LES MULTINACIONALS DE L’ENTRETENIMENT

Juliol i agost són, tradicionalment, els mesos de celebració dels grans festivals d’estiu, que omplen les programacions més d’oci i entreteniment que no pas de cultura gràcies a la invitació a estrelles mediàtiques avesades a fer l’agost.

Això passa degut a la relativa –per no dir minsa– imaginació i capacitat de risc assumida pels promotors, que tendeixen a reproduir sense gaire variacions els programes d’unes i altres trobades. També és habitual que aquests artistes estrella, al meu entendre convertits en autèntiques multinacionals de l’entreteniment, no acompanyin el seu pes en likes amb un pes, diguem-ne, artístic. No obstant això, són els que monopolitzen minuts i minuts de televisió, ràdio, premsa escrita, etc., fent evident que l’ofici de periodista cultural, en l’actualitat, tendeix a l’extinció (o, dit d’una altra manera, és captiu dels interessos dels grups empresarials que hi ha rere els mitjans de comunicació; d’aquí plora la criatura, i no només en les seccions de cultura).

Sigui com sigui, aquesta realitat dialoga amb una altra de paral·lela i coincident en el temps i en l’espai i que exemplifiquen les festes majors de pobles i ciutats que acaben de trufar l’oferta que arriba a la ciutadania; una ciutadania que es debat entre els preus a vegades prohibitius de les macrotrobades i festivals i la gratuïtat de la majoria d’iniciatives sufragades amb diner públic –i que, posats a dir, proliferen en anys preelectorals.

Per sort, entre aquest magma, trobem oasis per a l’excel·lència, que vol dir també apostes per la singularitat i pel suport als artistes del país. Em refereixo a festivals que posen l’enfoc en la relació amb el públic i que han decidit no entrar en la batalla de les xifres (siguin o no de rècord), sinó en la mirada a mitjà termini.

En aquest sentit, i ara que es parla tant del Pirineu, vull recordar que el 2022 haurà estat l’any de la tornada a la normalitat del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el FeMAP, que va obrir amb una proposta com La Bellezza de Musica Alchemica, amb la violinista Lina Tur Bonet com a solista. Va ser a la catedral de Santa Maria d’Urgell.

Però hi ha més iniciatives lloables i d’una gran qualitat que, aquests dies, sonen arreu de territori català. I quan dic català ho dic amb tota la intenció: dels Països Catalans. És el cas del cor Jove Nacional de Catalunya que, a finals de juliol, va fer tres concerts esplèndids vinculats al seu segon encontre del 2022 i que va significar actuar a Vilanova i la Geltrú, a la catedral de Menorca, a Ciutadella, i a l’església de les Santes Hòsties de Pesillà de la Ribera, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya del Nord. En el programa, la música de Schütz com a protagonista clara, amb les Musikalische Exequien com a obra central. Escoltar-les és un goig i un bàlsam en l’actualitat.

N’hi ha més, d’iniciatives d’aquestes característiques, a què, com us comento, no podem –perquè no volem, la majoria de vegades, o perquè no les coneixem, o perquè “no ens hi caben” o per la nostra reduïda curiositat, en general– accedir amb facilitat per manca de visibilitat. En tot cas, malgrat aquest context sec, ben sec de moltes coses bones, aquest 2022 haurà estat el de la recuperació de l’esperit silent i nutritiu de festivals com el que organitza l’admirat Roberto Oliván a Deltebre o els que porto i portaré sempre al cor, com ara el Dansàneu, que cavalca imparable amb pols i objectius rejovenits. Llarga vida a tots ells, amb o sense focus posat.