I RERE ELS PROJECTES, LES PERSONES

La mort recent d’un autèntic referent de la cultura catalana com el pare Josep Massot fa evident que també en l’àmbit cultural són les persones, amb la seva passió, compromís i capacitats, les que fan avançar els projectes.

D’ençà de la difusió de la trista notícia, el 24 d’abril passat, han estat moltes les veus que des d’espais molt diversos han valorat i recordat la feina enorme del pare Massot. He llegit articles realment excepcionals, als qual no puc sumar gaire res d’específic, més enllà de la bonhomia i el suport que sempre va mostrar-me aquest savi i intel·lectual de la nostra cultura, home bo per naturalesa i per damunt de tot.

En saber del seu ingrés hospitalari, vaig voler traslladar-li el meu escalf, com molt abans ja havia rebut el seu –i com vaig agrair-lo, sobretot en aquells primers dies d’exili, tan convulsos, tan brutalment emocionals–. Em podeu ben creure si us dic que no esperava obtenir-ne cap resposta, només vaig voler expressar aquest acompanyament en els moments difícils, en la malaltia, en la incertesa. Un record amorós i sincer, res més. La meva sorpresa va ser que el pare Massot, d’una manera pràcticament immediata, em va respondre amb un únic prec: què podia fer ell per mi, què podia necessitar d’ell en aquests moments. Hi penso reiteradament d’ençà del seu traspàs, i aquesta actitud de servei, aquest desig d’alteritat portat fins a l’extrem no només em commouen sinó que em redimensionen encara més la figura pública i el llegat que ens deixa com a comunitat cultural que som.

La casualitat ha volgut emportar-se el pare Massot en uns moments de feina encara trepidant. Llegia en una entrevista seva que havia manifestat d’una manera totalment desacomplexada: “Tinc feina per viure cent cinquanta anys!” N’estic convençut. Com també que són moltes les persones i els projectes que s’han beneficiat dels seus coneixements impressionants i, igualment important, de la seva generositat a l’hora de compartir-los. De nou en el meu cas, penso en el rol cabdal que ha tingut en la divulgació d’una obra magna, patrimoni musical del nostre país, com és l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, del qual aquest 2022 es commemora el centenari.

Com molt probablement deveu saber, la de l’Obra del Cançoner és una de les empreses culturals més ambicioses que s’han endegat mai en la salvaguarda del nostre patrimoni immaterial i, en aquest sentit, el pare Massot, marmessor de les missions de recerca custodiades a l’Abadia de Montserrat, ha pogut aportar excel·lència i treball fins al seu últim alè en la noble tasca de divulgar-ne els continguts. M’abelleix recordar que Josep Massot va publicar l’any passat un llibre que esdevé una guia imprescindible per endinsar-nos en aquesta gran obra col·lectiva. Em refereixo a Caçadors de cançons (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), una síntesi dels itineraris de les seixanta-cinc missions de recerca realitzades. El llibre posa l’accent en la feina feta pels col·lectors de cançons, així com pels centenars de cantaires i instrumentistes als quals van recórrer, i es presenta com un estudi de les missions dutes a terme entre el 1922 i el 1936. Conté més de 600 fotografies i altres il·lustracions que complementen la descripció de les successives missions i, més enllà d’aportar un testimoni gràfic de les missions, constitueixen un valuós document etnogràfic. De fet, Liliana Tomàs Roch, comissària de l’Any Joan Tomàs –que precisament va concloure oficialment el 24 d’abril passat, amb un acte celebrat al CAT–, va recordar com ha estat d’important la contribució de Massot en la pròpia celebració de l’Any Tomàs. I deia encara més: “Estic segura que el pare Massot roman aquí, amb nosaltres, també avui.” Segur que és així. Potser per això la caverna mediàtica, quan no directament els portaveus de la ultradreta espanyola, hi tenen tanta mania, amb el pare Massot. Només cal veure les declaracions lamentables dels dirigents de Vox reduint-lo a la figura de “monjo separatista” i criticant el fet que la presidenta del govern balear, Francina Armengol, assistís al seu funeral. Paraules que es (des)qualifiquen per si mateixes.

Descansi en pau, Josep Massot, intel·lectual i referent de la cultura dels Països Catalans.