CONTRA VENT I MAREA

Cinc anys després de la cele­bració del referèndum de l’1-O, des de la meva pers­pec­tiva i com a defen­sor dels exi­li­ats i molts dels repre­sa­li­ats, em sem­bla un bon moment per fer una valo­ració de l’estat actual de la repressió des­fer­mada a par­tir de lla­vors, així com de la manera com estem defen­sant els drets i les lli­ber­tats d’aquells que no han fet altra cosa que lide­rar un dels exer­ci­cis més mas­sius de lli­ber­tat d’expressió, mani­fes­tació i reclam dels pro­pis drets civils i polítics que s’han vist al món en les últi­mes dècades.

Per enten­dre la línia de defensa que hem seguit, sens dubte es fa neces­sari esta­blir de què estem par­lant real­ment i, a diferència del que sosté majo­ritària­ment el naci­o­na­lisme espa­nyol, el que va pas­sar a Cata­lu­nya el 2017 no va ser cap altra cosa que un acte mas­siu, acla­pa­ra­dor, de pro­testa i rei­vin­di­cació per part d’una mino­ria naci­o­nal. Qual­se­vol altra apro­xi­mació al que va pas­sar només con­duirà al dis­ba­rat d’ano­me­nar rebel·lió o sedició un feno­men que s’empara en els drets a la lli­ber­tat d’expressió, reunió i mani­fes­tació a la recerca d’una solució política a un con­flicte polític que alguns han judi­ci­a­lit­zat perquè no es pugui resol­dre.

Al llarg d’aquests cinc anys hem vis­cut mol­tes i com­ple­xes situ­a­ci­ons i hem estat objecte no només de des­con­fi­an­ces, crítiques i incom­pren­si­ons de tot tipus, i pro­ce­dents de tot arreu, sinó que també hem aca­bat for­mant part dels repre­sa­li­ats, com suc­ce­eix en qual­se­vol estat poc democràtic.

Al començament se sos­pi­tava de la nos­tra línia de defensa, però, sobre­tot, se sos­pi­tava de nosal­tres fins al punt que ens van arri­bar a atri­buir una supo­sada per­ti­nença al CNI. El temps ha demos­trat que no només era una insídia, sinó un clar intent de pri­var els exi­li­ats d’una estratègia de defensa i d’uns defen­sors que no tenien cap altre com­promís que la defensa dels seus interes­sos.

Després van venir les crítiques, mol­tes de les quals basa­des en la inca­pa­ci­tat per com­pren­dre no només a què s’enfron­ta­ven els exi­li­ats, i els que ja eren a la presó, sinó també i espe­ci­al­ment, els ins­tru­ments jurídics sobre els quals cons­truíem la seva defensa.

D’aquí vam pas­sar a l’etapa de la incom­prensió, segu­ra­ment mútua, que no dis­tava gaire de la de les crítiques. No s’ente­nia, i segu­ra­ment es con­ti­nua sense enten­dre, cap a on volíem anar i quins eren els avan­tat­ges d’aquesta línia con­creta de defensa. El millor dels exem­ples el podem posar a par­tir de la intro­ducció del con­cepte “mino­ria naci­o­nal” que tant res­sen­ti­ment genera en els qui no són capaços d’apar­tar-se de mot­lles tra­di­ci­o­nals i endin­sar-se en l’únic àmbit en què el con­flicte pot tenir una solució: el del dret euro­peu.

