Tribuna republicana
LA INDEPENDÈNCIA ÉS L’ÚNIC CAMÍ
La independència és una idea platònica en sentit estricte. És perfecta, immutable, eterna, únic objecte del coneixement de debò, però només existent en el record de les encarnacions anteriors. Totes les altres independències reals, concretes, que ens trobem a la vida, són matèria d’opinió. Per això, els que la propugnen diuen que hi ha diferents vies per assolir-la, perquè és una opinió i, com que hi ha tantes opinions com persones, hi ha tantes independències com opinions. Cadascú té la seva, igual que cadascú té el seu déu i el seu dimoni. I el liberalisme triomfant al món vol que totes gaudeixin del mateix respecte.
Per al govern, els seus partits (encara que amb diferent grau d’entusiasme) i els mitjans que els donen suport (tots), la independència concreta i real, aquí i ara, pren la forma d’una taula, un moble fet normalment de fusta i quatre potes. I, tanmateix, malgrat haver-li donat sovint existència verbal, no és més real que una taula platònica.
Fa dos anys que aquesta taula platònica va venir al món, però encara no ha trobat un lloc on seure, si és que les taules seuen. S’ha constituït en dues ocasions per decidir que cal constituir-se. La taula com a mitjà per assolir la independència té avui la mateixa realitat que la taula rodona del rei Artús. Es recordarà, per cert, que en aquesta taula de Camelot, on teòricament els dotze eren iguals, com sempre, no tots ho eren. Hi havia un seient fatal, anomenat “el seient perillós”, on tothom que posava el cul moria ipso facto. La tradició deia que estava reservat a un cavaller pur, verge, tot llum i gràcia, Sir Galaaz, fill de Lançalot del Llac, i que avui podria ser la seva presidenta Galahad-Borràs. Perdó per la hipèrbole, però és l’única manera de sobreviure a la misèria ambient.
La campanya d’assetjament i enderroc de la presidenta Borràs des de tots els mitjans i tots els partits, tret del seu, que tampoc no sembla gaire bel·licós amb la situació, és una vergonya. Una vergonya clàssica, coneguda, repetida, un exemple esclatant d’hipocresia col·lectiva. Tots els responsables d’haver soscavat el prestigi de les institucions esdevenen de sobte, per transmutació celestial, en paladins d’aquestes malmeses institucions. Qui coneix millor la víctima que qui la va victimitzar?
“La presidenta ha de pensar altruistament en l’interès general i no en el seu personal”, diuen i rediuen. No cal perdre el temps amb aquests fariseismes. Precisament perquè pensa en l’interès general i en el prestigi de les institucions, la presidenta no té cap intenció de dimitir. Els seus enemics a l’Estat i a Catalunya, alguns dels quals són els seus aliats al govern, tenen oberta l’esquerpa via de la destitució.
Hi ha una voluntat clara al si de Junts d’esquivar tot conflicte amb ERC. En nom de la unitat, cal empassar-se el que sigui, fins i tot oblidar-se de la independència. Primer et foragiten de la taula de diàleg i després t’acusen de no seure-hi. No passa res. És el fetitxe de la unitat que imposa la direcció del partit per influència de Jordi Sànchez. Unitat vol dir permanència. No cal sortir del govern i perdre càrrecs i cadires, una actitud habitual en el règim de partitocràcia avui dominant a Catalunya.
La “nova normalitat”, imposada per Pedro Sánchez amb l’inestimable ajut dels seus amics d’ERC, es correspon amb el que el govern anomena una “Generalitat republicana”. Sona bé, encara que ningú sap què és. El govern és mestre a manipular l’opinió, fent servir els mitjans públics de comunicació com a aparells de propaganda.
Tanmateix, la Generalitat republicana haurà de fer front a una situació fosca. Els indicadors econòmics giren cap a groc, augmenta la inflació, els tipus d’interès, les hipoteques, el dèficit, la fallida. S’albira una crisi econòmica greu que pot ser o no ser, com sempre, però que si és haurà de ser debel·lada per un govern sense recursos, sense competències i sense veritable voluntat política de tenir-los.
L’única manera d’aconseguir els recursos i les competències necessaris és la independència. No la concreta de la taula, sinó la platònica, la completa, la que recordem.
