DE LA CLARETAT A LA (DES)CONFIANÇA

La dar­rera crisi de govern, amb l’expulsió a les tene­bres exte­ri­ors del vice­pre­si­dent Puig­neró, ha estat una rèplica del ter­ratrèmol de l’Onze de Setem­bre. Aquell diu­menge, la gent al car­rer esclafà les secre­tes espe­ran­ces que la Diada fos el fracàs que els repu­bli­cans pre­ve­ien i pel qual tre­ba­lla­ven. Perquè una Diada aigua­lida seria la prova de la fatiga del metall de l’avió inde­pen­den­tista i jus­ti­fi­ca­ria la marxa enrere d’ERC pel que fa a la inde­pendència. La seva taula ine­xis­tent, el seu prag­ma­tisme, la seva paciència, el seu auto­no­misme resig­nat.

La mobi­lit­zació de l’Onze de Setem­bre va fer visi­ble la pos­si­bi­li­tat d’una quarta força política o llista cívica, i això va dis­pa­rar totes les alar­mes del règim par­ti­tocràtic. Neces­si­tat de recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva i forçat per les cir­cumstàncies hos­tils que amb prou fei­nes el dei­xen res­pi­rar, el pre­si­dent va anar al debat par­la­men­tari amb el que con­si­de­rava una pro­posta bomba, un míssil retòric insòlit. La seva màquina de pro­pa­ganda ja havia con­reat el públic par­lant d’una idea llu­mi­nosa, una nove­tat que ens duria a la inde­pendència i més enllà.

Com totes les veri­tats immar­ces­ci­bles, aquesta era molt sen­zi­lla: tan­car un acord de clare­dat amb l’Estat espa­nyol per deter­mi­nar com i quan s’apli­ca­ria el dret d’auto­de­ter­mi­nació dels cata­lans, cosa que demana, cal no obli­dar-ho, el 82% de la població i que s’ins­pira en els pre­ce­dents que­bequès i escocès. És pos­si­ble que, a ulls del pre­si­dent, aquesta valenta, quasi temerària, pro­posta sigui la mate­ri­a­lit­zació del seu com­promís elec­to­ral de cul­mi­nar la inde­pendència. Al cap i a la fi, un gent­le­man’s agre­e­ment.

Una hora més tard, arri­bava la res­posta espa­nyola amb una nega­tiva rodona i una esquerpa reco­ma­nació de no jugar amb les coses de men­jar. Vet aquí el vai­xell repu­blicà enfon­sat en el seu viatge inau­gu­ral, com el Tita­nic.

En qual­se­vol cas, la idea de l’acord de clare­dat, que sem­bla haver estat pro­po­sada abans, no era gens cor­recta. És una invenció i petició de prin­cipi atès que dona per fet el que s’ha de demos­trar: l’acord. No exis­teix cap acord de clare­dat ni al Canadà ni enlloc. El que hi ha al Canadà és una llei de clare­dat de l’any 2000 del Par­la­ment cana­denc per impe­dir un nou referèndum, raó per la qual ha estat rebut­jada per una­ni­mi­tat pel Par­la­ment que­bequès que, al seu torn, ha apro­vat una llei sobre aquesta matèria (llei 99), contrària a la fede­ral.

És impos­si­ble que el pre­si­dent Ara­gonès no sabés l’abast real de la llei cana­denca de clare­dat. En con­seqüència, s’hi ha de pre­su­mir mala fe en pro­po­sar-la. Aquesta con­vicció, pro­ba­ble­ment, va moure el dipu­tat Batet a recla­mar una qüestió de con­fiança al pre­si­dent si no com­plia els com­pro­mi­sos del pacte d’inves­ti­dura que va reduir als tres més impor­tants: coor­di­nació dels dos par­tits a Madrid i aquí, agenda d’auto­de­ter­mi­nació i referèndum a la taula de diàleg.

A banda de l’embo­lic de veure un par­tit del govern dema­nant una qüestió de con­fiança al seu pre­si­dent, la veri­tat és que la qüestió de con­fiança al cap de dos anys de govern era un com­promís amb la CUP. El pre­si­dent, però, se’n va des­dir pre­tex­tant el vot con­trari dels anti­sis­tema als pres­su­pos­tos.

En el fons de l’amenaça de Juntsx­Cat, el pre­si­dent creu veure-hi un ànim de moció de cen­sura. En un exa­brupte par­la­men­tari, va rep­tar els jun­tai­res a pre­sen­tar-la. La seva sob­tada reacció palesa el seu tarannà auto­ri­tari. El caràcter, ja se sap, és el destí. I el destí del pre­si­dent Ara­gonès és terra cre­mada. D’on ve la idea que es pot posar una qüestió de con­fiança al pre­si­dent del govern quan és ell i només ell qui l’atorga i la retira a qui li plau? El MHVP Puig­neró ha estat el boc expi­a­tori dels pecats de des­lle­ial­tat de tota la tribu de Junts.

L’acord de clare­dat ha nas­cut mort i, per ama­gar aquest fracàs, per­fec­ta­ment pre­vi­si­ble, res millor que una crisi de govern. La des­ti­tució de Puig­neró en l’inter­canvi de (des)con­fi­an­ces posa els jun­tai­res davant l’alter­na­tiva de fer segui­disme en nom de la uni­tat o tren­car el govern. La direcció de Junts ha deci­dit tras­lla­dar la res­pon­sa­bi­li­tat del tren­ca­ment a la militància que, al seu torn, farà el que indi­qui la direcció.