PISA: No dispareu als mestres

És una dada indis­cu­ti­ble que els resul­tats de l’informe PISA rela­tius al sis­tema d’edu­cació de Cata­lu­nya són pit­jors que els resul­tats enre­gis­trats a la majo­ria de països del nos­tre entorn, que també són dolents. Segui­da­ment, s’han gene­rat tot tipus d’expli­ca­ci­ons més o menys automàtiques i menys o menys pre­vi­si­bles de més o menys experts que venen a dir que si els nos­tres fills recu­len en conei­xe­ments i habi­li­tats és perquè tenim un pro­blema a l’escola; i qui diu escola, diu mes­tres. Apun­tar cap a aquesta única direcció és massa fàcil, massa sen­zill. I total­ment erroni. Perquè equi­vo­car el diagnòstic no ens aju­darà a superar la difi­cul­tat ni els pro­ble­mes, sinó a engran­dir-los encara més. Situar els mes­tres a la diana és un recurs massa poc sofis­ti­cat per expli­car un pro­blema que ho és molt, que òbvi­a­ment té una com­ple­xi­tat gegan­tina.

Durant molts d’anys hem defen­sat que l’edu­cació és una res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva. Que el car­rer també educa. Que l’escola és només una part –impor­tantíssima, fona­men­tal– en la for­mació dels alum­nes i futurs ciu­ta­dans, perquè sense la par­ti­ci­pació dels altres fac­tors que deter­mi­nen la per­so­na­li­tat, el conei­xe­ment i les habi­li­tats d’una per­sona, no és sufi­ci­ent en abso­lut. Segur que hi ha moltíssim a millo­rar, però al cap i a la fi els mes­tres són els exe­cu­tors d’un model que ells no han deci­dit, i expli­quen uns con­tin­guts que ells no han dis­se­nyat. El procés de dese­du­cació que es pro­du­eix en con­tex­tos extra­o­es­co­lars té una influència que de vega­des és deci­siva i deter­mi­nant. Els mit­jans de comu­ni­cació –inclo­ses, sobre­tot, les xar­xes soci­als– i el paper dels pares i tutors en el procés de for­mació dels futurs ciu­ta­dans són també direc­ta­ment res­pon­sa­bles dels resul­tats de l’informe PISA. La con­versa política pública educa o dese­duca? Com podem espe­rar que l’escola sigui la que ha de fomen­tar valors com l’esforç, la con­vivència, el res­pecte… si els legis­la­dors no pre­di­quen amb l’exem­ple? De debò que els mes­tres han de ser més res­pon­sa­bles davant del fet edu­ca­tiu del que ho són alguns líders polítics o soci­als?

Ens pre­o­cupa la tik­tokit­zació de la soci­e­tat, i és una pre­o­cu­pació fona­men­tada. Però crei­xen les crítiques quan hi ha mes­tres que pro­po­sen un apre­nen­tatge jus­ta­ment opo­sat a la noció de conei­xe­ment fast-food que encarna Tik­Tok. Una pro­posta per arri­bar al conei­xe­ment a través de l’esforç, la memòria, l’exigència de rigor en els tex­tos, la sofis­ti­cació del con­tin­gut…

Pot­ser allà on alguns pen­sen que hi ha el pro­blema –l’escola– és on ara mateix hi ha l’única espe­rança per rever­tir la tendència. No ens car­re­guem, doncs, aquesta espe­rança: ali­men­tem-la i refor­cem una biga mes­tra sense la qual la soci­e­tat s’aca­barà enfon­sant del tot.