ELS RELLEUS

Terrabastall al si de l’independentisme institucional arran de l’ordre del TSJC d’aplicar la sentència del 25% de castellà gairebé ipso facto, en quinze dies. Els dirigents que venien a “culminar la independència” es troben amb les vergonyes a l’aire i sense saber ben bé què fer. Com que es creien les seves mentides electoralistes, no han estat capaços d’articular una defensa jurídica de la immersió lingüística davant l’atac per la via privada. I encara menys una de política. “El català està blindat a l’escola”, piulava el portaveu parlamentari Gabriel Rufián fet un milhomes. Un temps després, resulta que l’únic blindat a l’escola és el castellà, la llengua en què piula Rufián.

Aquesta nova frustració curulla un clima de decepció al si de l’independentisme social que, després d’haver votat quatre vegades independència per majoria absoluta, es descobreix en una situació de desori, només entretinguda per les baralles entre els dirigents, aspres i esquerpes. Hi ha una indignació amb la performance dels partits, i sovintegen els acudits sobre la manca d’activitat efectiva en relació amb els sous que cobren els que haurien de fer alguna cosa. Una ràbia que demana abstenció, vot nul, vot de càstig i que especula amb la possibilitat d’una llista de país, per sobre dels partits polítics

És un clima perillós per a la supervivència de la partitocràcia catalana. Sembla que la gent ha entès que, si vota els mateixos partits, el resultat serà el mateix. Així doncs, és arribat el moment de la renovació, fins i tot de la refundació de les ofertes electorals, si cal. No podem continuar amb el discurs mistificador d’una independència pactada amb l’Estat. La gent ja no s’empassa aquesta quimera. Vol veure fets.

JuntsxCat obre el camí de l’aggiornamento amb els preparatius del seu congrés al juliol. Tanmateix, l’esperit partitocràtic ha prevalgut, i si a l’inici hi havia dues candidatures, les de Laura Borràs i Jordi Turull, la por al lliure debat de les idees les ha fusionat en una de sola. El partit és com un exèrcit, que no pot triar entre dos generals; s’ha d’imposar una sola opció, una amalgama de compromís entre posicions antagòniques. O sigui, més del mateix que no volia ser el mateix.

És cert que sembla que pren cos la idea de sotmetre a judici de la militància els pactes de JuntsxCat a tot arreu, des del govern fins als municipis, passant per la DIBA. És una decisió valenta, però tenint en compte que només votarà la militància, no està clar quin serà el resultat.

De la part d’ERC i la CUP no arriba cap senyal de renovació de l’oferta. Tot s’ha fet força bé. No hi ha res a revisar. Si alguna cosa ha anat malament, la culpa és sempre dels altres. Oriol Junqueras deixa clar que no abandonaran la inexistent taula de diàleg que ens durà a la independència al voltant del 2050 (mirada llarga) amb la mateixa seguretat que l’arribada del messies. El MHP Aragonès, la seva caixa de ressonància, rebla el clau en solemne seu parlamentària i adverteix el  gobierno que mantindran la seva lleial col·laboració sempre que no continuïn les malifetes. No sé com es pot mantenir la mirada llarga quan s’acota el cap.

Fins l’ANC, també sacsejada per la crisi de confiança, s’ha adonat de sobte que hi ha un gran desencís amb els partits polítics. S’albira la conveniència d’articular una quarta oferta, una mena de llista de país per sobre dels partits, i es veu l’ANC interessada a apadrinar aquest projecte. La qüestió és si l’organització social té marge real d’autonomia davant la partitocràcia i la seva fabulosa capacitat de reproducció.

Aquesta tasca d’una candidatura per sobre dels partits era la que s’havia autoimposat el Consell per la República, però la doble militància del seu president no la feia creïble. També era la finalitat de La Crida que, tanmateix, es va perdre a dins de JuntsxCat per reaparèixer com un  think tank que serà l’admiració del món.

La necessitat d’una candidatura independentista unitària és òbvia. El problema és com fer-la, si aprofitant algun tipus d’estructura institucional o organitzant-la des de la base. Tinc l’esperança que les diferents opcions independentistes extraparlamentàries es posaran d’acord per formar una llista de país. I li caldrà un líder.