LA CONXORXA POLITICOMEDIÀTICA

Hi va haver un temps que la premsa era el ter­ror dels governs. Empa­rada en l’espe­rit de la pri­mera esmena de la Cons­ti­tució dels EUA, al llarg del segle XIX i bona part del XX, la premsa va gau­dir d’una gai­rebé sen­cera lli­ber­tat als països democràtics del món. Amb aquesta línia es va gua­nyar el títol de “quart poder”. Un temps resul­tat de la idea de Jef­fer­son quan deia que pre­fe­ria una premsa sense govern a un govern sense premsa.

El moment cul­mi­nant de la victòria de la premsa sobre el govern es va viure als anys setanta (fins al 74) del segle XX. En pri­mer lloc, els “papers del Pentàgon” i, després, el cas Water­gate van pale­sar la pri­ma­cia de la lli­ber­tat de premsa i d’expressió per sobre els governs, fins al punt de fer dimi­tir el pre­si­dent Nixon, l’home més poderós del món. Water­gate va ser l’epo­peia de la lli­ber­tat de premsa i, al mateix temps, el seu cant del cigne.

Aquest epi­sodi cul­mi­nant de la funció de con­trol del govern asse­nyala l’inici de la decadència poste­rior. La premsa va con­viure amb la ràdio, però no va poder com­pe­tir amb la tele­visió. Molt abans de l’apa­rició d’inter­net i les xar­xes soci­als, el paper s’havia estan­cat i per­dia influència davant la pan­ta­lla petita, incapaç, per altra banda, de subs­ti­tuir la premsa en la seva funció d’inves­ti­gació, ori­en­tada, com està, al info­tain­ment

Ales­ho­res, per sobre­viure a la com­petència letal d’inter­net, els mit­jans escrits han dema­nat i obtin­gut diners públics que es dis­tri­bu­ei­xen amb gene­ro­si­tat també als audi­o­vi­su­als, fins i tot als mit­jans en el web. La raó que jus­ti­fica el supe­rior dret dels mit­jans a rebre fons públics al davant de les per­ru­que­ries, per exem­ple, és que nego­cien amb una mer­ca­de­ria de caràcter cul­tu­ral que s’ha d’ava­luar més. Es tracta d’una ema­nació del prin­cipi ano­me­nat d’excepció cul­tu­ral.

Òbvi­a­ment, aquesta situ­ació de dependència econòmica fa dub­tar de la neu­tra­li­tat i l’eficàcia fis­ca­lit­za­dora de la premsa vis-a-vis del poder polític. El punt en qüestió aquí és el dels cri­te­ris de dis­tri­bució dels diners públics, és a dir, si l’objec­tiu de l’audi­tori o el sub­jec­tiu de l’afi­ni­tat ideològica amb el par­tit del govern.

Al mateix temps, la importància cab­dal de la infor­mació i la comu­ni­cació per a la interacció social dona als mit­jans, escrits i, sobre­tot, audi­o­vi­su­als, una funció clau en l’esde­ve­nir polític de la soci­e­tat. Les for­tu­nes dels governs sovint es fan i des­fan als mit­jans que, a des­pit d’estar sub­ven­ci­o­nats, actuen com a grups de pressió o por­ta­veus de grups de pressió.

Tots dos, governs i mit­jans, doncs, estan més interes­sats en la col·labo­ració que en la con­fron­tació. Com que, final­ment, els governs són els par­tits polítics i els mit­jans són els peri­o­dis­tes, la col·labo­ració esdevé una con­xorxa entre par­tits i peri­o­dis­tes en la qual els par­tits con­trac­ten peri­o­dis­tes i els paguen amb diners públics i els peri­o­dis­tes exer­cei­xen com a peri­o­dis­tes de par­tit.

Als països on, a més de les sub­ven­ci­ons als mit­jans pri­vats, hi ha mit­jans de titu­la­ri­tat pública, la con­xorxa poli­ti­co­mediàtica asso­leix el caràcter d’una guerra. Com que els mit­jans públics depe­nen del govern, amb una tova inter­venció del Par­la­ment com a feda­tari, i com que el govern és el par­tit o par­tits que el com­po­nen, en rea­li­tat, els mit­jans públics depe­nen del par­tit del govern. I uns mit­jans con­tro­lats per un par­tit no són més que el seu apa­rell de pro­pa­ganda i adoc­tri­na­ment cap a la soci­e­tat, per fer rea­li­tat el pro­jecte auto­ri­tari d’hege­mo­nia de par­tit.

Water­gate és un somni del pas­sat. La tele­visió no ha estat capaç, ni tan sols ho ha inten­tat, de com­plir el man­dat del quart poder, fis­ca­lit­zar els altres tres. Molt menys si es tracta de tele­visió pública. Aquest man­dat, llançat al fang de l’adoc­tri­na­ment de par­tit, ha estat res­ca­tat per les xar­xes soci­als. Així ha apa­re­gut una esfera pública amb lli­ber­tat d’expressió fora del con­trol de la con­xorxa poli­ti­co­mediàtica, que veu qüesti­o­nat el seu mono­poli de la comu­ni­cació.

L’hos­ti­li­tat de la casta política i periodística cap a les xar­xes és una típica reacció d’impotència davant una rea­li­tat nova que ha arri­bat per a que­dar-se. Perquè la història no fa marxa enrere.