EN CAIGUDA LLIURE

Dimecres passat, 9 de febrer, el setmanari britànic The Economist va publicar el reportatge A new low for global democracy en què s’analitza com les restriccions pandèmiques han malmès les llibertats democràtiques durant el 2021. Per escriure’l, s’han basat en la informació que recull la darrera edició de l’Índex de democràcia de la seva empresa germana, The Economist Intelligence Unit (EIU), una unitat de negoci del mateix Economist Group que ofereix previsions i serveis d’assessorament econòmic mitjançant l’elaboració d’estudis i anàlisis de mercat.

L’enquesta anual sobre la qual se sustenta aquest –molt recomanable– article periodístic valora l’estat de la democràcia en 167 països i se centra a analitzar cinc mesures concretes: processos electorals i pluralisme, funcionament dels governs respectius, índex de participació política, cultura política i democràtica de la ciutadania i llibertats civils. A partir d’aquests paràmetres, The Economist conclou que més d’un terç de la població mundial viu sota un grau major o menor d’autoritarisme, mentre que només el 6,4% gaudeix d’una democràcia plena. La puntuació global va baixar de 5,37 a un nou mínim de 5,28 sobre deu. L’única caiguda equivalent des del 2006 va ser el 2010, després de la crisi financera mundial.

L’article de The Economist ha tingut el seu ressò, en major o menor mesura segons el biaix del mitjà, en la premsa espanyola. En aquest sentit, dijous, 10 de febrer, La Vanguardia publicava la notícia titulant que “Espanya passa de democràcia plena a defectuosa” i citava precisament l’estudi del mitjà britànic, destacant-ne l’indicador sobre la independència judicial, factor al qual s’atribueix la caiguda d’Espanya del lloc 22è al 24è del rànquing més prestigiós sobre qualitat democràtica.

D’exemples de manca d’independència i de nul·la voluntat de transparència (ara que tothom se n’omple la boca...), quan no directament de manipulació, en tenim nombrosos cada dia però no només provinents del poder judicial i del deep state. Els mitjans de comunicació juguen un paper molt important i influent en l’equació que acaba afectant la baixa qualitat de la nostra democràcia. Per interessos diversos i transversals, com a societat exhibim una laxitud enorme a l’hora d’exigir veracitat i rigor en la feina periodística.

Un exemple l’he viscut aquesta mateixa setmana (ja em perdonareu que acabi parlant del meu cas) llegint diverses notícies relacionades amb la petició que he rebut del ministeri públic, és a dir, de la fiscalia, per declarar “en persona” en el judici pels béns de Sixena. Citant El Periódico de Aragón (tot i que n’hi ha d’altres, com Crónica Global), la fiscalia d’Osca argumenta: “No hi ha raons d’utilitat, seguretat o d’ordre públic que justifiquin la declaració per videoconferència de Puig, més enllà que l’acusat es troba encausat i en rebel·lia per una causa pendent al Suprem.”

A veure, hi torno: el proper 4 de maig compareixeré de nou davant la justícia, com ho he fet sempre, amb voluntat explicativa i transparent. I ho faré en aquest cas personat a través del meu advocat, que és la persona que ostenta els plens poders de la meva representació davant la causa. Desconeixem què pretén el fiscal amb aquest recurs (el de no acceptar la meva declaració per videoconferència, com ja vaig fer en la fase d’instrucció), però sigui com sigui, la llei és la llei per a tothom, agradin més o menys els drets que protegeix.