QUAN LA NORMALITAT ESDEVÉ EXTRAORDINÀRIA

Ens estem fent un tip, aquests darrers dies, de parlar de la tornada a la normalitat entesa com el retorn a la vida prevacacional. N’hi ha, però, que ens veiem obligats a entendre el concepte de normalitat des d’una perspectiva diferent. Hi penso, per exemple, en rumiar què vol dir, exactament, això de “qualitat de normal”. Normal no és estrictament habitual, sinó que cal entendre-ho com a quelcom “que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural”. I és aquí on em vull aturar.

Si ens referim a la vida d’un/a parlamentaria/ària, per exemple, cal entendre que el seu estat natural, entès com allò que practica de manera ordinària, és participar de manera activa en les tasques que li són pròpies, i així és, formar part amb veu i amb vot de les comissions i plens convocats periòdicament. Doncs bé, per a mi, aquesta setmana ha resultat absolutament extraordinària, tot i desenvolupar-se dins la seva normalitat més estricta, perquè se m’ha permès per primera vegada participar de manera activa, amb veu i això també vol dir amb vot, en una de les comissions de les quals formo part: la comissió de cultura del Parlament.

En aquest sentit, i en el context del que és una vida parlamentària que es vol tendent a la normalitat, aquest dimecres 21 de setembre va tenir lloc a les tres de la tarda una sessió que va incloure la compareixença del secretari de Política Lingüística per explicar l’informe Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana –que s’adscriu dins el Pacte Nacional per la Llengua– i la compareixença de la presidenta del CoNCA per presentar l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts (2021), una sessió que per a mi va resultar extraordinària atès que, insisteixo, per primera vegada i sense persona interposada vaig poder participar en la comissió que se’m permetrà considerar més orgànicament pròxima a la meva expertesa, si és que podem dir-ne així, i que no és cap altra que la de cultura.

Veu i vot, una expressió que usem tantes i tantes vegades sense aturar-nos a pensar què vol dir exactament. Vol dir molt. Ho vol dir tot. I no em refereixo a una visió “romàntica” de la cosa, sinó a l’essència mateixa de la vida parlamentària, que no és altra que intentar vehicular, reflectir i sobretot defensar els interessos de les poques o moltes persones que t’han fet confiança i a les quals representes d’una manera lleial i compromesa. Vol dir, en el meu cas, compartir en el context d’una comissió com la de cultura i en una sessió que desplega un ordre del dia com el que us he detallat, un seguit d’aportacions constructives. Compartir les inquietuds i preocupacions, per exemple, que es desprenen de l’informe que van presentar Vinyet Panyella i Jordi Font i que assenyalen fins a quin punt el sector cultural ha quedat tocat per la pandèmia. Vol dir assenyalar, fins i tot, iniciatives que ajuden a revertir la situació, com ara la necessitat de treballar per l’excel·lència i la internacionalització de la nostra cultura, donant suport estable als artistes i creadors del país, fent-nos ressò dels seus èxits i acompanyant-los en iniciatives que siguin clarament positives per al conjunt de la ciutadania. En penso una de recent, aquests dies, i que també d’una manera extraordinària (per estar fora del costum) he pogut gaudir des de la televisió pública catalana entesa com un servei a la comunitat: la celebració del vint-i-cinquè aniversari del Quartet Casals, un dels millors del món, i la segona Biennal Internacional de Quartets que ha tingut lloc a L’Auditori de Barcelona. Una trobada seguida i participada per un munt de gent jove, estudiants en molts casos, que saben què –i com qui– volen ser. Un goig, malgrat resulti clarament extraordinari.