Ara bé, com si res del que hem dit fins ara fos prou, en paral·lel se’ns va començar a veure i a trac­tar com a part del “pro­blema català” i se’ns va inte­grar en la cate­go­ria d’“ene­mics”, amb la qual cosa se’ns va con­ver­tir en sub­jec­tes de qual­se­vol tipus de mesura repres­siva. No van tri­gar a arri­bar les cam­pa­nyes mediàtiques de des­pres­tigi abans que fes­sin un salt mor­tal i entres­sin de ple en la cri­mi­na­lit­zació de la feina pròpia dels advo­cats, que con­sis­teix a defen­sar qui té un pro­blema. Les con­seqüències d’aquesta repressió han estat diver­ses i no han que­dat res­sorts de l’admi­nis­tració per fer ser­vir, però, sens dubte, els més fei­xucs són els judi­ci­als i, segu­ra­ment, en un breu espai de temps em dema­na­ran ele­va­des penes per un fet que no he comès (blan­que­ja­ment de diners), però com a con­seqüència del que sí que he fet: defen­sar els exi­li­ats i molts inde­pen­den­tis­tes cata­lans, cosa de la qual em sento molt orgullós passi el que passi en un futur pro­per.

En qual­se­vol cas, el més relle­vant ara que es com­plei­xen cinc anys de l’1-O és fer una anàlisi de la situ­ació actual de la defensa de l’exili, per a la qual cosa pot­ser és neces­sari acla­rir en quin estat estem i cap a on anem. Per fer-la, inten­taré seguir l’ordre dels pro­ce­di­ments que tenim pen­dents de reso­lució davant la justícia euro­pea que, en defi­ni­tiva, és l’única interes­sada a des­ju­di­ci­a­lit­zar el con­flicte.

Pel que fa al Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea (TGUE), els plets que hi tenim són diver­sos, par­tint del que vam inter­po­sar el 2019 en con­tra de la decisió del Par­la­ment que va impe­dir al pre­si­dent Puig­de­mont i a Toni Comín pren­dre pos­sessió dels seus escons el 2 de juliol del 2019; sobre aquest assumpte es va dic­tar sentència el 6 de juliol pas­sat en decla­rar, errònia­ment, la demanda inad­mis­si­ble i, con­tra aquesta reso­lució hem inter­po­sat un recurs de cas­sació que es resoldrà al TJUE. La importància d’aquest cas con­cret radica, entre altres coses, en el moment en què van adqui­rir la con­dició d’euro­di­pu­tats, que el mateix TGUE en la sentència del 6 de juliol ja reco­neix que va ser durant la pro­cla­mació, és a dir el 13 de juny del 2019. El que queda per dis­cu­tir és el tema del jura­ment de la Cons­ti­tució espa­nyola com a con­dició per con­ver­tir-se en euro­di­pu­tats.

El plet següent és el que es refe­reix a la defensa de la immu­ni­tat, petició que al seu dia va ser negada pel Par­la­ment Euro­peu en con­si­de­rar que quan es va fer no havien adqui­rit la con­dició d’euro­di­pu­tats i que, per tant, no hi havia res a defen­sar. Aquest plan­te­ja­ment és erroni, com es va demos­trar amb la reso­lució del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) del 20 de desem­bre del 2020. Aquest assumpte ja ha entrat en la fase oral, la qual cosa implica la cele­bració de la vista i després el dic­tat de la sentència con­tra la qual, si no ens dona la raó, podríem recórrer davant el TJUE. La rellevància d’aquest cas con­cret està vin­cu­lada direc­ta­ment a les euro­or­dres cur­sa­des pel jutge Lla­rena amb poste­ri­o­ri­tat a l’esmen­tat plan­te­ja­ment.

També tenim obert el pro­ce­di­ment en con­tra de la decisió del Par­la­ment Euro­peu, del 9 de març del 2021, per la qual es va acor­dar con­ce­dir el supli­ca­tori. Aquest assumpte és de màxima rellevància perquè afecta, entre altres coses i espe­ci­al­ment, la immu­ni­tat dels euro­di­pu­tats i el dret que els assis­teix a moure’s lliu­re­ment per tot el ter­ri­tori de la Unió Euro­pea. En relació amb aquest pro­ce­di­ment es va sol·lici­tar, al seu dia, una petició cau­te­lar arran de l’afany del jutge Lla­rena per dete­nir el pre­si­dent Puig­de­mont, Toni Comín i Clara Pon­satí. La petició va ser deses­ti­mada pel TGUE i, un cop recor­re­guda davant el TJUE (el jutge que va resol­dre aquest recurs és el mateix que s’encar­rega com a ponent de les pre­ju­di­ci­als del jutge Lla­rena), esti­mada el 24 de maig del 2022 en con­si­de­rar que hi ha indi­cis seri­o­sos de falta d’impar­ci­a­li­tat tant del Comitè d’Assump­tes Jurídics del Par­la­ment com del ponent dels supli­ca­to­ris desig­nat a dit per Adrián Vázquez, el fut­bo­lista de Ciu­ta­dans.

