UN NOBEL ANIRIA BÉ

La projecció internacional d’una llengua i una cultura nacionals té, en la literatura, un instrument potentíssim de difusió. I el Premi Nobel de Literatura és, sens dubte, l’eina que hi contribueix de manera més efectiva, ja que comporta, de forma immediata, la traducció de l’obra de l’autor guanyador a desenes de llengües, arreu del món. Lògicament, com més conegut és el país i la llengua en què s’expressa l’autor, més possibilitats reals té d’accedir al guardó. Aquest Nobel va ser concedit el 1901, per primer cop, i l’escriptor premiat va ser el poeta francès René-FrançoisArmand Prudhomme, conegut com a Sully, en una època en què el francès era la llengua de més prestigi social i cultural a Europa i part del món. Va ser, com així ha estat sempre després, no sols un guardó personal a una obra, sinó també un homenatge a la llengua emprada per l’autor i un reconeixement de la societat nacional que n’havia creat l’idioma. No és gens habitual que obres d’autors, escrites en llengües de nacions sense estat, hagin estat premiades, amb l’excepció, el 1904, de l’occità Frederic Mistral, “en reconeixement de l’originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l’esperit nadiu de la seva gent i, a més, el seu treball significatiu com a filòleg provençal”. El premi, però, va ser compartit amb l’espanyol José Echegaray, matemàtic, ministre de Foment i després d’Hisenda, per “les nombroses i brillants composicions que, d’una manera individual i original, han restablert les grans tradicions del drama espanyol”. Com pot veure’s, el Nobel avalua la qualitat de la producció llorejada, però sempre ho acompanya amb referències a la llengua literària emprada i al context nacional on ha estat escrita o que l’obra descriu.

Quan el guanyà l’espanyol Jacinto Benavente (1922), el jurat ho justificà “per la feliç manera en què ha continuat les tradicions il·lustres del drama espanyol”; Ivan Bunin (1933), el primer rus a obtenir-lo, “per l’art estricte amb què ha portat a terme la tradició clàssica russa en l’escriptura en prosa”; William Faulkner (1949), “per la seva poderosa i artísticament única contribució a la novel·la contemporània nord-americana”; l’espanyol Juan Ramón Jiménez (1956), “per la seva poesia lírica, que en castellà constitueix un exemple d’elevat esperit i puresa artística”; el rus Boris Pasternak (1958), “pel seu important èxit tant en la poesia lírica contemporània com en el camp de les grandioses tradicions èpiques russes”; Mikhaïl Xólokhov (1965), també rus, per haver “donat expressió a una fase històrica en la vida del poble rus”; el japonès Yasunari Kawabata (1968), “per la seva mestria narrativa, que expressa amb gran sensibilitat l’essència de la ment japonesa”; Aleksandr Soljenitsin (1970), també rus, “per la força ètica amb la qual ha perseguit les tradicions indispensables de la literatura russa”, i Gao Xingjian (2000), va ser premiat per una obra “d’enginy lingüístic, que ha obert nous camins a la novel·la i al drama xinès”, de manera que l’idioma més parlat del món va haver d’esperar un segle a ser reconegut com a llengua literària amb una obra de prestigi.

Escriptors d’àmbits lingüístics més minoritaris també han estat premiats, com Henrik Pontoppidan (1917), “per les seves descripcions autèntiques de la vida d’avui dia a Dinamarca”; el polonès  Wladyslaw Reymont (1924), “per la seva gran èpica nacional”; el noruec Sigrid Undset (1928), “per les seves poderoses descripcions de la vida al nord durant l’edat mitjana”; el finès Frans Eemil Sillanpää (1939), “pel seu profund coneixement dels camperols del seu país i l’art exquisit amb què ha retratat la seva forma de vida”; Halldór Kiljan Laxness  (1955), “pel seu vívid poder èpic, amb el qual ha renovat el gran art narratiu d’Islàndia”; el bosnià Ivo Andric (1961), escriptor en serbocroat, “per la força èpica amb què ha traçat temes i representat destins humans extrets de la història del seu país”; Giorgos Seferis (1963), “pels seus escrits lírics eminents, inspirats per un sentiment profund per l’univers cultural hel·lènic”; el 1966 va ser repartit entre el jueu israelià  Shmuel Yosef Agnon, prosista  en hebreu, “pel seu art profundament narratiu amb temes característics de la vida del poble jueu”, i la jueva alemanya Nelly Sachs, poeta en alemany,  “pels seus excel·lents escrits lírics i dramàtics, que interpreten el destí d’Israel amb una força commovedora”; Heinrich Böll (1972), per haver “contribuït a la renovació de la literatura alemanya”; el prosista nord-americà d’origen polonès Isaac Bashevis Singer (1978), escriptor en ídix, “amb arrels en una tradició cultural jueva polonesa”; Odisseas Elitis (1979), “per la seva poesia, que, en el context de la tradició grega, descriu amb força sensual i amb lucidesa intel·lectual la lluita de l’home contemporani per la llibertat i la creativitat”. I escriptors en suec com Selma Lagerlof (1909), Verner von Heidenstam (1919), Erik Axel Karlfeldt (1931), Pärk Lagerkvist (1951), Eyvind Johnson compartit amb Harry Martinson  (1974), Tomas Tranströmer (2011);  en noruec, com ara Bjornstjerne Bjornson i Knut Hamsun (1920); en danès, com és el cas de Karl Adolph Gjellerup (1917) i Johannes Vilhelm Jensen (1944); en txec: Jaroslav Seifert (1984), i en hongarès: Imre Kertész (2002).

