DE LA CLARETAT A LA (DES)CONFIANÇA

La darrera crisi de govern, amb l’expulsió a les tenebres exteriors del vicepresident Puigneró, ha estat una rèplica del terratrèmol de l’Onze de Setembre. Aquell diumenge, la gent al carrer esclafà les secretes esperances que la Diada fos el fracàs que els republicans preveien i pel qual treballaven. Perquè una Diada aigualida seria la prova de la fatiga del metall de l’avió independentista i justificaria la marxa enrere d’ERC pel que fa a la independència. La seva taula inexistent, el seu pragmatisme, la seva paciència, el seu autonomisme resignat.

La mobilització de l’Onze de Setembre va fer visible la possibilitat d’una quarta força política o llista cívica, i això va disparar totes les alarmes del règim partitocràtic. Necessitat de recuperar la iniciativa i forçat per les circumstàncies hostils que amb prou feines el deixen respirar, el president va anar al debat parlamentari amb el que considerava una proposta bomba, un míssil retòric insòlit. La seva màquina de propaganda ja havia conreat el públic parlant d’una idea lluminosa, una novetat que ens duria a la independència i més enllà.

Com totes les veritats immarcescibles, aquesta era molt senzilla: tancar un acord de claredat amb l’Estat espanyol per determinar com i quan s’aplicaria el dret d’autodeterminació dels catalans, cosa que demana, cal no oblidar-ho, el 82% de la població i que s’inspira en els precedents quebequès i escocès. És possible que, a ulls del president, aquesta valenta, quasi temerària, proposta sigui la materialització del seu compromís electoral de culminar la independència. Al cap i a la fi, un gentleman’s agreement.

Una hora més tard, arribava la resposta espanyola amb una negativa rodona i una esquerpa recomanació de no jugar amb les coses de menjar. Vet aquí el vaixell republicà enfonsat en el seu viatge inaugural, com el Titanic.

En qualsevol cas, la idea de l’acord de claredat, que sembla haver estat proposada abans, no era gens correcta. És una invenció i petició de principi atès que dona per fet el que s’ha de demostrar: l’acord. No existeix cap acord de claredat ni al Canadà ni enlloc. El que hi ha al Canadà és una llei de claredat de l’any 2000 del Parlament canadenc per impedir un nou referèndum, raó per la qual ha estat rebutjada per unanimitat pel Parlament quebequès que, al seu torn, ha aprovat una llei sobre aquesta matèria (llei 99), contrària a la federal.

És impossible que el president Aragonès no sabés l’abast real de la llei canadenca de claredat. En conseqüència, s’hi ha de presumir mala fe en proposar-la. Aquesta convicció, probablement, va moure el diputat Batet a reclamar una qüestió de confiança al president si no complia els compromisos del pacte d’investidura que va reduir als tres més importants: coordinació dels dos partits a Madrid i aquí, agenda d’autodeterminació i referèndum a la taula de diàleg.

A banda de l’embolic de veure un partit del govern demanant una qüestió de confiança al seu president, la veritat és que la qüestió de confiança al cap de dos anys de govern era un compromís amb la CUP. El president, però, se’n va desdir pretextant el vot contrari dels antisistema als pressupostos.

En el fons de l’amenaça de JuntsxCat, el president creu veure-hi un ànim de moció de censura. En un exabrupte parlamentari, va reptar els juntaires a presentar-la. La seva sobtada reacció palesa el seu tarannà autoritari. El caràcter, ja se sap, és el destí. I el destí del president Aragonès és terra cremada. D’on ve la idea que es pot posar una qüestió de confiança al president del govern quan és ell i només ell qui l’atorga i la retira a qui li plau? El MHVP Puigneró ha estat el boc expiatori dels pecats de deslleialtat de tota la tribu de Junts.

L’acord de claredat ha nascut mort i, per amagar aquest fracàs, perfectament previsible, res millor que una crisi de govern. La destitució de Puigneró en l’intercanvi de (des)confiances posa els juntaires davant l’alternativa de fer seguidisme en nom de la unitat o trencar el govern. La direcció de Junts ha decidit traslladar la responsabilitat del trencament a la militància que, al seu torn, farà el que indiqui la direcció.