ELS RELLEUS

Ter­ra­bas­tall al si de l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal arran de l’ordre del TSJC d’apli­car la sentència del 25% de cas­tellà gai­rebé ipso facto, en quinze dies. Els diri­gents que venien a “cul­mi­nar la inde­pendència” es tro­ben amb les ver­go­nyes a l’aire i sense saber ben bé què fer. Com que es cre­ien les seves men­ti­des elec­to­ra­lis­tes, no han estat capaços d’arti­cu­lar una defensa jurídica de la immersió lingüística davant l’atac per la via pri­vada. I encara menys una de política. “El català està blin­dat a l’escola”, piu­lava el por­ta­veu par­la­men­tari Gabriel Rufián fet un mil­ho­mes. Un temps després, resulta que l’únic blin­dat a l’escola és el cas­tellà, la llen­gua en què piula Rufián.

Aquesta nova frus­tració curu­lla un clima de decepció al si de l’inde­pen­den­tisme social que, després d’haver votat qua­tre vega­des inde­pendència per majo­ria abso­luta, es des­co­breix en una situ­ació de desori, només entre­tin­guda per les bara­lles entre els diri­gents, aspres i esquer­pes. Hi ha una indig­nació amb la per­for­mance dels par­tits, i sovin­te­gen els acu­dits sobre la manca d’acti­vi­tat efec­tiva en relació amb els sous que cobren els que hau­rien de fer alguna cosa. Una ràbia que demana abs­tenció, vot nul, vot de càstig i que espe­cula amb la pos­si­bi­li­tat d’una llista de país, per sobre dels par­tits polítics

És un clima perillós per a la super­vivència de la par­ti­tocràcia cata­lana. Sem­bla que la gent ha entès que, si vota els matei­xos par­tits, el resul­tat serà el mateix. Així doncs, és arri­bat el moment de la reno­vació, fins i tot de la refun­dació de les ofer­tes elec­to­rals, si cal. No podem con­ti­nuar amb el dis­curs mis­ti­fi­ca­dor d’una inde­pendència pac­tada amb l’Estat. La gent ja no s’empassa aquesta qui­mera. Vol veure fets.

Juntsx­Cat obre el camí de l’aggi­or­na­mento amb els pre­pa­ra­tius del seu congrés al juliol. Tan­ma­teix, l’espe­rit par­ti­tocràtic ha pre­val­gut, i si a l’inici hi havia dues can­di­da­tu­res, les de Laura Borràs i Jordi Turull, la por al lliure debat de les idees les ha fusi­o­nat en una de sola. El par­tit és com un exèrcit, que no pot triar entre dos gene­rals; s’ha d’impo­sar una sola opció, una amal­gama de com­promís entre posi­ci­ons antagòniques. O sigui, més del mateix que no volia ser el mateix.

És cert que sem­bla que pren cos la idea de sot­me­tre a judici de la militància els pac­tes de Juntsx­Cat a tot arreu, des del govern fins als muni­ci­pis, pas­sant per la DIBA. És una decisió valenta, però tenint en compte que només votarà la militància, no està clar quin serà el resul­tat.

De la part d’ERC i la CUP no arriba cap senyal de reno­vació de l’oferta. Tot s’ha fet força bé. No hi ha res a revi­sar. Si alguna cosa ha anat mala­ment, la culpa és sem­pre dels altres. Oriol Jun­que­ras deixa clar que no aban­do­na­ran la ine­xis­tent taula de diàleg que ens durà a la inde­pendència al vol­tant del 2050 (mirada llarga) amb la mateixa segu­re­tat que l’arri­bada del mes­sies. El MHP Ara­gonès, la seva caixa de res­sonància, rebla el clau en solemne seu par­la­mentària i adver­teix el  gobi­erno que man­tin­dran la seva lle­ial col·labo­ració sem­pre que no con­tinuïn les mali­fe­tes. No sé com es pot man­te­nir la mirada llarga quan s’acota el cap.

Fins l’ANC, també sac­se­jada per la crisi de con­fiança, s’ha ado­nat de sobte que hi ha un gran des­encís amb els par­tits polítics. S’albira la con­veniència d’arti­cu­lar una quarta oferta, una mena de llista de país per sobre dels par­tits, i es veu l’ANC interes­sada a apa­dri­nar aquest pro­jecte. La qüestió és si l’orga­nit­zació social té marge real d’auto­no­mia davant la par­ti­tocràcia i la seva fabu­losa capa­ci­tat de repro­ducció.

Aquesta tasca d’una can­di­da­tura per sobre dels par­tits era la que s’havia autoim­po­sat el Con­sell per la República, però la doble militància del seu pre­si­dent no la feia creïble. També era la fina­li­tat de La Crida que, tan­ma­teix, es va per­dre a dins de Juntsx­Cat per rea­parèixer com un  think tank que serà l’admi­ració del món.

La neces­si­tat d’una can­di­da­tura inde­pen­den­tista unitària és òbvia. El pro­blema és com fer-la, si apro­fi­tant algun tipus d’estruc­tura ins­ti­tu­ci­o­nal o orga­nit­zant-la des de la base. Tinc l’espe­rança que les dife­rents opci­ons inde­pen­den­tis­tes extra­par­la­mentàries es posa­ran d’acord per for­mar una llista de país. I li caldrà un líder.