Opinió
CAP A UN NOU ORDRE MUNDIAL
El problema de la guerra entre Rússia i Ucraïna és que Occident ha estat molt hàbil a l’hora de controlar el relat i establir quin és el marc en què aquest relat s’ha de moure, per la qual cosa, com en tota guerra, qualsevol afirmació que no està dins d’aquest discurs uniforme és molt costosa de mantenir. No obstant això, i com sempre passa en aquestes situacions, les coses no són ni blanques ni negres i, en aquest cas, es barregen amb unes importants dosis de russofòbia, especialment arrelades a Espanya i que es contagien també a Catalunya.
Hi ha temes en què és fàcil posicionar-se: la guerra i la invasió russa no són admissibles i fins i tot encaixen perfectament en el crim d’agressió, tal com està definit en l’article 8 bis de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. Crec que tots estem d’acord en això, o que hi hauríem d’estar.
A partir d’aquí, les coses requereixen una anàlisi molt més profunda, sobretot perquè si a Putin li surt bé aquesta jugada, entraríem en un nou ordre mundial en què tot seria molt més complex que els canvis que van comportar els atemptats de l’11-S del 2001 que, al final, van implicar una certa hegemonia nord-americana, un canvi en matèria dels nostres drets i llibertats i una repressió brutal però infructuosa dels moviments islamistes, que han anat sent desmuntats i reemplaçats per uns de nous sense que el problema de fons s’hagi solucionat. Aleshores, no es va gestar un canvi en l’ordre mundial, cosa que sí que podria ocórrer a partir d’aquest nou escenari. Comprendre la posició russa, que en cap cas implica compartir-la, serveix, entre altres coses, per saber cap a on vol anar Putin, fins on vol arribar i quins serien els escenaris si les coses li surten bé i, també, si li surten malament.
No podem oblidar que una part del problema actual sorgeix en el mateix moment en què s’esperona la perestroika i es produeix la caiguda del mur de Berlín, la desintegració de l’URSS, la desaparició del Pacte de Varsòvia, l’occidentalització dels països de l’Est i el desmembrament del moviment dels països no alineats. La manera com es va tractar l’extinta URSS, així com el triomfalisme amb què es va expandir l’OTAN i es va viure l’occidentalització dels països de l’Est ha generat un ressentiment a Rússia les conseqüències del qual estem veient ara. A partir d’aquí, Rússia ha estat, primer humiliada, després ignorada i, finalment, infravalorada pel que fa a les seves capacitats i sentiments, de manera que s’ha omès, en totes les anàlisis, quina era la formació que tenien i tenen els qui avui la dirigeixen i que, sens dubte, disten molt de ser comunistes, tot i que van ser formats en un règim comunista, amb tot el que això implica. En un moment d’eufòria occidental, se’ns va oblidar un fet que era essencial: l’OTAN va ser una estructura dissenyada i gestada per a una determinada confrontació i, a partir de la desaparició del subjecte a confrontar, s’ha transformat en un instrument imperialista que més aviat que tard havia d’entrar en conflicte amb el sentiment nacional rus, que no es va esfumar amb la caiguda del mur de Berlín.
CALIA ESCOLTAR PUTIN
Si es poguessin fer alguns paral·lelismes històrics, segurament caldria retrocedir fins al Tractat de Versalles –que va ser la llavor del sorgiment posterior, o de l’enfortiment, del nazisme a Alemanya– per trobar un escenari similar al que s’ha anat vivint a partir del 1991, època en què la Xina estava immersa en un escenari post-Tiananmen de cert aïllament i previ al seu sorgiment com a potència industrial, comercial i política. Aquest va ser el caldo de cultiu per a l’enfortiment d’un esperit nacional molt sòlid, dins d’un marc autocràtic, en què els que prenen decisions comparteixen amb Putin els sentiments nacionals, la necessitat de sacrifici i el desig de ressorgiment d’una gran Rússia que sigui capaç de jugar al món el paper que creuen que li correspon, i això a pesar que se l’ha marginat dels grans espais de decisió mundial, com ara la mateixa OTAN i la Unió Europea. No oblidem que aquestes claus estan en l’últim discurs de Putin (“vaig oferir a Clinton entrar a l’OTAN” i “la UE ens va rebutjar”), a qui no només no hem prestat atenció, sinó que suposats experts han ridiculitzat i estigmatitzat quan calia escoltar-lo atentament per fer una anàlisi de la situació a què ens enfrontem. I compte!, no es tracta d’estar d’acord amb aquest discurs, simplement de prestar-li atenció per trobar les claus d’una situació complexa que ens pot portar a un escenari on ningú es voldrà trobar.
A Rússia li passa el mateix que li va passar a l’Alemanya nazi, guardant sempre les distàncies històriques, i és que està necessitada d’un “espai vital” (un Lebensraum) i, en aquesta recerca, Ucraïna juga un paper essencial, partint del compliment de dues premisses importants: fer hegemònica la sortida al mar Negre i recuperar àmplies zones que en l’imaginari postsoviètic són importants, com ara tota la costa d’Odessa. Rússia, amb Putin al capdavant, fins ara sòlidament escudat pels sectors que comparteixen el poder amb ell –no hem de confondre el suport dels poderosos amb el suport dels ciutadans–, s’ha embarcat en una dinàmica que, com dic, si els surt bé implicarà la gestació d’un nou ordre mundial i si li surt malament comportarà no només la caiguda de Putin, sinó la desestabilització de Rússia i el seu enfonsament durant molt de temps, amb el perill que això també té per a Occident, malgrat que ara els ardors bèl·lics no permetin veure-ho.
