FRANCES LUTTIKHUIZEN, “EN PRATS DELICIOSOS”

No hi cabia ni un cap d’agu­lla, dimarts, a la sala d’actes de la bibli­o­teca Jaume Fus­ter, a Bar­ce­lona. Les tres-cen­tes pla­ces del recinte esta­ven totes ocu­pa­des i algu­nes per­so­nes més s’arraïmaven en uns bancs late­rals. Hi eren per assis­tir a l’acte de record i home­natge a Fran­ces Lut­tik­hui­zen, pro­fes­sora d’anglès, cer­van­tista acre­di­tada i his­to­ri­a­dora de la Reforma pro­tes­tant a la península Ibèrica i a tot el sud d’Europa. L’acte, rodó, d’una elegància aus­tera com mana l’estètica pro­tes­tant, va ser conduït amb traça i ofici per Antoni Bas­sas. La Fran­ces, cone­guda com a Fran­nie per a la família, va néixer el 1939 a Rock Valley (Iowa), un poblet de la rura­lia nord-ame­ri­cana, on s’havia esta­blert la seva família, ori­ginària d’Holanda i cap on ja a la dècada dels qua­ranta del segle XIX havien emi­grat un bon nom­bre de page­sos i gran­gers, cal­vi­nis­tes, i per­ta­nyents a l’Església refor­mada d’Holanda. Era un 21 de setem­bre que, set­me­so­nes, van arri­bar dues bes­so­nes de cop: la Fran­ces Mary i la Mary Fran­ces. La seva família estava vin­cu­lada a aquesta tra­dició pro­tes­tant i, els ves­pres havent sopat, es reu­nia per lle­gir un frag­ment de la Bíblia i pre­gar, en una estança lla­vors sense llum elèctrica ni aigua cor­rent. Tots qua­tre avis eren holan­de­sos, però els seus pares, Mar­tin i Dana, ja no van trans­me­tre’ls la llen­gua dels avant­pas­sats, que, amb els fills, va ser subs­tituïda per l’anglès, con­vençuts que així els feien la vida més fàcil al país on ells matei­xos ja havien nas­cut, tot i que ben bé fins a mit­jan segle XX els cul­tes con­ti­nu­a­ven fent-se en neer­landès. Rock Valley, que ara no arriba encara als 4.000 habi­tants, tenia lla­vors una sola escola unitària, com en tants llocs de l’Amèrica pro­funda, a la qual assis­tia la Fran­ces. Quan ella tenia 6 anys, la família es tras­lladà a She­boy­gan (Wis­con­sin), on les con­di­ci­ons mate­ri­als de vida, tant a casa com a l’escola, havien millo­rat con­si­de­ra­ble­ment, i més van fer-ho encara, en fer-ne 12, quan s’esta­bli­ren a Hud­son­vi­lle (Mic­hi­gan), a prop de Grand Rapids.

A l’església d’aquesta loca­li­tat hi va conèixer un pre­di­ca­dor subs­ti­tut, David Estrada, català i futur catedràtic d’estètica de la UB, lla­vors estu­di­ant de filo­so­fia i teo­lo­gia al West­mins­ter Semi­nary de Filadèlfia. La con­nexió entre tots dos va ser ins­tantània, de manera que, amb només 18 anys, la Fran­ces s’hi va casar el 4 de juny del 1958 i l’any següent ja van venir a Cata­lu­nya per esta­blir-s’hi. No gaire abans, aque­lla noieta ame­ri­cana rossa i d’ulls blaus s’havia tallat els cabells com l’actriu Kim Novak, a qui volia assem­blar-se. No tot­hom a la família ame­ri­cana va veure el nuvi­atge de bon ull, ja que la seva àvia Marie se’n mal­fi­ava, atesa la con­dició de ciu­tadà de l’Estat espa­nyol del jove pre­di­ca­dor. No podia obli­dar les atro­ci­tats come­ses per les tro­pes espa­nyo­les del duc d’Alba als Països Bai­xos, alhora que mal­pen­sava que el pre­ten­dent català podia ser un sacer­dot catòlic amb inten­ci­ons malèvoles per deses­ta­bi­lit­zar l’Església refor­mada holan­desa. Ni en David, ni la Fran­ces no podien ni sos­pi­tar, lla­vors, les difi­cul­tats legals enor­mes que els havia de com­por­tar en el futur aquell matri­moni, rebut­jat a l’ambai­xada espa­nyola pel fet de ser un casa­ment pro­tes­tant: “Com que vostè és espa­nyol vostè és catòlic, i si s’ha vol­gut casar amb una rossa ame­ri­cana, vostè mateix, però vostè és catòlic. Això que m’ha donat no té valor. L’Església catòlica és l’única orga­nit­zació que hi ha sota el cel que pot cele­brar el sant sagra­ment de matri­moni i no li puc can­viar el pas­sa­port.” Van haver d’espe­rar fins al 1975 per regu­la­rit­zar la seva situ­ació, la nova ciu­ta­da­nia de la Fran­ces, dis­po­sar del lli­bre de família i tenir els dos fills del matri­moni, en David i en Pau, en la mateixa con­si­de­ració admi­nis­tra­tiva que els altres nois de l’escola, un cop reco­ne­gut el seu matri­moni pro­tes­tant.

