El gir copernicà de l’independentisme

Encara se sent par­lar dels “par­tits inde­pen­den­tis­tes” als mit­jans de comu­ni­cació. Sem­bla una mena de con­signa per embo­li­car-ho tot, per con­ti­nuar enta­ba­nant el per­so­nal amb una con­tumàcia de pre­di­ca­dor.

Cap dels tres par­tits ha fet res subs­tan­tiu per la inde­pendència, tret de l’1-O, i aquest és més obra de la gent. Ho han demos­trat al llarg dels cinc anys de governs inde­pen­den­tis­tes. S’han acu­mu­lat les parau­les sense fets. O els fets con­tra­ris a les parau­les. S’ha subs­tituït la inde­pendència per les bara­lles de par­tit. D’un cos­tat, dis­cus­si­ons bizan­ti­nes; de l’altre, bara­lles de pati de veïns.

Aquest enfron­ta­ment té arrels pre­go­nes que cal repas­sar per com­pren­dre el sen­tit del gir coper­nicà de l’inde­pen­den­tisme. Als seus orígens, ERC es va defi­nir en l’eix dreta-esquerra com l’ene­mic a mort, la nèmesi del cata­la­nisme con­ser­va­dor de la Lliga. Classe con­tra classe. Quan la bur­ge­sia aban­donà el cata­la­nisme als anys trenta, ERC va cre­uar el Rubicó i es va fer inde­pen­den­tista, encara que amb l’inde­pen­den­tisme boirós del pre­si­dent Com­panys, de l’Estat català dins la República Fede­ral Espa­nyola, una fórmula que avui repe­teix Joan Tardà, par­lant d’una república cata­lana dins una boi­rosa con­fe­de­ració de pobles ibèrics.

Després de la guerra i els 40 anys de post­guerra es va repro­duir l’esce­nari dels anys trenta, per bé que amb els rols can­vi­ats: en el govern de la Gene­ra­li­tat, la dreta hereva de la Lliga; en l’opo­sició, ERC. De nou, dreta con­tra esquerra. I, com que la dreta con­ver­gent no era inde­pen­den­tista, l’esquerra va apro­fi­tar per afe­gir al seu pro­grama social la rei­vin­di­cació naci­o­nal. L’inde­pen­den­tisme boirós de sem­pre; però, com que era l’únic que es venia al mer­cat, pas­sava per inde­pen­den­tisme sense més ni més. La con­fron­tació ofi­cial era dreta cata­lana uni­o­nista con­tra esquerra cata­lana inde­pen­den­tista.

Vet aquí que, arran del cop d’estat del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal el 2010, es va pro­duir un ter­ra­bas­tall en la política cata­lana. La nació es mani­festà al car­rer i la dreta va començar a girar cap a l’inde­pen­den­tisme. Apro­fi­tant la ini­ci­a­tiva d’Arenys de Munt i, per les raons que siguin, el pre­si­dent Mas encetà el camí uni­la­te­ral del referèndum que va cul­mi­nar després el pre­si­dent Puig­de­mont en la jor­nada de l’1-O.

La bur­ge­sia cata­lana va fer un gir coper­nicà cap a la inde­pendència. Aquesta ha estat sem­pre una con­dició de la història occi­den­tal: les revo­lu­ci­ons les fa la bur­ge­sia. Ales­ho­res, es podria pen­sar que, amb aquest canvi, l’inde­pen­den­tisme es faria inter­clas­sista, seria tant de dreta com d’esquerra i que el con­flicte de classe s’ajor­na­ria fins al donec per­fi­ciam.

No, de cap manera. El gir coper­nicà de la dreta es va tro­bar amb un gir coper­nicà en sen­tit con­trari de l’esquerra. És veri­tat que ho va fer d’ama­gat. Al cap i a la fi, dir-se inde­pen­den­tista sense ser-ho no cos­tava res i gua­nyava vots. La situ­ació es man­te­nia en stand by gràcies al mono­poli dels mit­jans de comu­ni­cació que con­ti­nu­a­ven par­lant de “par­tits inde­pen­den­tis­tes”.

El miratge no pot ser més al·luci­nant: més d’un quin­quenni de bizan­ti­nis­mes d’uns governs amb majo­ries par­la­mentàries abso­lu­tes i que, tan­ma­teix, no han fet res per la inde­pendència. Ans al con­trari, hi han fet en con­tra. Més d’un quin­quenni par­lant de “par­tits inde­pen­den­tis­tes” als mit­jans. Tot un tea­tre.

Gai­rebé un vode­vil al vol­tant de la dar­rera crisi de govern. Amb l’entrada dels tres con­se­llers no inde­pen­den­tis­tes, se suposa, cris­tal·litza la dèria del pre­si­dent Ara­gonès de gover­nar per a la Cata­lu­nya sen­cera; és a dir, la Cata­lu­nya inde­pen­den­tista, repre­sen­tada per un par­tit, ERC, que no és inde­pen­den­tista, i la Cata­lu­nya no inde­pen­den­tista, repre­sen­tada pels tres dipu­tats que no repre­sen­ten ningú.

Aquesta comèdia de les simu­la­ci­ons, en què res no és el que sem­bla, s’embo­lica més quan, amb motiu del cas Dal­ma­ses, que és el cas Borràs, com sap tot­hom, JxC sem­bla replan­te­jar el sen­tit del seu gir i can­tar la palinòdia. Hi ha una crisi en el si del par­tit que pot aca­bar amb la renúncia de Junts al gir coper­nicà i la tor­nada al sa regi­o­na­lisme, en què es tro­barà amb els seus socis repu­bli­cans, per cele­brar l’epi­fa­nia de la uni­tat inde­pen­den­tista.