L’EMBAT ANTIDEMOCRÀTIC

Un any després de la for­mació del govern inde­pen­den­tista, el balanç és nega­tiu: la taula del diàleg no s’ha mate­ri­a­lit­zat ni sem­bla que ho hagi de fer, subs­tituïda per l’espe­rit dia­lo­gant del gobi­erno que el gobi­erno es reco­neix a si mateix. Els pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat es van apro­var amb el vot dels comuns, tren­cant així la uni­tat dels tres par­tits inde­pen­den­tis­tes i llançant el mis­satge del pos­si­ble tri­par­tit. En canvi, els pres­su­pos­tos espa­nyols es van apro­var de franc, amb una minsa con­cessió al català en l’audi­o­vi­sual que el gobi­erno va incom­plir apro­vant la cor­res­po­nent llei de l’audi­o­vi­sual amb l’abs­tenció del PP. El pro­jecte dels Jocs Olímpics tira enda­vant, en con­tra d’una opinió majo­ritària nega­tiva a tot arreu. L’escàndol de l’espi­o­natge de Pega­sus s’ha con­ver­tit en el vode­vil dels espies espi­ats men­tre que es diu els cata­lans s’ho merei­xien. Tot coro­nat per la lamen­ta­ble clau­di­cació en seu par­la­mentària davant la sentència del 25% que no hi ha dis­curs capaç de jus­ti­fi­car ni insult capaç d’ama­gar.

Amb motiu del pri­mer ani­ver­sari de la seva pre­sidència, el MHP Ara­gonès va lle­gir una pro­clama tan tri­om­fa­lista com buida de con­tin­guts con­crets. No és clar que Cata­lu­nya sigui més femi­nista o més eco­lo­gista o més com­pe­ti­tiva, però sí que és menys inde­pen­dent. Tota la pro­pa­ganda del món i el favo­ra­ble ressò que li fan els mit­jans públics de comu­ni­cació no pot ama­gar el fet que el balanç és força nega­tiu. No només no s’ha fet res per avançar cap a la inde­pendència, sinó que, en molts aspec­tes, s’ha fet marxa enrere. El més sig­ni­fi­ca­tiu de tots, pel seu impacte nega­tiu sobre l’essència mateixa de la nació, ha estat l’accep­tació del 25% de cas­tellà. L’efecte és des­truc­tiu perquè són els matei­xos par­tits inde­pen­den­tis­tes els exe­cu­tors d’una sentència legal però il·legítima, incapaços de tro­bar una res­posta política un tal embat anti­de­mocràtic, una pro­vo­cació moguda per una ínfima mino­ria per motius ideològics.

Es recor­darà que la raó que es va esgri­mir sem­pre per jus­ti­fi­car una política pac­tista, dia­lo­gant, pru­dent, “pragmàtica” era que cal con­ser­var allò de què ja es fru­eix, que cal garan­tir “l’acquis” autonòmic, no pas per­dre’l amb aven­tu­res d’“hiper­ven­ti­lats”. Ni tan sols això s’ha acon­se­guit, atès que s’ha per­dut la immersió lingüística, pal de paller de la nació cata­lana.

A hores d’ara, el pro­jecte inde­pen­den­tista s’ha enca­llat. La uni­tat inde­pen­den­tista que va fer pos­si­ble l’1-O, es va tren­car l’endemà del referèndum. Els repu­bli­cans van pri­o­rit­zar la lluita per l’hege­mo­nia al si de l’inde­pen­den­tisme amb l’objec­tiu final d’ocu­par la Gene­ra­li­tat. Pel camí, qua­tre anys d’estan­ca­ment, bara­lles inter­nes amb la dar­rera prova de la falta de lle­ial­tat de la depo­sició del pre­si­dent Torra.

Final­ment, amb un any de pre­sidència repu­bli­cana, el balanç no només és força nega­tiu, sinó que tam­poc no fa la pinta que esde­vindrà millor. Al con­trari: l’espoli, l’espi­o­natge, l’atac als drets fona­men­tals, la impo­sició judi­cial d’un sis­tema edu­ca­tiu només pro­voca dis­cur­sos solem­nes, empre­nyats, però buits de qual­se­vol gest que faci peri­llar l’statu quo de la par­ti­tocràcia. La Gene­ra­li­tat és el màxim garant de la lega­li­tat espa­nyola al Prin­ci­pat.

El resul­tat, visi­ble a les xar­xes, és que per sota dels dis­cur­sos jus­ti­fi­ca­tius dels mit­jans, s’ha estès un alè de des­encís, de decepció, de frus­tració, fins i tot d’indig­nació. Hi ha una forta con­tes­tació a la par­ti­tocràcia que, després de set anys de governs amb majo­ries abso­lu­tes, no ha estat capaç de moure ni un dit per l’objec­tiu que diu por­tar al cor: la inde­pendència.

Gua­nyen ter­reny les pro­pos­tes alter­na­ti­ves. L’ANC pre­veu llançar un par­tit no par­tit que torni a la cleda els vots dels des­con­tents per tal que no vagin a l’abs­tenció o a les opci­ons extra­par­la­mentàries, que fan de la neces­si­tat vir­tut i cer­quen una base per bas­tir una opció de país neta­ment i única­ment inde­pen­den­tista. Però les dues grans opci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals hi seran, també, pri­vi­le­gi­a­des pels mit­jans de comu­ni­cació. Aquesta és la crua rea­li­tat que fa albi­rar un esde­ve­ni­dor de per­pe­tu­ació autonòmica.

Tot espe­rant un boirós “embat democràtic” inde­pen­den­tista ens hem tro­bat un embat anti­de­mocràtic de l’Estat.