EL PLA ANTICRISI, ELS FONS EUROPEUS I CATALUNYA

Pedro Sánchez, embalat per l’eufòria després d’aconseguir dels socis europeus l’autorització perquè la península Ibèrica esdevingui una illa energètica –fet que comportarà establir un topall temporal al preu del gas i, per extensió de la llum, un escàndol nacional–, ens presenta ara un nou pla per ajudar econòmicament la població més vulnerable, molt tocada darrerament per les conseqüències de la guerra d’Ucraïna. Un projecte que tindrà un cost de 16.000 milions d’euros fins al juny –entre ajudes directes, pròrrogues de rebaixes fiscals i nous crèdits–, i que si es mira de lluny pinta bé –sobretot si tenim en compte els preus energètics desorbitats dels darrers temps–, però que si es mira amb lupa presenta uns números que es poden difuminar.

L’actuació del líder socialista comença amb un anunci al so de bombo i platerets, amb una bateria de bones intencions, fins al punt que la població quedi bocabadada per la quantitat de milions que es repartiran properament. No obstant això, la realitat no sempre és com es pinta. I per donar més èmfasi a la seva proposta, el president demana a tots els actors polítics, institucionals i socials que donin suport i s’uneixin al pla de xoc de resposta a l’impacte econòmic i social de la guerra.

Després d’un març fatídic, amb els carrers tallats per les vagues de transportistes i taxistes, les exigències dels pagesos perquè no se’ls pagui per sota del preu de cost, l’increment de tensió amb Algèria –d’on prové la major part de gas de l’Estat espanyol– després d’abocar el Sàhara Occidental a les urpes del Marroc i d’una pujada continuada dels preus de la llum, el gas, els carburants i els aliments –que han provocat un augment de la inflació del 9,8%, la més alta dels darrers trenta-set anys–, és evident que Sánchez necessitava una glopada d’aire fresc, un bàlsam. I el va tenir divendres de la setmana passada, quan la Comissió Europea va entendre que calia donar un “tractament especial” a l’Estat espanyol i a Portugal per la seva especificitat energètica i perquè la seva població pugui respirar una mica amb els preus tan disparats dels darrers mesos.

És veritat que si el preu de la llum cau a la meitat en tres o quatre setmanes serà una bona notícia. I també podem celebrar la baixada de 20 cèntims per litre en els carburants, però a ningú se li escapa que són pedaços provisionals i que no hi ha cap certesa que després de tres mesos s’hagi aturat el desbocament del cost de la vida, entre altres coses perquè les conseqüències de la invasió d’Ucraïna seran extensives uns quants trimestres més.

L’artilleria de bones intencions de Sánchez és habitual, però les seves mentides, també. Només cal analitzar el repartiment dels fons europeus Next Generation. El president va insistir poc després de la seva aprovació a la UE que es tindria en compte el pes econòmic de cada autonomia a l’hora de fer el repartiment. Algú recorda aquella promesa? La realitat és que Catalunya va rebre el 2021 1.904 milions d’euros d’aquests fons, només un 7,8 del total de l’Estat. De la part destinada a les comunitats autònomes, van ser 1.492 milions, un 14% del total de les comunitats. Pel que fa a les convocatòries estatals en què es van repartir 1.701 milions, a casa nostra en van arribar, en el mateix exercici, 290. En total, doncs, 1.904 milions, que no arriben ni al 8%. La reclamació històrica és arribar a un 19%, que és l’aportació al PIB de l’Estat. Així, com a mínim, ja que el govern català no té veu ni vot en el repartiment, es tractaria d’una quantitat justa.

Davant d’aquestes dades preocupants i poc transparents, ja hi ha actors econòmics que desconfien, un cop més, de les promeses de La Moncloa i que les titllen “de jutjat de guàrdia”, tal com va dir fa uns dies la presidenta de la Cambra de Barcelona, Mònica Roca, en una entrevista a Vilaweb. La pregunta que es fan molts sectors és per què s’ha trigat tant a reaccionar davant l’escalada de preus i per què no es té en compte l’activitat econòmica real de cada territori de l’Estat a l’hora de distribuir els fons europeus. Hi deuen tenir res a veure el centralisme i el clientelisme partidista?