Epitafi a la reina

La reina que agra­dava a tot­hom: a la gent de dre­tes, d’esquer­res, fins i tot als repu­bli­cans.

La reina que agra­dava als repu­bli­cans, aquest sem­bla que ha estat l’epi­tafi d’Eli­sa­bet II adop­tat de manera popu­lar. La mort de la reina Eli­sa­bet no és només la d’una cap d’estat, és la mort d’una figura històrica, de les que trans­cen­di­ran al cos­tat dels grans refe­rents del pas­sat que qual­se­vol per­sona acaba recor­dant. Mai una monar­quia havia con­gre­gat al seu entorn tanta empa­tia entre els movi­ments polítics i els entorns soci­als repu­bli­cans; alguns fins i tot s’han apun­tat a l’ine­vi­ta­ble cor­rent d’adu­lació que se sol pro­duir quan la mort d’algú ens com­mou espe­ci­al­ment.

Tan­ma­teix, a mesura que passi el temps i dei­xem enrere l’onada emo­ci­o­nal, els infor­ma­tius espe­ci­als i els reculls del que han donat de si les set dècades –i quinze pri­mers minis­tres– del llarguíssim reg­nat d’Eli­sa­bet II, els clarobs­curs de la monar­quia britànica emer­gi­ran i és pro­ba­ble que broti un debat que ningú no gosava –ni segu­ra­ment en tenia motius– obrir. L’inde­pen­den­tisme escocès o gal·lès són clara­ment repu­bli­cans; davant del referèndum d’Escòcia anun­ciat per la pri­mera minis­tra, Nicola Stur­geon, podrà man­te­nir la neu­tra­li­tat, si el govern britànic, a diferència del gabi­net de David Came­ron, s’hi oposa?

Els efec­tes d’aquest debat no es que­da­ran a les illes. Sal­ta­ran al con­ti­nent i arreu, perquè no són poques les monar­quies que van a peu coix i que, en part, tenien en la reina d’Angla­terra el model per expli­car als seus súbdits bon­dats i vir­tuts per no reque­rir cap república. La monar­quia espa­nyola n’és una, entre altres coses perquè ningú no pot pres­cin­dir del fet que la seva res­tau­ració va par­tir de la decisió del dic­ta­dor Fran­cisco Franco. I que men­tre el règim de Franco col·labo­rava amb el nazisme i el fei­xisme, la prin­cesa i futura reina Eli­sa­bet II con­tribuïa a l’esforç per der­ro­tar el nazisme. Són diferències fona­men­tals per enten­dre l’empa­tia que la població britànica i d’arreu de l’Europa democràtica han expres­sat aquests dies, i les difi­cul­tats dels monar­ques espa­nyols per gau­dir de la mateixa sim­pa­tia i popu­la­ri­tat.

El reg­nat del rei Car­les III tindrà, doncs, una gran pressió al damunt. No es pot pas dir que no hagi tin­gut temps per pre­pa­rar-se, ni que hagi tin­gut una mala mes­tra. Tot el con­trari. Fins i tot sem­bla que ha pre­pa­rat bé la seva suc­cessió. Però és evi­dent que la indulgència popu­lar de què ha gau­dit la seva mare durant el seu reg­nat sem­bla difícil que la pugui obte­nir, i més en els temps que viuen Europa i la Gran Bre­ta­nya en par­ti­cu­lar. No només pel Bre­xit i el procés d’inde­pendència d’Escòcia, sinó espe­ci­al­ment per la crisi climàtica, la crisi energètica i els efec­tes a mitjà i llarg ter­mini de la guerra d’Ucraïna, que se sumen al període d’ines­ta­bi­li­tat política dels dar­rers anys. Pot­ser són massa nove­tats per a la democràcia més antiga del món.