LLISTES NEGRES

Si bé és cert que teníem molta informació sobre l’anomenada “operació Catalunya” –després ja veurem si és el nom correcte o complet–, no és menys cert que tot just ara estem sent metrellats cada dia amb àudios que posen en evidència com es va articular tot, com eren de profundes les arrels d’aquesta trama dins del llavors govern de Mariano Rajoy i quants recursos públics i il·legalitats es van cometre per perseguir els qui alguns van decidir que eren enemics a qui calia destruir.

Àudio rere àudio s’evidencia com un grup de facinerosos corruptes –emparats en les estructures de l’Estat– no van dubtar a crear evidències i relats absolutament falsos amb el propòsit de criminalitzar l’independentisme català i de destruir l’honor, la reputació i la hisenda de moltes persones a les quals van definir com els seus enemics. Només per aquest motiu, pel sol fet de tenir un projecte polític amb el qual no estaven d’acord, van considerar que havien de pagar un preu.

Les converses d’Alicia Sánchez-Camacho en són un exemple, les de Cospedal, un altre, però totes apunten cap a un fet que hem anat denunciat des de fa molt de temps i que ningú sembla que es prengui seriosament. Potser, simplement, prefereixen posar-s’hi de perfil perquè, o bé justifiquen parcialment els fets, o bé, i encara és pitjor, tenen por de defensar un model de democràcia en què aquest tipus de pràctiques mafioses no tinguin cabuda.

El temps ha acabat donant la raó a Trias, Rosell i a tants d’altres que s’han vist afectats per aquest tipus de conspiracions. Unes conspiracions que tenien com a única finalitat reprimir, sense importar com, tot aquell que podia representar un perill per a una concepció d’Espanya que sempre se’ns presenta en blanc i negre, passada de moda i sense cap mena de sentit en una Europa democràtica. Aquest tipus d’actuacions, vistes en perspectiva, bé expliquen com persones rellevants de la vida pública catalana van veure les seves vides i les seves carreres professionals afectades perquè algú va decidir transformar-les en objectiu, posar-les en una llista negra com les que solen existir en els règims dictatorials… Casos com els del conseller Giró i el de José Antich només s’expliquen, o més ben dit només es demostren, amb el transcurs i l’accés a les evidències que posen de manifest que res del que els va passar va ser accidental.

Tanmateix, acabar tenint raó no és suficient, perquè la raó sense reparació no serveix de res, o serveix molt poc, i per això és necessari que aquest tipus de pràctiques mafioses tinguin una investigació que permeti exigir responsabilitats. Algunes, pel pas del temps, només seran de caràcter moral, però poden servir per generar un marc dissuasiu perquè no es tornin a produir, perquè sí, aquest tipus d’actuacions es continuen fent. M’explicaré.

El que s’està revelant ara és com Villarejo, Cospedal, Fernández Díaz, Rajoy, De Guindos, Sánchez Camacho, Marcelino Martín Blas i tants d’altres van participar en el que bé es pot anomenar “operació Catalunya I”, que és aquella que es va produir fins abans de l’1 d’octubre del 2017; ara bé, què va passar a partir d’aquella data? Van deixar d’existir aquestes llistes? Es va posar fi a l’ús pèrfid i criminal dels recursos públics per perseguir els “enemics de l’Estat”?

Estic convençut que quan acabem de saber la intensitat i l’extensió de la primera etapa de l’“operació Catalunya” estarem en perfectes condicions per investigar la segona i més dramàtica de les seves fases: la que es va iniciar a partir del referèndum i la declaració d’independència, les conseqüències de les quals seguim patint els qui som considerats els seus enemics per aquells que han succeït en les seves funcions els executors de l’“operació Catalunya I”. Sí, només des de la ingenuïtat o des de l’encobriment sistèmic d’aquestes pràctiques es pot pensar que l’anomenada “operació Catalunya” va ser allò que ja sabem i no una operació des de les profunditats de l’Estat de molt més llarg recorregut i que segueix en marxa, però amb uns altres protagonistes, a pesar de tot el que ja sabem.

Pensar que els espionatges mitjançant l’ús de l’aplicació Pegasus, que els autoritzats pel jutge Pablo Lucas Murillo o que les operacions encobertes a Alemanya, França, Suïssa i Bèlgica en contra del president Puigdemont i el seu entorn no formen part d’una nova etapa de l’“operació Catalunya” és no voler veure la realitat o pensar que el problema era Villarejo quan ell només és una baula d’una estructura molt més profunda.

Estem vivint, més ben dit sentint, inapropiades interrelacions entre policies, polítics, fiscals i jutges amb l’únic propòsit de reprimir els qui proposaven l’exercici legítim dels seus drets, és a dir de l’independentisme català amb caràcter previ al referèndum de l’octubre del 2017 i la consegüent declaració d’independència, però que ningú dubti que això ni va acabar llavors ni serà l’únic que s’acabi descobrint, tal com s’ha començat a revelar, primer pel New Yorker i, després, pel mateix govern espanyol en fer públics els espionatges il·legals i criminals que alguns hem sofert a mans dels aparells de l’Estat.

Tanmateix, en aquests últims cinc anys no tot han estat escoltes il·legals, sinó que, tal com va succeir en la primera fase de l’“operació Catalunya”, molts ens hem vist arrossegats falsament a causes penals sobre la base de construccions criminals ordides entre policies, polítics i determinats jutges i fiscals. Els mètodes no han variat; simplement han reenfocat els objectius a destruir i, a diferència d’abans, en aquesta ocasió han disposat de l’aquiescència o el silenci còmplice de molts informadors que estan disposats a ajudar o a callar perquè el que hi ha en joc és la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.

L’absurd de les històries que s’han construït ara per destruir-nos té una semblança clara amb les que es van fer per destruir altres persones, i estan quedant en evidència amb els àudios de Villarejo… Uns àudios que els seus protagonistes pensaven que no existien i que un cop van conèixer, primer van confiar que no sortirien a la llum i, després, van intentar impedir que es publiquessin amb la complicitat de molts… No obstant això, tot va sortint i tot ho anem sabent.

Estic convençut que les pràctiques de Villarejo –gravar-ho tot– no són d’ús exclusiu, i crec que no m’equivoco gaire si penso que, més aviat que tard, acabaran sortint els àudios dels “successors de Villarejo” amb els quals s’acreditarà que el passat s’assembla molt al present, ja que les persecucions d’avui tenen l’origen en les de llavors. Algú es pensa que un negoci tan lucratiu com el que es revela dels àudios de Villarejo es tancarà només pel fet que se l’empresoni i se’l jutgi?

Més aviat que tard quedarà en evidència com s’han construït diversos procediments penals a què ens hem vist arrossegats, com s’han pagat serveis, falsos testimonis i proves falsejades per destruir-nos i, quan això passi, el que no es podrà dir és que no ho havíem advertit.

En tot cas, per evitar tot això només hi ha una solució: investigar tot el passat fins a arribar al present, i fer-ho en tots àmbits en què s’ha actuat criminalment i inconstitucionalment, és a dir investigar per via judicial, parlamentària i periodística, ja que, hi insisteixo: les llistes negres només són compatibles amb règims dictatorials, no amb estats que pretenen ser tinguts per democràcies autèntiques, i pensar que les llistes negres són cosa del passat és, simplement, no voler veure la realitat.