Als escriptors llatinoamericans en espanyol, sovint, se’ls ha atorgat una dimensió simbòlica més àmplia que l’estrictament nacional, com a la xilena Gabriela Mistral (1945), que “per la seva poesia lírica, inspirada per poderoses emocions, ha convertit el seu nom en un símbol de les aspiracions idealistes de tot el món llatinoamericà”; al guatemalenc Miguel Ángel Asturias (1967), “pels seus èxits literaris vius, fortament arrelats en els trets nacionals i les tradicions dels pobles indígenes de l’Amèrica Llatina”; a Pablo Neruda (1971), “per una poesia que amb l’acció d’una força elemental dona vida a la destinació i els somnis d’un continent” o  a Gabriel García Márquez (1982), “per les seves novel·les i històries curtes, en què el fantàstic i el real es combinen en un món ricament compost d’imaginació, que reflecteix la vida i els conflictes d’un continent”. En el cas de l’australià Patrick White (1973) se li concedí “per un art narratiu èpic i psicològic que ha introduït la literatura d’un continent nou en el món de les lletres”. I d’un continent sencer s’ha passat a una sola ciutat, Istanbul, en el cas del turc Orhan Pamuk (2006), perquè “en la recerca de l’ànima malenconiosa de la seva ciutat natal ha descobert nous símbols per al xoc i l’entrellaçament de cultures”.

Els quilòmetres quadrats de l’àmbit geogràfic de referència o el nombre de parlants de la llengua utilitzada són, de fet, molt menys determinants que representar una cultura nacional amb estat propi. En ocasions, s’ha apel·lat també a altres aspectes, o s’han tingut en compte circumstàncies del context històric del moment, com en el lliurament del Nobel a un irlandès, compromès amb la causa independentista del seu país, William Butler Yeats (1923), justament l’any després de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda, “per la seva inspirada poesia, que en una forma altament artística expressa l’esperit d’una nació sencera”; el mateix any de les primeres eleccions a Espanya després de la mort del dictador, a Vicente Aleixandre (1977) “per una creativa escriptura poètica que il·lumina la condició de l’home en el cosmos i en la societat actual, alhora que representa la gran renovació de les tradicions de la poesia espanyola d’entre guerres”. En lliurar el premi al novel·lista egipci en àrab, el primer en aquesta llengua, Naguib Mahfuz (1988) es va adduir que “a través d’obres riques en matisos –amb la visió d’un futur realista, i suggestivament ambigu– ha format un art narratiu àrab que s’aplica a tota la humanitat; a Derek Walcott (1992), autor en anglès, de Saint Lucia, petit estat independent caribeny que no arriba als dos-cents mil habitants, “per una obra poètica de gran lluminositat, sustentada per una visió històrica, sent el resultat d’un compromís multicultural”; a l’afroamericana Toni Morrison (1993), escriptora en anglès que amb “novel·les caracteritzades per la força visionària i el sentit poètic dona vida a un aspecte essencial de la realitat nord-americana”, i al tanzà Abdulrazak Gurnah (2021), per la descripció “dels efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en la intersecció entre cultures i continents”.

Sempre s’ha dit, i amb raó, que la literatura catalana té autors d’una qualitat indiscutible, però no és cap malastrugança que cap escriptor en aquest idioma no hagi estat guardonat amb el Nobel de Literatura, si bé ja fa un segle que hi hagué moviments perquè fos concedit al dramaturg Àngel Guimerà. No se li concedí, segons el president del Comitè del Nobel d’aquella època, Haralg Härne, per “no ferir l’orgull del sentiment nacional castellà”. Després hi va haver alguns moviments incipients al voltant de Josep Carner, Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Jaume Cabré, no reeixits. Però només amb grans autors i grans obres no s’arriba a un Nobel de Literatura, si no es disposa també d’una estratègia editorial decidida i constant de traducció a l’anglès i el suec, a més del francès, l’alemany i el rus, amb una inversió decidida en la seva difusió. No serà fàcil assolir un Nobel de Literatura per a un escriptor en català, idioma més parlat que vuit de les llengües emprades per autors guardonats i tant com altres dues d’un total de vint-i-sis, mentre no tinguem estat. Si no ens coneixen com a poble, com n’han de conèixer la llengua i la literatura que s’hi fa? Un Nobel aniria bé. I no només per a la literatura...