Lluitar no ens agafa de nou

Ni la necessitat ni la voluntat de fer-ho. Per nosaltres i pels altres. Perquè no hi ha cap altra via que la lluita pacífica, la que vam exercir individualment i col·lectivament l’1 d’octubre del 2017, la que ens va fer forts, la que ens va fer guanyar i, sobretot, la que ens va unir. Lluitar en primer lloc per no ser silenciats, i lluitar després per no ser esborrats del mapa (no només públic) d’una perdigonada.

La jornada d’aquest dijous ha estat dura, no ho hem negat ni volem fer-ho. Com a poc, el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (el TJUE) presenta, en paraules de l’advocat Gonzalo Boye, unes “conclusions extravagants”. Conclusions que no eren les que esperàvem segons no només la jurisprudència, sinó perquè òbviament esperem –i demanem– de la justícia, de tota, un posicionament neutral i protector envers els drets humans. Ens cal esperar la sentència, prevista per a finals d’estiu, però evidentment aquest gir de guió ens posa en alerta. Les constants anades i vingudes del president Sánchez a Brussel·les, la “diplomàcia” dels poderosos, en un context europeu més necessitat que mai d’expressar i de demostrar amb fets unitat i confiança mútua entre els estats membre, dona fruits i es demostra més eficaç i intel·ligent que l’exercida pels maldestres dirigents del Partit Popular. Europa no es pot permetre ni dissidències, ni estridències ni pràcticament soroll de fons en un context bèl·lic, amb una guerra de conseqüències nefastes –i encara imprevisibles– com la d’Ucraïna. Hi ha menys polifonia que mai al cor de les institucions europees i això, als qui ens agrada la música, sabem que és un mal auguri.

Les conclusions que hem conegut aquest dijous entren en confrontació directa amb els criteris establerts pel mateix TJUE en una altra sentència de febrer del 2022 (l’Afer C-562/21) i, fins i tot, omet qualsevol referència, específicament, al paràgraf 83, en què diu: “… sense perjudici de la possibilitat que aquesta persona [en aquest cas, jo] esgrimeixi qualsevol altra dada puntual i relativa a la causa en qüestió que demostri que el procediment per al qual l’autoritat judicial emissora [l’espanyola] ha sol·licitat el seu lliurament vulnerant concretament el seu dret fonamental a un procés equitatiu”. I és que la garantia de tenir un judici just és al moll de l’os de tot aquest procés judicial i, recordem-ho, polític. I aquest és un debat antic, no arriba pas ara, sinó que continua en un context d’actualitat absoluta si tenim present què vol dir tenir o no un judici just: a Catalunya, a Brussel·les, allà on sigui... Cal posar més exemples, amb tot el que estem vivint aquests dies?

Sigui com sigui, el criteri de l’advocat general expressat aquest dijous representa una negació mateixa dels drets fonamentals en tant que drets individuals, assumint d’aquesta manera que només quan hi ha una vulneració “generalitzada i sistèmica” és quan es poden tenir en consideració, com a causa per denegar un lliurament com el que defensen les euroordres, aquests mateixos motius.

El que ha passat aquest dijous és especialment greu perquè, en cas de marcar tendència i traslladar-se a la sentència futura, implicaria una desnaturalització de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i un retrocés important en matèria de drets i llibertats que excedeix, amb escreix, el cas català i que implica, com deia, un gir copernicà en aquesta matèria.

Vull enviar un missatge de calma a les moltes persones que ens demostren el seu suport: aquestes conclusions, en el supòsit que siguin confirmades, no impliquen un lliurament immediat dels exiliats, simplement ens (re)tornen a la casella de sortida, obligant-nos a provar el que estem segurs, perquè la patim, és una crisi generalitzada del sistema judicial espanyol.

Comptem amb els elements necessaris per acreditar-ho i, estigueu-ne ben segurs, lluitarem per fer-ho perquè sempre, sempre hem cregut en la justícia justa. Continuarem lluitant, perquè lluitar no ens agafa de nou.