5.000 milions anuals, la qual cosa representa el 2,2% del PIB, per compensar la caiguda de la licitació pública durant l’última dècada. En els comptes generals de l’Estat per al 2022, la dotació pressupostada per a inversions a Catalunya és de 2.230,74 milions d’euros, el 17,2% del total de les inversions que es poden regionalitzar. Aquesta xifra suposa un increment de l’11,6% respecte als pressupostos del 2021 i situa Catalunya com a segona comunitat amb més pes sobre el total d’inversions pressupostades, després d’Andalusia.

El vicepresident de Foment i president de la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC), Joaquim Llansó, ha denunciat que “la repetició de les obres de manera recurrent altera i distorsiona els mateixos pressupostos”. En el cas de la variant de l’N-340, la inversió final ha vorejat els 170 milions, mentre que les diferents dotacions pressupostàries que han aparegut als comptes espanyols en els últims anys sumen més de 900 milions.

Amb tants incompliments només es pot demanar a la classe política seriositat, rigor i exigència amb les obligacions que l’Estat té amb Catalunya, perquè el dèficit fiscal –entre 16.000 i 19.000 milions d’euros anuals– és, senzillament, escandalós.