Cinc anys després de la celebració del referèndum de l’1-O, des de la meva perspectiva i com a defensor dels exiliats i molts dels represaliats, em sembla un bon moment per fer una valoració de l’estat actual de la repressió desfermada a partir de llavors, així com de la manera com estem defensant els drets i les llibertats d’aquells que no han fet altra cosa que liderar un dels exercicis més massius de llibertat d’expressió, manifestació i reclam dels propis drets civils i polítics que s’han vist al món en les últimes dècades.

Per entendre la línia de defensa que hem seguit, sens dubte es fa necessari establir de què estem parlant realment i, a diferència del que sosté majoritàriament el nacionalisme espanyol, el que va passar a Catalunya el 2017 no va ser cap altra cosa que un acte massiu, aclaparador, de protesta i reivindicació per part d’una minoria nacional. Qualsevol altra aproximació al que va passar només conduirà al disbarat d’anomenar rebel·lió o sedició un fenomen que s’empara en els drets a la llibertat d’expressió, reunió i manifestació a la recerca d’una solució política a un conflicte polític que alguns han judicialitzat perquè no es pugui resoldre.

Al llarg d’aquests cinc anys hem viscut moltes i complexes situacions i hem estat objecte no només de desconfiances, crítiques i incomprensions de tot tipus, i procedents de tot arreu, sinó que també hem acabat formant part dels represaliats, com succeeix en qualsevol estat poc democràtic.

Al començament se sospitava de la nostra línia de defensa, però, sobretot, se sospitava de nosaltres fins al punt que ens van arribar a atribuir una suposada pertinença al CNI. El temps ha demostrat que no només era una insídia, sinó un clar intent de privar els exiliats d’una estratègia de defensa i d’uns defensors que no tenien cap altre compromís que la defensa dels seus interessos.

Després van venir les crítiques, moltes de les quals basades en la incapacitat per comprendre no només a què s’enfrontaven els exiliats, i els que ja eren a la presó, sinó també i especialment, els instruments jurídics sobre els quals construíem la seva defensa.

D’aquí vam passar a l’etapa de la incomprensió, segurament mútua, que no distava gaire de la de les crítiques. No s’entenia, i segurament es continua sense entendre, cap a on volíem anar i quins eren els avantatges d’aquesta línia concreta de defensa. El millor dels exemples el podem posar a partir de la introducció del concepte “minoria nacional” que tant ressentiment genera en els qui no són capaços d’apartar-se de motlles tradicionals i endinsar-se en l’únic àmbit en què el conflicte pot tenir una solució: el del dret europeu.

Ara bé, com si res del que hem dit fins ara fos prou, en paral·lel se’ns va començar a veure i a tractar com a part del “problema català” i se’ns va integrar en la categoria d’“enemics”, amb la qual cosa se’ns va convertir en subjectes de qualsevol tipus de mesura repressiva. No van trigar a arribar les campanyes mediàtiques de desprestigi abans que fessin un salt mortal i entressin de ple en la criminalització de la feina pròpia dels advocats, que consisteix a defensar qui té un problema. Les conseqüències d’aquesta repressió han estat diverses i no han quedat ressorts de l’administració per fer servir, però, sens dubte, els més feixucs són els judicials i, segurament, en un breu espai de temps em demanaran elevades penes per un fet que no he comès (blanquejament de diners), però com a conseqüència del que sí que he fet: defensar els exiliats i molts independentistes catalans, cosa de la qual em sento molt orgullós passi el que passi en un futur proper.

En qualsevol cas, el més rellevant ara que es compleixen cinc anys de l’1-O és fer una anàlisi de la situació actual de la defensa de l’exili, per a la qual cosa potser és necessari aclarir en quin estat estem i cap a on anem. Per fer-la, intentaré seguir l’ordre dels procediments que tenim pendents de resolució davant la justícia europea que, en definitiva, és l’única interessada a desjudicialitzar el conflicte.

Pel que fa al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), els plets que hi tenim són diversos, partint del que vam interposar el 2019 en contra de la decisió del Parlament que va impedir al president Puigdemont i a Toni Comín prendre possessió dels seus escons el 2 de juliol del 2019; sobre aquest assumpte es va dictar sentència el 6 de juliol passat en declarar, erròniament, la demanda inadmissible i, contra aquesta resolució hem interposat un recurs de cassació que es resoldrà al TJUE. La importància d’aquest cas concret radica, entre altres coses, en el moment en què van adquirir la condició d’eurodiputats, que el mateix TGUE en la sentència del 6 de juliol ja reconeix que va ser durant la proclamació, és a dir el 13 de juny del 2019. El que queda per discutir és el tema del jurament de la Constitució espanyola com a condició per convertir-se en eurodiputats.