A banda de tots aquests pro­ce­di­ments oberts per nosal­tres, també hi ha les ano­me­na­des “pre­ju­di­ci­als de Lla­rena”, que són tra­mi­ta­des pel TJUE i que estan pen­dents de reso­lució per part de l’esmen­tat tri­bu­nal després que el 14 de juliol pas­sat l’advo­cat gene­ral emetés un informe que no només és con­trari als nos­tres desit­jos i a la nos­tra visió sinó, sobre­tot, a la mateixa i vigent juris­prudència del TJUE.

Les pre­ju­di­ci­als són relle­vants, per aquest ordre, pels motius següents: pri­mer, per a la mateixa Unió Euro­pea i la seva defi­ni­tiva con­fi­gu­ració com a espai de lli­ber­tat; segon, per a Lluís Puig, que final­ment podrà viure tran­quil i moure’s per tot el ter­ri­tori euro­peu i, per aca­bar, per a l’inde­pen­den­tisme català, perquè allà es dis­cu­tei­xen ele­ments rela­tius als drets i les lli­ber­tats de la mino­ria naci­o­nal cata­lana, que és una cosa que el jutge Lla­rena mai va pre­veure quan va deci­dir cur­sar-les.

Les incidències pro­ces­sals de cadas­cun d’aquests pro­ce­di­ments són mol­tes i molt vari­a­des i hi ha mul­ti­pli­ci­tat d’“assump­tes”, que és com s’ano­me­nen al TGUE i al TJUE, però, a més, en tots s’hau­ran de pro­nun­ciar sobre com s’han vist afec­tats aquests “assump­tes” un cop s’ha des­co­bert que no només els nos­tres defen­sats eren espi­ats, sinó que, a més, ho érem alguns dels advo­cats defen­sors. En aquest sen­tit, no és menor la incidència que tindrà que el govern espa­nyol i, espe­ci­al­ment, el jutge Pablo Lucas Muri­llo, hagin reco­ne­gut que m’espi­a­ven men­tre es tra­mi­ta­ven recur­sos impor­tants rela­tius a aquests plets, així com en el moment en què els matei­xos assump­tes s’esta­ven subs­tan­ci­ant al TGUE i el TJUE quan Espa­nya és part d’aquests pro­ce­di­ments.

No espe­rem que cap dels pro­ce­di­ments ens doni una única res­posta a tot el que afecta els exi­li­ats i l’inde­pen­den­tisme català. El que bus­quem és poder obte­nir de cada un les peces necessàries per aca­bar-les de fer encai­xar en un puzle que no té imatge prèvia i que només alguns –pocs– tenim al cap, però que, un cop es vegi en el seu con­junt i dimensió, es com­prendrà com són d’impor­tants per al retorn dels exi­li­ats i la defensa dels drets de la mino­ria naci­o­nal cata­lana i dels seus legítims desit­jos de deci­dir sobre el seu futur i, arri­bat el cas, sobre la seva inde­pendència.

Aquest és un breu resum del que està en marxa, del que es busca i, sobre­tot, d’allò que s’ha anat fent con­tra vent i marea per acon­se­guir gene­rar un espai de lli­ber­tat i segu­re­tat per als cata­lans dins del con­junt del ter­ri­tori de la Unió Euro­pea, que és el que pre­veu el mateix Trac­tat de Lis­boa. La defensa de l’exili és una defensa dels cata­lans emi­nent­ment euro­pea i pen­sada per a un poble que aspira a tres coses: ser sobirà, viure en democràcia i fer-ho dins d’Europa.