La Fran­ces va adap­tar-se ple­na­ment al nou país, començant per apren­dre’n l’idi­oma i par­lar-lo amb natu­ra­li­tat i fluïdesa, de tal manera que el pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas, ja tor­nat de l’exili, li comentà irònica­ment al marit: “Tu te’n vas anar als Estats Units per casar-te amb aquesta cata­lana!” Fets els estu­dis uni­ver­si­ta­ris en filo­lo­gia anglo­germànica a la UB, més tard hi fou pro­fes­sora asso­ci­ada en l’àrea d’apre­nen­tatge de l’anglès per a fina­li­tats acadèmiques específiques, aspecte sobre el qual publicà diver­sos lli­bres. I durant anys fou catedràtica d’anglès a l’Ins­ti­tut Mont­ser­rat de Bar­ce­lona i pro­fes­sora a l’Ins­ti­tut Nord-ame­ricà. Mem­bre fun­da­dora de l’Asso­ci­ació Inter­na­ci­o­nal de Cer­van­tis­tes, va dedi­car la seva tesi doc­to­ral a les Nove­las Ejem­pla­res de Miguel de Cer­van­tes, de l’obra del qual va esde­ve­nir una espe­ci­a­lista reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment. Els dar­rers temps centrà les seves recer­ques en l’àmbit de la història de la Reforma pro­tes­tant al sud d’Europa, par­ti­cu­lar­ment als països de la península Ibèrica i també a Itàlia. Coor­di­na­dora inter­na­ci­o­nal del Cen­tro de Inves­ti­gación y Memo­ria del Pro­tes­tan­tismo Español, ha publi­cat La Reforma en España, Ita­lia y Por­tu­gal, siglos XVI y XVII, España y la Reforma pro­tes­tante (1517-2017), 500 anys de repte pro­tes­tant a la península ibèrica (1517-2017) i Un dia de fúria, Bar­ce­lona 10 de març de 1820. Aquest dar­rer lli­bre recull les comu­ni­ca­ci­ons pre­sen­ta­des a la jor­nada d’estudi sobre l’assalt a les dependències bar­ce­lo­ni­nes de la Inqui­sició, produït dos segles abans, i de les quals la Fran­ces va ser artífex i coor­di­na­dora, igual com de les Jor­na­des sobre la Reforma per a pro­fes­sors de secundària, cele­bra­des al seu esti­mat Canet de Mar, el 2017. En aquest àmbit de recerca fou de les pri­me­res a remar­car la importància de les pri­me­res dones pro­tes­tants o el paper de Juan de Valdés als ini­cis de la Reforma ita­li­ana.

Amb una acti­tud sem­pre posi­tiva, opti­mista i cons­truc­tiva davant la quo­ti­di­a­ni­tat i enfront les adver­si­tats, va pre­sen­tar una corat­josa bata­lla con­tra el càncer que la per­seguí els dar­rers vuit anys de vida, amb inter­mi­na­bles ses­si­ons de químio i ràdio i un gava­dal d’hores a l’hos­pi­tal. Però res no va torçar el seu caràcter de per­sona vital i entu­si­asta, amb una mirada ria­llera i un som­riure llu­minós, pro­pietària com era d’una sim­pa­tia des­bor­dant i d’una espon­taneïtat natu­ral enco­ma­na­dissa de vida, com la seva presència, arreu, era l’ale­gria que passa. Veri­ta­ble volcà en erupció per­ma­nent, gene­rava com­pli­ci­tats i trans­me­tia entu­si­asme per pro­jec­tes nous en els quals us feia par­ti­ci­par, gràcies a la cali­desa ama­ble i la dol­cesa d’un caràcter amb què us embol­ca­llava. Li agra­dava d’asse­nya­lar que tota aquesta for­ta­lesa i ener­gia, sense quei­xes, planys, ni retrets, li venia de la seva fe inte­rior, com li plau encara de recor­dar al seu marit, David Estrada, amb qui com­partí la vida durant sei­xanta-qua­tre anys. L’un i l’altra for­ma­ven una pare­lla sin­gu­lar, de fe, de fet i de fets, en la qual la diver­si­tat de tem­pe­ra­ments con­fluïa en el gran riu de les con­vic­ci­ons sin­ce­ra­ment com­par­ti­des. Ell, però, tenia un cap­te­ni­ment ben dis­tint: era i és la per­so­ni­fi­cació de la savi­esa repo­sada i tran­quil·la, el par­lar lent i pau­sat, la veu segura i pro­funda, amb una robus­tesa de roure. Com el ver­set del salm 22 que tants cops havia lle­git i reci­tat, des del 27 de juliol d’enguany, Fran­ces Lut­tik­hui­zen Bakker, final­ment, ja des­cansa “en prats deli­ci­o­sos”.