LA CONXORXA POLITICOMEDIÀTICA

Hi va haver un temps que la premsa era el terror dels governs. Emparada en l’esperit de la primera esmena de la Constitució dels EUA, al llarg del segle XIX i bona part del XX, la premsa va gaudir d’una gairebé sencera llibertat als països democràtics del món. Amb aquesta línia es va guanyar el títol de “quart poder”. Un temps resultat de la idea de Jefferson quan deia que preferia una premsa sense govern a un govern sense premsa.

El moment culminant de la victòria de la premsa sobre el govern es va viure als anys setanta (fins al 74) del segle XX. En primer lloc, els “papers del Pentàgon” i, després, el cas Watergate van palesar la primacia de la llibertat de premsa i d’expressió per sobre els governs, fins al punt de fer dimitir el president Nixon, l’home més poderós del món. Watergate va ser l’epopeia de la llibertat de premsa i, al mateix temps, el seu cant del cigne.

Aquest episodi culminant de la funció de control del govern assenyala l’inici de la decadència posterior. La premsa va conviure amb la ràdio, però no va poder competir amb la televisió. Molt abans de l’aparició d’internet i les xarxes socials, el paper s’havia estancat i perdia influència davant la pantalla petita, incapaç, per altra banda, de substituir la premsa en la seva funció d’investigació, orientada, com està, al infotainment

Aleshores, per sobreviure a la competència letal d’internet, els mitjans escrits han demanat i obtingut diners públics que es distribueixen amb generositat també als audiovisuals, fins i tot als mitjans en el web. La raó que justifica el superior dret dels mitjans a rebre fons públics al davant de les perruqueries, per exemple, és que negocien amb una mercaderia de caràcter cultural que s’ha d’avaluar més. Es tracta d’una emanació del principi anomenat d’excepció cultural.

Òbviament, aquesta situació de dependència econòmica fa dubtar de la neutralitat i l’eficàcia fiscalitzadora de la premsa vis-a-vis del poder polític. El punt en qüestió aquí és el dels criteris de distribució dels diners públics, és a dir, si l’objectiu de l’auditori o el subjectiu de l’afinitat ideològica amb el partit del govern.

Al mateix temps, la importància cabdal de la informació i la comunicació per a la interacció social dona als mitjans, escrits i, sobretot, audiovisuals, una funció clau en l’esdevenir polític de la societat. Les fortunes dels governs sovint es fan i desfan als mitjans que, a despit d’estar subvencionats, actuen com a grups de pressió o portaveus de grups de pressió.

Tots dos, governs i mitjans, doncs, estan més interessats en la col·laboració que en la confrontació. Com que, finalment, els governs són els partits polítics i els mitjans són els periodistes, la col·laboració esdevé una conxorxa entre partits i periodistes en la qual els partits contracten periodistes i els paguen amb diners públics i els periodistes exerceixen com a periodistes de partit.

Als països on, a més de les subvencions als mitjans privats, hi ha mitjans de titularitat pública, la conxorxa politicomediàtica assoleix el caràcter d’una guerra. Com que els mitjans públics depenen del govern, amb una tova intervenció del Parlament com a fedatari, i com que el govern és el partit o partits que el componen, en realitat, els mitjans públics depenen del partit del govern. I uns mitjans controlats per un partit no són més que el seu aparell de propaganda i adoctrinament cap a la societat, per fer realitat el projecte autoritari d’hegemonia de partit.

Watergate és un somni del passat. La televisió no ha estat capaç, ni tan sols ho ha intentat, de complir el mandat del quart poder, fiscalitzar els altres tres. Molt menys si es tracta de televisió pública. Aquest mandat, llançat al fang de l’adoctrinament de partit, ha estat rescatat per les xarxes socials. Així ha aparegut una esfera pública amb llibertat d’expressió fora del control de la conxorxa politicomediàtica, que veu qüestionat el seu monopoli de la comunicació.

L’hostilitat de la casta política i periodística cap a les xarxes és una típica reacció d’impotència davant una realitat nova que ha arribat per a quedar-se. Perquè la història no fa marxa enrere.