Nosaltres, els catalans

D’allò que no produeix, que no dona fruit, se’n diu que és estèril. Sap greu reconèixer que estem en aquest punt. Per sort, no pas cadascú de nosaltres, és clar, ni tampoc col·lectivament, però si ens referim a un govern que es va unir precisament per a això, per formar un únic cos que caminés en la direcció compromesa, sí que podem parlar d’esterilitat. I també, i ben directament, aquesta impossibilitat afecta els que hi vam apostar.

Diuen que de bones intencions, el món n’és ple, però potser també l’infern. Les contradiccions internes, els interessos personals, les estratègies interessades, imparables totes, han farcit la història dels pobles d’errades de la grandària d’una falla; allò que en geologia s’entén com la fractura de l’escorça terrestre. Les bones intencions que omplen els inferns, que no tenen prou força si no van acompanyades d’actuacions estratègiques. Propòsits, designis, raons i voluntats per a la consecució d’un fi. Adjectius que marquen camins que els caminants no acaben mai de poder recórrer. Les bones intencions que van empènyer la Solidaritat Catalana del 1906, un fenomen importantíssim en el desenvolupament històric del moviment nacional català, però que, a curt termini, no va aconseguir cap dels seus objectius. I els hereus d’Olivares van seguir fent la seva, talment com ho continuen fent ara. Saber les nostres febleses és el primer pas per reconèixer-nos, i un actiu important per combatre l’enemic. Notícia de Catalunya (Nosaltres, els catalans), que va ser el llibre més venut durant les festes de Nadal de l’any 1954, hauria de ser de lectura obligada a totes les escoles del nostre país. Jaume Vicens Vives el va escriure, precisament, per posar-nos davant del mirall. El nostre tarannà, les nostres virtuts, les nostres febleses i la nostra psicologia a partir de la nostra història que ens apel·la quan sentencia que fa ben bé cinc segles que marxem d’esma.

El domini de la pròpia història per part de quadres i dirigents que pretenen conduir-nos a Ítaca ens evitaria ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra, perenne i inamovible, anomenada Espanya. L’Espanya actual de marca de fàbrica castellana.