Asserenem-nos i pensem: debilitar Rússia és enfortir la Xina; es vulgui o no veure així, aquesta és la realitat, i Occident no ha d’entrar en aquest joc, en què l’únic guanyador, sense ni tan sols despentinar-se, seria el règim xinès, amb tot el que això implicaria per a Occident. La guerra, amb les seves brutalitats i inhumanitats, ens impedeix analitzar les coses amb la fredor que el moment requereix, de manera que s’ha passat d’una anàlisi geoestratègica serena a una de confrontació entre bons i dolents, quan el dolent de veritat encara ni tan sols ha sortit a jugar. En l’escenari actual, només es pot fer una anàlisi global, valorar les opcions de futur i escollir quin és el camp on es vol jugar, si al pitjor, al dolent o al que acabi sent mitjanament acceptable.
El pitjor dels escenaris –descartat un conflicte nuclear per les seves conseqüències– seria destruir Putin i els qui li donen suport, ja que comportaria l’enfonsament de Rússia amb el consegüent sorgiment d’una sèrie de distorsions de poder dins la mateixa Rússia –inclòs, però no limitat, un descontrol de l’arsenal nuclear i d’altres arsenals no menys perillosos i mortífers– i l’enfortiment de la Xina amb el que això implicaria a curt i mitjà termini. A curt termini, la Xina es podria expandir a l’Orient, i a mitjà termini, acabaria jugant un paper hegemònic en diverses àrees com el mateix Orient i, sobretot, a Àfrica, on ja estan posicionats pensant en un moment així.
L’escenari dolent seria que es deixi actuar Putin sense demanar contraprestacions o sense condicionar aquesta posició; és a dir, deixar-lo expandir-se sense límits i que això porti Occident a una situació d’asfíxia geopolítica que impliqui la necessitat d’entrar, en el pitjor dels escenaris, en un conflicte directe. En aquest escenari, però, i fins i tot amb majors incerteses a curt termini, la Xina es veuria igualment enfortida amb les conseqüències que això tindria.
Un escenari intermedi seria el de deixar avançar Putin imposant-li –per vies negociades en què sobrarien els bombers piròmans com Borrell– uns límits que, segurament, acceptarien el seu innegable desig de dividir Ucraïna per satisfer així les seves necessitats i expectatives internes, i transformar aquest país en dues grans zones d’influència: la russa i l’occidental, deixant una estreta o limitada sortida ucraïnesa al mar Negre però, en gran mesura, lligada a Polònia, tot i el cost que això tindria en l’aspecte humà, material i polític. En aquest esquema, sens dubte, es consolidarien tres grans eixos de poder d’àmbit mundial: Occident –de bracet dels EUA–, Rússia i la Xina, i Rússia seria l’encarregada de contenir la Xina a partir de la frontera que comparteixen i del posicionament que les dues potències tenen, entre altres zones, a l’Àfrica. Tot això sense tenir en consideració Corea del Nord, del qual sembla que ningú es recorda, tot i que és un país que sempre actuarà segons els seus interessos particulars i que pot ser una font addicional de desestabilització a pesar del relatiu control que Pequín hi segueix exercint.
L’ENCAIX DE RÚSSIA
D’altra banda, un escenari que molts considerarien òptim seria el de la caiguda de Putin i el sorgiment d’un nou govern autènticament democràtic que construeixi una Rússia que trobi el seu encaix a la Unió Europea; no obstant això, veig difícil que es donin les condicions perquè aquest tipus de sortida es presenti ara, i és molt més probable que la caiguda de Putin, tan desitjada per molts, acabi sent com la de Saddam Hussein.
La qüestió és si estem disposats a assumir els costos d’una solució d’aquestes característiques que implicaria, entre altres coses, acceptar la situació creada per Putin, digerir la pèrdua d’una part del territori d’Ucraïna, començar un procés de desescalada verbal i material i, a més, assumir el relat que estem al davant d’un nou ordre mundial amb tres grans eixos, amb els seus avantatges, desavantatges i servituds. L’alternativa és una guerra prolongada que, més aviat que tard, acabarà trucant a casa nostra. Per arribar a aquest punt, però, és necessari reaprendre a llegir els russos, cosa que des de la guerra freda hem oblidat.
La comprensió postmoderna del món impedeix, moltes vegades, analitzar les coses des de la senzillesa, i alhora complexitat, d’uns escenaris que tenen les seves arrels en errors del passat i que, a més, comporten l’ús d’elements d’anàlisi que tenim en desús. Pretendre analitzar un conflicte sense entrar en les causes és no analitzar-lo sinó, simplement, descriure’l, de manera que és evident que, d’una posició com aquesta no se’n traurà cap conclusió.
Rússia, des d’una perspectiva ètica i legal, mai hauria hagut d’envair Ucraïna, però si volem buscar solucions potser caldrà abandonar algunes posicions simplistes i, partint de les causes d’aquesta invasió, buscar una resposta que permeti no ja rebaixar la tensió, sinó, sobretot, trobar una sortida a un conflicte que, si seguim piròmans senils, bé ens pot arrossegar cap al pitjor dels escenaris que l’ésser humà es pugui imaginar. En aquesta via de solució, el paper que correspondria a la Unió Europea hauria de ser el d’una espècie de mediador en lloc de veure’s arrossegada a una guerra que comportaria la cessió d’aquest paper, el de mediador, a la Xina.
