El bumerang de la propaganda

La propaganda és una troballa de l’Església catòlica. Una més. El nom (no la cosa) neix amb la Sacra Congregatio de Propaganda Fide, fundada el 1622 i dirigida pels jesuïtes, avui convertida en un altre dicasteri. La propaganda és la propagació de la fe, de qualsevol fe. Consisteix a presentar una visió de la realitat amb un interès de part, no necessàriament coincident amb la veritat. És una arma de guerra ideològica i és important que els que la fan no la creguin, que mantinguin el cap fred per no ser víctimes ells mateixos de la seva arma.

Sense cap mena dubte, el dictamen del Comitè de Drets Humans és molt rellevant per a la causa de l’independentisme i s’entén que els independentistes ho celebrem amb entusiasme i ho propaguem als quatre vents com una decisió de l’ONU; una “sentència”, crec haver-li llegit a algú agosarat dels que cobren al Congrés per palesar la seva ignorància. Però no és cap decisió de l’ONU, ni el comitè és un “comitè de l’ONU”, sinó un òrgan d’experts independents anomenats pels estats membres, que informa anualment l’alta comissionada de l’ONU pels Drets Humans, la senyora Bachelet, que, al seu torn, n’informa el secretari general. Fa recomanacions als estats quant al compliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i els seus protocols. Res més. No és un tribunal i les seves decisions, per consens, no són judicials, sinó amonestaments. No és una “decisió de l’ONU”.

Al capdavall, un triomf moral, sens dubte, però també sense conseqüències jurídiques ni polítiques. L’independentisme l’encerta fent-ho valer hiperbòlicament en defensa de les seves posicions. No pel que fa a l’Estat, sinó pel que fa a l’electorat català. A l’Estat, tant se li’n fot. En el seu pròxim informe de país prometrà esmenar les deficiències assenyalades, si no les donen ja per esmenades i el ressò s’esmorteirà.

Aquesta hipèrbole de convertir una recomanació d’un comitè de l’Oficina de l’Alta Comissionada de la Secretaria General de l’ONU en una “decisió de l’ONU” va dirigida a la gent catalana. Paradoxalment, però, el dictamen del comitè afecta per analogia (sempre una via perillosa) un cas semblant a l’interior de l’independentisme, el de la MHP Laura Borràs, suspesa molt abans de qualsevol decisió judicial per decisió de la mateixa mesa del Parlament.

Plantejat de nou el cas, la mesa ha decidit mantenir la suspensió de la MHP Laura Borràs amb l’argument que no és un cas polític, sinó (digueu-ho amb gest de compunció) de dret comú. Una part de l’independentisme (ERC, CUP), doncs, actua de manera que es converteix en culpable de la irregularitat de la seva propaganda crítica en un altre. Vet aquí per què la propaganda és una arma de doble i esmolat tall, com una fina daga florentina.

Caldrà un potent aparell de propaganda per amagar aquesta nova aplicació de la universal llei de l’embut. Cap problema a Catalunya, oi? Els mitjans públics de comunicació estan sotmesos al control absolut d’ERC/PSC amb el vistiplau de Junts. Són aparells de propaganda del partit de govern tan obvis que s’han vist obligats a fer reformes. Per la línia autoritària. La nova direcció ha decidit que no hi haurà cap programa de política a la televisió pública. Com que està mal vist continuar amb la propaganda oberta d’ERC i, en comptes de permetre que altres parts facin la seva propaganda, els directius es diuen convençuts que la política no interessa a la gent. El famós infotainment ha perdut l’info, que s’ha traslladat al telenotícies amb la mateixa intenció que el parte en els temps de la dictadura. La política, desnonada de TV3, s’ha refugiat a 8TV, amb els habituals de la rebotiga, que per això està subvencionada.

Aquesta de les subvencions (les directes i les amagades sota la publicitat institucional) és l’altra via per la qual el poder polític controla els mitjans privats. Una societat plural no pot sobreviure amb el monopoli propagandístic dels mitjans de comunicació. Deixa de ser plural, deixa de ser societat; es divideix en dues, una majoria conformista en l’esfera dels mitjans convencionals i una minoria rebel a les xarxes socials. La llibertat d’expressió a Catalunya és una ficció.