EL SÒLID I PRIM FIL DE LA HISTÒRIA

Són tants els fets i tantes les grans persones que no ens són “explicades” a l’escola, que tota acció que impulsem a favor de registrar, publicar i difondre els fets cabdals succeïts en època contemporània resulta d’una importància vital per a la nostra resiliència cultural i nacional.

Quan la transmissió oral s’interromp, sols ens queden els arxius, les hemeroteques, fins i tot a vegades els romanços i les llegendes, si bé és cert que cal parar atenció sobretot a allò que ha estat ben treballat, ben investigat i ben documentat per ésser finalment ben publicat. Si el procediment que detallo s’ha seguit fil per randa, sols cal llegir i divulgar posteriorment el llegat recuperat.

Aquest és el fet que em porta a parlar d’una publicació que aquest dissabte, 18 de juny del 2022, es presenta a Sant Miquel de Cuixà (Conflent). Que la seva magna Sala Capitular sigui el marc d’un acte com és la presentació del llibre que duu per títol Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985) no és en cap cas anecdòtic, sinó que reflecteix la rellevància del volum del qual us parlo. L’edita L’Avenç i el signa l’antropòleg Jordi Tomàs, amb un complet pròleg de l’historiador Marc Andreu Acebal.

Potser la tasca i la vocació de l’autor Jordi Tomàs li venen un poc heretades de la figura del seu avi, el músic i folklorista Joan Tomàs, autor d’un gran i molt valuós recull musicològic que acompanya sovint un altre compendi, potser més conegut, signat per Joan Amades, entre d’altres. Tant si és heretada com si no, en Jordi Tomàs ens presenta en poc més de 400 pàgines el fruit d’una colla d’anys fent entrevistes i intercanvis de correus amb més de 100 persones, intel·lectuals, activistes, fidels, polítics i personalitats diverses, representatives de tantes persones que van passar pel monestir, procedents de llocs ben diversos, amb interessos dispars, amb realitats vitals sovint contraposades, però amb un mateix desig compartit de llibertat.

L’edició es troba completada –per descomptat– amb moltes hores de (bona) feina realitzada en un total de 28 arxius, particulars i oficials, i amb l’elaboració al final de l’edició d’una cronologia fantàstica on es contextualitzen els fets succeïts a Cuixà durant aquells 20 anys, en paral·lel al que passava a Catalunya (completa) i arreu d’Europa.

Segurament tot comença arran de l’expulsió d’Espanya de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, per part del Vaticà, doblegat a les pressions del govern franquista espanyol. El pecat: les seves activitats en defensa de la identitat catalana. Sembla que sigui avui... o, més ben dit, encara estem al mateix lloc. Darrere seu, vuit monjos més són expulsats del monestir de Montserrat i s’instal·len a Cuixà per començar a forjar la història que durant les dues dècades següents va succeir, gràcies al ressorgiment nacional i a la reconstrucció del monestir que ells van iniciar.

No us faré un resum dels fets que recull el llibre en aquest article, però sols com a tast per provocar-vos ganes de llegir aquest important fragment de la història de Catalunya, heu de pensar que s’hi recullen des dels concerts d’El Pessebre de Pau Casals (1966) fins a exposicions d’art contemporani, accions per passar materials i persones a la frontera, l’acolliment de refugiats... De tot això, en trobareu mostres concretes en aquest text apassionant que de vegades sembla més propi d’una pel·lícula d’acció que no pas d’un relat basat en fets històrics. L’acolliment de refugiats... Em sento tan pròxim al relat mentre passejo i visito aquest centre espiritual.

El final del llibre, que us reprodueixo, parla i diu prou clar un pensament de moltes persones en aquests moments: “La història de Cuixà, com tota la història, no s’acaba pas aquí; encara queden capítols nous, i ens toca una mica a tots d’escriure’ls”(Pere Verdaguer a Radiografia històrica de Cuixà, Publicacions de Conflent, 1975). N’agafem el testimoni?