A fons
INVENTARI (PROBABLE) DE COMPLICITATS
Com és sabut, les independències no s’improvisen, llevat, és clar, de la nostra. I, tot i que el panorama actual no convidi a l’optimisme, cal no oblidar que hi ha feines que s’han de fer des d’ara, com a inversió imprescindible per quan vinguin temps millors. En tot procés d’emancipació nacional hi ha dues àrees bàsiques, estratègiques, com són Interior i Exteriors, en les quals han de dominar el coneixement de la matèria, la intel·ligència, la discreció i, com és lògic, un elemental sentit d’estat. En l’àmbit exterior, ara mateix, hi incideixen la Generalitat de Catalunya (amb 15 delegacions del govern, més 40 oficines de comerç exterior i inversions i l’Institut Ramon Llull), el Consell per la República, l’ANC, Òmnium Cultural i, finalment, 106 casals catalans actius, entitats aquestes amb personalitat jurídica pròpia als països on estan establertes. Malgrat coexistir en un mateix territori, no totes tenen, exactament, les mateixes funcions, atesa la naturalesa i els objectius inicials que van fer possible el naixement de cadascun dels agents catalans a l’exterior. Tal com estan les coses, qui pot tenir menys marge de maniobra en l’àmbit internacional és, paradoxalment, la Generalitat, ja que té al damunt, permanentment, tots els ulls de l’Estat fits en ella, en cada moviment que faci i en cada cèntim d’euro que bellugui. Tot i això, el seu paper institucional és insubstituïble, fora del país, però, sobretot, a l’interior, amb una relació regular, elegant, cuidada i eficaç amb el cos consular, pensada per ser duta amb la delicadesa màxima.
Mai no es produirà cap reconeixement internacional d’un subjecte polític català si el món i cadascun dels estats que l’integren no en coneixen abans, mínimament, l’existència. Per reconèixer, abans s’ha de conèixer. Per això cal potenciar la promoció i la difusió de tots aquells elements que generin simpatia, prestigi i atracció cap al nostre país i la seva causa de llibertat nacional. Alhora, cal anar preparant el terreny a l’avançada per quan calgui, de debò, la complicitat exterior capaç de forçar des de les diferents societats civils que els seus estats respectius es moguin en el terreny de la diplomàcia i la pressió internacional directe i a través dels organismes representatius, regionals, continentals o mundials. Amb l’objectiu que, quan el dia arribi, no haguem de tornar a improvisar i hàgim de córrer amb una sabata i una espardenya, s’ha d’haver fet abans la feina necessària de saber qui són o poden arribar a ser els nostres, els amics de Catalunya. És amb aquesta finalitat que caldria elaborar un inventari (probable) de complicitats (IPC), amb noms i cognoms de les moltes persones que, en cada país, són susceptibles de ser ficats a la llista.
Aquest IPC hauria d’incloure premsa, ràdio, televisió i mitjans digitals, començant pels de tarannà més democràtic i progressista, més susceptibles de ser sensibles a una causa alliberadora i democràtica com la nostra. Hem de saber, arreu on tinguem possibilitats de conèixer-ho, quines podrien ser aquestes persones, algunes de les quals segur que ja van manifestar-se d’alguna manera en els moments més àlgids de l’acció pacífica i democràtica del poble català, amb la consegüent reacció violenta i antidemocràtica de l’autoritat espanyola. El mateix podríem dir d’universitats, col·legis d’educació superior, acadèmies, centres d’estudi i recerca, pel que fa als seus membres i cos docent. Caldria detectar la possible posició dels noms més populars o amb ascendència més gran en cada indret, siguin escriptors, esportistes, científics, artistes, actors o músics, a propòsit de Catalunya. Alguns d’aquests noms ja han pres posició pública i caldria fer-nos-en més ressò per potenciar el seu compromís i lligam amb nosaltres. Alhora, sobretot a l’Amèrica Llatina, no es pot oblidar que hi ha fills i descendents d’exiliats republicans o d’anteriors emigrants econòmics que han arribat a tenir un estatus destacat en la societat, en el món de la cultura, l’esport, la política o l’empresa. A Mèxic, uns quants ministres i, fins fa no res, el ministre d’Exteriors d’un important país d’Amèrica del Sud i, ara mateix, fins i tot un president. També han de tenir un lloc a l’IPC tots els guardonats amb el Premi Internacional Catalunya o els nombrosos doctors honoris causa distingits per les diferents universitats catalanes o escriptors de renom universal que tenen obra editada en català. Tant a aquests, com als altres de qui s’hagin detectat simpaties procatalanes, cal tenir-los regularment informats de l’evolució de la situació, dels nostres avenços i fites, així com de la repressió judicial, política i policial espanyola i de l’obstrucció permanent a qualsevol iniciativa catalana, per mínima que sigui. I serà bo de conèixer quins catalans són coneguts i compten amb una certa simpatia als diferents països (esportistes, cantants, escriptors, intel·lectuals, empresaris, actors, actrius, dramaturgs, músics, etc.), relacionar-los amb el nostre procés emancipador quan així sigui possible i contribuir a fer-ho saber en les societats respectives.
Un IPC d’aquestes característiques requereix dedicació i coneixement del lloc i mai no serà el resultat d’una acció feta de pressa i corrents, sinó conseqüència d’una tasca seriosa i discreta que algú hauria de coordinar, amb la mateixa discreció i eficàcia exigible als que l’elaboraran. Els diferents agents exteriors catalans, coincidents en un mateix punt geogràfic, han de coordinar-se, sabent que, si bé tenen funcions diferents, comparteixen un mateix objectiu: crear les condicions perquè quan el dia arribi es pugui activar la resposta civil i política més adequada de suport a la decisió catalana de voler ser estat. Les accions a fer, en aquell moment, en l’àmbit internacional poden adquirir una magnitud tan gran que, per sentit comú i per no actuar a la catalana explicant sempre què fem i com als nostres enemics, no detallarem ara i aquí. Però no hi haurà més passos sense el primer pas.
