DESPRÉS DE LA DIADA

Mentre caminava amb pas lent entre la gent que vam assistir a la manifestació del dia 11, em preguntava quantes generacions de catalans continuaran patint el setge d’aquesta mega-Castella mal anomenada Espanya. Observant les cares podies comprovar que no hi havia ni una engruna del que voldrien els que ens desgovernen des de la meseta. Ni pediment ni perdó, el clam que unificava la marxa. Inalterables, ambdós. Era l’esperança i la il·lusió la que manava a les pancartes. Fins i tot els retrets al govern del nostre país amagaven una voluntat crítica, molt crítica, però fent-los saber que el poble català està disposat a tornar-hi. La manifestació –un èxit inesperat després d’una pandèmia que ha modificat els nostres hàbits i d’una campanya en contra per terra, mar i aire– va aconseguir fer reviure un miratge. I pels comentaris que vaig poder sentir, alguns van tornar a caure en el mateix error de percepció, de judici i de raonament provocat per una aparença. Tenia raó quan el poeta Màrius Torres es preguntava quin era el pecat que havien comès els catalans per voler la seva aniquilació. “Tan gran era el pecat de la nostra esperança? Llibertat, clam obscur i etern dels homes muts, et seguim orgullós exèrcit de vençuts”, seguia el vers, el fake que continuem arrossegant com una llosa. Les paraules de la presidenta de l’ANC a TV3 donaven a entendre que la impotència havia aconseguit enfaixar la llibertat de la nostra nació. “Ho hem provat tot i no ens n’hem sortit.” Impotència no només davant d’un estat, sinó d’una Europa que es posa de perfil malgrat que de tant en tant ens vagi llançant molletes de pa. Ho hem provat tot, és cert. Des del minut zero fins abans-d’ahir, quan la fallida declaració d’independència, una errada política i estratègica, ens va posar a tots al davant d’una realitat que havíem volgut ignorar. Ho hem provat tot, declarava la presidenta d’una Assemblea que vol tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Mala peça al teler quan ho has intentat tot i pretens tornar a la línia de sortida: o tornar a activar i defensar la DUI o continuar negociant amb l’enemic que ens vols morts i enterrats. Sabent d’antuvi, tal com va escriure Palau i Fabre, que ni ells son tan forts per vèncer-nos, ni Catalunya és tan dèbil per desaparèixer.