El plet següent és el que es refereix a la defensa de la immunitat, petició que al seu dia va ser negada pel Parlament Europeu en considerar que quan es va fer no havien adquirit la condició d’eurodiputats i que, per tant, no hi havia res a defensar. Aquest plantejament és erroni, com es va demostrar amb la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 20 de desembre del 2020. Aquest assumpte ja ha entrat en la fase oral, la qual cosa implica la celebració de la vista i després el dictat de la sentència contra la qual, si no ens dona la raó, podríem recórrer davant el TJUE. La rellevància d’aquest cas concret està vinculada directament a les euroordres cursades pel jutge Llarena amb posterioritat a l’esmentat plantejament.

També tenim obert el procediment en contra de la decisió del Parlament Europeu, del 9 de març del 2021, per la qual es va acordar concedir el suplicatori. Aquest assumpte és de màxima rellevància perquè afecta, entre altres coses i especialment, la immunitat dels eurodiputats i el dret que els assisteix a moure’s lliurement per tot el territori de la Unió Europea. En relació amb aquest procediment es va sol·licitar, al seu dia, una petició cautelar arran de l’afany del jutge Llarena per detenir el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. La petició va ser desestimada pel TGUE i, un cop recorreguda davant el TJUE (el jutge que va resoldre aquest recurs és el mateix que s’encarrega com a ponent de les prejudicials del jutge Llarena), estimada el 24 de maig del 2022 en considerar que hi ha indicis seriosos de falta d’imparcialitat tant del Comitè d’Assumptes Jurídics del Parlament com del ponent dels suplicatoris designat a dit per Adrián Vázquez, el futbolista de Ciutadans.

A banda de tots aquests procediments oberts per nosaltres, també hi ha les anomenades “prejudicials de Llarena”, que són tramitades pel TJUE i que estan pendents de resolució per part de l’esmentat tribunal després que el 14 de juliol passat l’advocat general emetés un informe que no només és contrari als nostres desitjos i a la nostra visió sinó, sobretot, a la mateixa i vigent jurisprudència del TJUE.

Les prejudicials són rellevants, per aquest ordre, pels motius següents: primer, per a la mateixa Unió Europea i la seva definitiva configuració com a espai de llibertat; segon, per a Lluís Puig, que finalment podrà viure tranquil i moure’s per tot el territori europeu i, per acabar, per a l’independentisme català, perquè allà es discuteixen elements relatius als drets i les llibertats de la minoria nacional catalana, que és una cosa que el jutge Llarena mai va preveure quan va decidir cursar-les.

Les incidències processals de cadascun d’aquests procediments són moltes i molt variades i hi ha multiplicitat d’“assumptes”, que és com s’anomenen al TGUE i al TJUE, però, a més, en tots s’hauran de pronunciar sobre com s’han vist afectats aquests “assumptes” un cop s’ha descobert que no només els nostres defensats eren espiats, sinó que, a més, ho érem alguns dels advocats defensors. En aquest sentit, no és menor la incidència que tindrà que el govern espanyol i, especialment, el jutge Pablo Lucas Murillo, hagin reconegut que m’espiaven mentre es tramitaven recursos importants relatius a aquests plets, així com en el moment en què els mateixos assumptes s’estaven substanciant al TGUE i el TJUE quan Espanya és part d’aquests procediments.

No esperem que cap dels procediments ens doni una única resposta a tot el que afecta els exiliats i l’independentisme català. El que busquem és poder obtenir de cada un les peces necessàries per acabar-les de fer encaixar en un puzle que no té imatge prèvia i que només alguns –pocs– tenim al cap, però que, un cop es vegi en el seu conjunt i dimensió, es comprendrà com són d’importants per al retorn dels exiliats i la defensa dels drets de la minoria nacional catalana i dels seus legítims desitjos de decidir sobre el seu futur i, arribat el cas, sobre la seva independència.

Aquest és un breu resum del que està en marxa, del que es busca i, sobretot, d’allò que s’ha anat fent contra vent i marea per aconseguir generar un espai de llibertat i seguretat per als catalans dins del conjunt del territori de la Unió Europea, que és el que preveu el mateix Tractat de Lisboa. La defensa de l’exili és una defensa dels catalans eminentment europea i pensada per a un poble que aspira a tres coses: ser sobirà, viure en democràcia i fer-ho dins d’Europa.