100 anys d’Estat Català

Quan faltava només mig any per a la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda, Francesc Macià, antic tinent coronel del cos d’enginyers de l’exèrcit espanyol i diputat a Corts a Madrid, va fundar l’organització Estat Català, als locals del CADCI de Barcelona, el 8 de juliol del 1922. Qui, nou anys després, seria el primer president de la Generalitat restablerta, ja feia temps que havia anat evolucionant des d’un regeneracionisme monàrquic espanyol cap a una opció política inequívocament independentista, després de constatar la inviabilitat de qualsevol opció espanyola. De fet, Fèlix Cucurull ja havia advertit de la presència d’expressions de sobiranisme nacional produïdes tant durant la guerra dels Segadors com durant la de Successió. Però no serà fins a la segona part del segle XIX que començarà a manifestar-se un cert independentisme encara no plenament elaborat quant a la seva formulació política. El 1901 ja es produirà una primera acció reivindicativa al carrer a favor de la llibertat de Catalunya, per l’11 de setembre, que culminarà amb la detenció dels joves manifestants, encapçalats pel futur escriptor Josep M. Folch i Torres, repressió que donarà lloc a La Reixa, com a entitat de suport als patriotes perseguits per les autoritats espanyoles. Mentrestant, al Carib, Salvador Carbonell funda, el 1908, el Catalunya Grop Nacionalista Radical a Santiago de Cuba i la revista Fora Grillons!, d’un independentisme ja fora de tot dubte, crescut a l’empara de la independència cubana acabada d’estrenar. El mateix Macià, el 1919, ja havia creat la Federació Democràtica Nacionalista, que perseguia la independència de “tots els municipis de llenguatge català” en al·lusió primerenca al marc nacional dels Països Catalans. Així i tot, és Estat Català la formació que hom pren com a punt d’arrencada del moviment d’emancipació nacional, una organització de caràcter insurreccional i, inicialment, de factura politicomilitar. És, doncs, a partir del juliol del 1922 –ara fa, per tant, un segle– que podem parlar, pròpiament, d’independentisme català organitzat, durant dècades conegut com a “separatisme”, terminologia encara usada avui per Espanya.

El bressol de l’independentisme català és Estat Català i del seu si, amb noms diversos i perfils ideològics també plurals, n’han sorgit, d’una manera o altra, totes les formacions posteriors: Estat Català Força Separatista d’Extrema Esquerra, Partit Català Proletari, Partit Nacionalista Català, Front Nacional de Catalunya i Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, així com de la Joventut Obrera d’Estat Català en sorgí el Front d’Alliberament de Catalunya, el primer també dels grups armats d’orientació independentista, per referir-nos tan sols al període anterior al 1977. Sigui quina sigui, en l’actualitat, la formulació ideològica, econòmica, política, social i cultural que hom defensi de l’independentisme estant, es pot dir que, conscients o no, vulguem o no, tots els independentistes d’avui som fills d’Estat Català, d’aquella iniciativa capdavantera que van tenir un grup de catalans encapçalats ja fa 100 anys per Francesc Macià, Daniel Cardona, Lluís Marsans i Manuel Pagès. Noms com Josep Carner Ribalta, Martí Vilanova, Bordas de la Cuesta, Ventura Gassol, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba, Manuel Cruells, Josep M. Xammar, Josep M. Murià, Marcel·lí Perelló, Lola Anglada, Pere Aznar, Andreu Xandri, Antoni Andreu Abelló, Antoni Blàvia i Joan Cornudella, membres de l’organització o col·laboradors d’aquesta, apareixen al Diccionari biogràfic d’Estat Català, editat fa poc amb motiu de l’aniversari, juntament amb altres obres de caràcter històric, amb la contribució destacada de Fermí Rubiralta, entre d’altres. Són noms, tots ells, que pertanyen no sols a unes sigles o a un projecte polític, sinó a la història nacional del país.

Pel que he llegit sobre ells i pel contacte que he tingut amb algun d’aquests noms, correspondència inclosa en algun cas, els membres d’Estat Català, en general, han estat personatges del morro fort en les seves conviccions, de pedra picada en la defensa dels seus ideals, d’una catalanitat irreductible. I, a despit de pertànyer a unes sigles, més militants d’un país que d’un partit, més del tot que d’una sola part. Hereus d’un catalanisme popular de caire progressista, pertanyents ells mateixos a les classes populars o, a tot estirar, a les capes mitjanes baixes de la societat, tant de la ciutat com del camp, molts d’ells han dut una vida de sacrifici i privacions, lliurats del tot a la causa de l’emancipació nacional per damunt de qualsevol altre objectiu o consideració. I ho han fet de manera desinteressada, moguts tan sols pels imperatius irrenunciables de la seva consciència nacional, enduts per un sentiment col·lectiu al qual no han estalviat el millor de les seves energies, bona part del seu temps personal i els recursos, escassos o no, de què cadascun d’ells disposava. El seu entusiasme patriòtic els menà als Fets de Prats de Molló, a la presó de La Santé i al judici a París, a l’exili a Bèlgica, a viatjar a Moscou i a recórrer Amèrica en cerca de suport entre les comunitats catalanes internacionalitzant, així, la causa catalana, tal com havia fet abans Éamonn de Valera amb els residents irlandesos. La Constitució provisional de la República Catalana, aprovada a l’Havana el 1928, representa la defensa dels interessos econòmics i socials dels sectors populars, així com altres documents contemporanis també d’un marcat caràcter social. La seva condició antifeixista els dugué a fer costat al president Companys l’octubre del 1934 i a agafar les armes el 1936 per combatre Franco, al Pirineu, a Mallorca, a Eivissa i a Formentera, però també al front d’Aragó o a Madrid. Ocupat el país, els seus membres van continuar el combat amb la Resistència francesa, alguns van morir als camps nazis, d’altres afusellats a l’interior del país, molts forçats a l’exili en terres llunyanes, però mai no van abandonar ni la lluita, ni l’esperança, ni l’ideal alliberador, malgrat les hores adverses que els tocà de viure. En els moments més foscos de la llarga nit de pedra i tot al llarg de la seva història, la gent d’Estat Català ha estat sempre una porta segura on trucar, una complicitat sempre corresposta, un refugi on amagar o amagar-se, una ajuda mai no negada, un referent segur de patriotisme generós. Parlo, doncs, de gent que sempre ha estat al mateix lloc: al peu del canó. I, quan ha calgut, amb tota la literalitat de l’expressió.