LA VERGONYA

El Libro de los enxiemplos del conde Lucanor et de Patronio, del segle XIV, escrit per l’infant Don Juan Manuel, inclou una coneguda història sobre “el que va passar a Saladí amb una dona, esposa d’un seu vassall”. Les arrels del conte es troben a Les mil i una nits que, al seu torn, reprodueix l’episodi bíblic del rei David i Betsabé, dona d’Uries l’hitita. En tots tres casos, el rei vol tenir una relació adúltera amb la dona del seu vassall. Tanmateix, la versió de Don Juan Manuel introdueix un element nou quant a la reacció de defensa de la dona. Aquesta li promet al rei cedir als seus libidinosos desitjos si troba la resposta a una pregunta: “Quina és la millor cosa que un home pot tenir i que és mare i cap de totes les bondats?” Després de molt barrinar-hi, consultar i peregrinar, la resposta resulta ser la vergonya. I per vergonya el sultà Saladí renuncia al seu projectat adulteri.

Del terreny dels excelsos exemples medievals, quan la gent deia que era millor morir que viure amb ignomínia, passem a la crua realitat en què ens trobem immersos. Sense solució de continuïtat, perquè els éssers humans som els mateixos en temps del rei David, del sultà Saladí i de la taula del diàleg.

Doncs la taula del diàleg, columna vertebral de la visió estratègica d’ERC, va prendre forma a les darreries del 2019. Era el símbol i la materialització alhora de l’èxit de la tàctica de col·laboració amb les esquerres de la resta de l’Estat, sobretot les espanyoles. Valia la pena col·laborar a l’estabilitat política del gobierno progressista d’esquerres a Espanya perquè, a més a més, es presentava amb una contrapartida tangible. El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ho va anunciar a Twitter amb el seu peculiar estil; calia permetre un gobierno d’esquerres perquè, a canvi, hi havia un compromís concret, una taula de diàleg amb quatre potes: a) reconeixement d’un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat; b) es podrà parlar de tot, fins i tot d’autodeterminació; c) s’estableix un calendari de negociacions, i d) hi ha garanties de compliment d’acords.

Dos anys i mig més tard d’aquesta contundent declaració, el resultat de la darrera reunió de la taula del diàleg, el mes de juliol, ha estat que:

a) Ja no hi ha cap conflicte polític per reconèixer, per la molt poderosa raó que no hi ha cap conflicte polític. Segons el ministre Bolaños, ens hem retrobat dins el marc de la Constitució.

b) Tampoc no es pot parlar de tot. No es pot parlar ni d’autodeterminació ni de referèndum.

c) No hi ha cap calendari de negociacions perquè no hi ha negociacions. En dos anys i mig d’existència de la taula, no s’ha negociat res, llevat d’un boirós compromís en l’última reunió de desjudicialitzar el conflicte polític. Tan boirós que, el mateix dia que s’anunciava el compromís, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obria judici oral a Laura Borràs en un dels casos més grollerament evidents de persecució i judicialització de la política.

d) Quant a l’exigència de garantia de compliment d’acords, sona a música celestial. No hi ha hagut un sol acord en dos anys i mig i, en qualsevol cas, és gairebé impossible esbrinar què podria considerar-se una garantia de compliment.

De tornada al nostre tema, cal no tenir gens ni mica de vergonya per presentar les conclusions de l’última trobada de la taula com un compliment de la declaració de Rufián. Cap dels seus postulats no s’ha realitzat i els que el portaveu ha fet posteriorment (el blindatge de la llengua), encara menys.

El  molt honorable president Aragonès, que no va assistir a la reunió de la taula per raons de protocol, perquè el president Sánchez no hi aniria, manté un curiós diàleg en l’aire amb alguns resultats de la taula, fent-se preguntes o donant respostes de la seva collita, com glosses al marge. Com que no es pot parlar d’autodeterminació, ell pensa parlar-ne fins a perdre la veu. I quant a la idea que no hi ha conflicte polític, tot el que ha de fer el president Sánchez és posar les urnes. Aquests d’ERC sempre demanen als altres posar les urnes. Tanmateix, ara per ara, podien fer-ho ells. Són al govern.

Només per vergonya.