Pau Casals i el seu llegat

Les efemèrides convertides en coincidències més o menys afortunades ens permeten recordar i, si s’escau, posar en valor la tasca de persones i col·lectius que escapen de l’actualitat més rabiosa. És el cas dels aniversaris que s’esdevenen aquest cap de setmana i que assenyalen una figura que continua sent, avui dia, coneguda i reconeguda d’una manera unànime pel seu enorme talent artístic, per la seva lluita inequívocament antifeixista i pel seu amor incondicional per la cultura catalana i pel seu país, Catalunya. Em refereixo naturalment a Pau Casals, atès que aquest dissabte, 22 d’octubre, farà 49 anys que va morir i dilluns 24 s’escau el 50è aniversari de l’estrena d’una de les seves obres musicals més universals, que no és altra que l’Himne de les Nacions Unides.

Tot i la pandèmia, és just reconèixer que venim d’uns anys en què la figura de Casals ha estat recordada gràcies a commemoracions molt rellevants, i oficials, com ara el centenari de la seva orquestra, important no només des del punt de vista musical, sinó també pels valors que defensava. I encara recentment s’ha pogut estendre el record a la seva figura gràcies al mig segle del seu cèlebre discurs a les Nacions Unides. Tot plegat, acondueix els molts seguidors de la seva figura i llegat a organitzar, el 2023 i coincidint amb els 50 anys de la seva mort, un seguit d’actes oficials però si m’ho permeteu, a mi em ve especialment de gust compartir alguns fets i anècdotes d’aquest geni català i universal que de ben segur que són prou –o molt– desconegudes pel gran públic, com ara la seva vinculació i estima pel món casteller.

I és així que llanço la pregunta a l’aire... Quants centenars de grallers desconeixen que la primera transcripció de la partitura musical del Toc de castells la va fer ni més ni menys que el mestre Pau Casals, aprofitant l’espai que li deixava el dors d’una factura? Això va ser el 18 d’octubre de l’any 1900. I també som massa pocs els qui coneixem que un dels primers instruments que Casals va tocar va ser un flabiol i un violí de pastor. Per no esmentar aspectes molt més difosos però igualment rellevants, com el fet que el mestre va emprar moltíssimes melodies tradicionals catalanes en les seves composicions. El perquè és ben clar: som davant un gran home que mai va oblidar les seves arrels.

Encara posant el focus en la relació de Pau Casals i el món casteller, hi ha un bon llibre de nom tan explícit com Pau Casals i els castells que signen Pere Ferrando i Salvador Arroyo i que va publicar, a Valls, l’any 1998 Cossetània Edicions, en què es recullen fets històrics sovint oblidats. De fet, el mateix Pau Casals havia fet castells de ben petit, a la platja de Sant Salvador del Vendrell, i al llarg de la seva vida va ser-ne un impulsor incansable, un mecenes, organitzador i instigador del fet casteller en tota la seva dimensió, fins al punt que va arribar a presidir el jurat del primer concurs de castells celebrat a Tarragona el 2 d’octubre de l’any 1932.

Després, és ben sabut, l’exili a Prada de Conflent va dificultar la qüestió, però en cap cas va impedir que Pau Casals gaudís d’algunes visites dels Nens del Vendrell, la colla de la seva vila natal, durant els llarguíssims i obscurs anys del franquisme. Hi ha diverses anècdotes sobre com la colla del Vendrell va haver de superar tota mena d’obstacles per poder anar a fer castells a Prada, com ara el fet que els va caldre aconseguir un passaport col·lectiu argumentant que anaven a visitar la Mare de Déu de Lurdes, això passava els anys 1964 i 1966... Ja està tot dit. A Molig, per exemple, just al davant del Canigó, Pau Casals va poder ensenyar als castellers com les campanes del balneari tocaven (i encara toquen) les primeres notes del seu immortal Cant dels ocells.

Tot plegat serà recordat aquests dies a la Catalunya Nord gràcies a l’estima i l’alegria que traspuen els activistes del Casal del Conflent, que treballen incansablement per recordar que la nostra és una cultura comuna que té referents inqüestionables com Pau Casals, el llegat del qual continua sent font d’inspiració i de referència arreu.