SOMRIURES PROFIDÉN

A l’abril, és a dir, fa qua­tre dies, em va arri­bar un cor­reu amb un con­tin­gut si més no inqui­e­tant. Era el dia abans que acabés l’obli­ga­to­ri­e­tat de la mas­ca­reta. Per fi, doncs, i després d’un parell d’anys, ens veuríem les cares. Sem­bla que la pandèmia i les xar­xes soci­als, ple­nes a ves­sar de cos­sos nor­ma­tius i som­riu­res res­plen­dents –flo­res­cents?– han pro­vo­cat un aug­ment dels diagnòstics de dismòrfia cor­po­ral, un tras­torn obses­siu que du a una pre­o­cu­pació extrema per algun defecte –algun aspecte físic que es con­si­dera “defecte”. Cal dir que, per aquells dies d’abril, alguns mes­tres i pro­fes­sors van arri­bar a comen­tar que hi havia alum­nes que no es volien treure la pro­tecció de la cara, no tant per por de la covid com per la inse­gu­re­tat res­pecte a la seva bellesa facial. La nota que esmento sobre la dismòrfia cor­po­ral es refe­ria, con­cre­ta­ment, al sec­tor dels odontòlegs, que ha vist un aug­ment nota­ble de l’interès pels trac­ta­ments pura­ment estètics. Dismòrfia den­tal. Segons l’orto­don­tista Ita­mar Fri­edländer, “després de dos anys ama­gant el som­riure dar­rere de la mas­ca­reta, els com­ple­xos han aug­men­tat”. I segueix: “És molt comú que les per­so­nes aga­fin com a referència imat­ges de les xar­xes soci­als i espe­rin resul­tats exa­ge­rats i que no es cor­res­po­nen amb els seus trets mor­fològics.” Es dema­nen inter­ven­ci­ons de molta enver­ga­dura –tallat de l’esmalt per posar fun­des, cirur­gia per tenir més har­mo­nia al ros­tre– sense cap raó mèdica. Els joves són les pre­ses fàcils. Fri­edländer reclama als pro­fes­si­o­nals que siguin això, pro­fes­si­o­nals. Que no cedei­xin fàcil­ment, que reco­ma­nin bus­car altres opi­ni­ons, que expli­quin quan cal­gui que no fa falta cap inter­venció.

La bellesa, o més aviat un deter­mi­nat cànon de bellesa, es veu com una mena de pas­sa­port a l’èxit. Lamen­ta­ble­ment, és cert que com­plir amb certs requi­sits dona avan­tatge, al davant de fac­tors com ara la intel·ligència, el talent i les habi­li­tats. D’altra banda, els paràmetres d’allò que resulta bell varien al llarg del temps. Ara mateix, i en con­tra del que s’ha “por­tat” durant dècades, tenir unes nat­ges pro­mi­nents i rodo­nes és un desig entre mol­tes dones, fins al punt que s’arris­quen a “fabri­car-les” a la sala d’ope­ra­ci­ons. No entra­rem en més detalls, però fa qua­tre dies en un per­fil d’Ins­ta­gram apa­rei­xia una humo­rista nord-ame­ri­cana, Nikki Gla­ser, fent un monòleg sobre la bellesa –i la falta de bellesa– de les vagi­nes. Sí, com ho lle­gei­xen. Va comen­tar que “en el porno són peti­tes i estan depi­la­des, com Ari­ana Grande”, men­tre que la seva s’assem­blava més aviat a “un plat de nat­xos”. És un fet que hi ha més per­so­nes de les que ens podem ima­gi­nar que es fan una vagi­noplàstia, una cirur­gia que se’n diu “rejo­ve­ni­dora”. Fins on es pot arri­bar a jut­jar un cos? Des­co­nec ara mateix si hi ha una penisplàstia. Segur que sí. Ho esbri­naré.