Des de Brussel·les
SI ELS FILLS DE PUTA VOLESSIN...
Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.
(Quico Pi de la Serra)
Una cançó que escrita i cantada en els temps que corren avui seria, sense cap mena de dubte, motiu de denúncia, judici i presó per al seu autor i intèrpret, això sí, respectant el seu dret de presumpció d’innocència.
Qui ens havia de dir que els voladors citats podíem arribar a ser nosaltres, almenys vist per agents públics de l’aparell d’estat, segons hem pogut escoltar recentment de les converses que, com a prova irrefutable, tenien entre diversos personatges el nom dels quals no vull oblidar mai més, malgrat no els citi aquí per no donar publicitat gratuïta a aquests tipus d’humanoides que sols parlen i treballen (sense pensar) quina proposta de model de país ens preparen amb tot l’afecte de què són capaços.
En una setmana clau per saber si podria o no podria participar en les comissions de feina que tinc encomanades dins del Parlament de Catalunya. Una participació presencial, no pas física, i amb la mateixa tecnologia que usa amb total normalitat la mesa, la mesa ampliada i la Junta de Portaveus, els lletrats ja s’han pronunciat denegant aquest fet. El millor de tot és que els compareixents experts de diferents matèries sí que hi poden participar. D’una banda, em deneguen la delegació de vot i, d’una altra banda, no em deixen comparèixer per poder votar… Entenc que costa d’entendre, o potser només em costa a mi.
Dimecres, quan la mesa del Parlament ja havia aprovat la meva connexió per poder ser-hi present, una petició de reconversió per part del PSC (recordeu aquesta estratègia?) va obligar la CUP i Junts a “desconvocar” la comissió de Cultura, en un intent de poder preservar els meus drets i així poder participar en la pròxima convocatòria, en la qual de ben segur ja ho podré fer… espero!
Dijous una nova prova de foc en la comissió d’Afers Institucionals (són les dues comissions de treball en les quals estic adscrit). A les 10 h en punt s’esperava la resolució de la mesa del Parlament, que evidentment va rebutjar la petició de reconsideració del PSC. La comissió va començar mitja hora tard, però jo connectat i amb moltes ganes de respondre a una proposta de Vox sobre la Fundació Princesa de Girona. Ja us ho podeu imaginar, res de nou a l’horitzó.
La “modesta victòria”, si em permeten aquesta expressió, és gràcies sens dubte a la forta posició dels membres de la mesa de Junts i la CUP, així com del grup de diputats de Junts que em donen un suport genial. Gràcies a tots ells per visibilitzar la repressió, l’exili i la lluita contra els que ens volen agenollats.
Tot plegat, la línia del 155 continua ben activa, i sols volen i saben anar posant entrebancs i pals a les rodes per no deixar que les urnes siguin les que marquin el que hem de fer. Una petita però significativa victòria la d’aquest dijous al Parlament de Catalunya és la que hem aconseguit en favor de la llibertat i la democràcia.
De la taula de diàleg i de l’assetjament i enderroc que es pretén fer a la MHP Laura Borràs, em disculpareu que no en parli, ja que els rius de tinta tuitera que s’han pogut veure i llegir són molt més del que soc capaç de digerir. Sols per resumir-ho ràpid, cito el tuit del terrassenc i amic @joseprull: “Inaudit.”
En fi, acabaré amb un capicua reafirmant-me tal com he començat:
Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa,
[…] “cantem com un home sol”.
