El gir copernicà de l’independentisme

Encara se sent parlar dels “partits independentistes” als mitjans de comunicació. Sembla una mena de consigna per embolicar-ho tot, per continuar entabanant el personal amb una contumàcia de predicador.

Cap dels tres partits ha fet res substantiu per la independència, tret de l’1-O, i aquest és més obra de la gent. Ho han demostrat al llarg dels cinc anys de governs independentistes. S’han acumulat les paraules sense fets. O els fets contraris a les paraules. S’ha substituït la independència per les baralles de partit. D’un costat, discussions bizantines; de l’altre, baralles de pati de veïns.

Aquest enfrontament té arrels pregones que cal repassar per comprendre el sentit del gir copernicà de l’independentisme. Als seus orígens, ERC es va definir en l’eix dreta-esquerra com l’enemic a mort, la nèmesi del catalanisme conservador de la Lliga. Classe contra classe. Quan la burgesia abandonà el catalanisme als anys trenta, ERC va creuar el Rubicó i es va fer independentista, encara que amb l’independentisme boirós del president Companys, de l’Estat català dins la República Federal Espanyola, una fórmula que avui repeteix Joan Tardà, parlant d’una república catalana dins una boirosa confederació de pobles ibèrics.

Després de la guerra i els 40 anys de postguerra es va reproduir l’escenari dels anys trenta, per bé que amb els rols canviats: en el govern de la Generalitat, la dreta hereva de la Lliga; en l’oposició, ERC. De nou, dreta contra esquerra. I, com que la dreta convergent no era independentista, l’esquerra va aprofitar per afegir al seu programa social la reivindicació nacional. L’independentisme boirós de sempre; però, com que era l’únic que es venia al mercat, passava per independentisme sense més ni més. La confrontació oficial era dreta catalana unionista contra esquerra catalana independentista.

Vet aquí que, arran del cop d’estat del Tribunal Constitucional el 2010, es va produir un terrabastall en la política catalana. La nació es manifestà al carrer i la dreta va començar a girar cap a l’independentisme. Aprofitant la iniciativa d’Arenys de Munt i, per les raons que siguin, el president Mas encetà el camí unilateral del referèndum que va culminar després el president Puigdemont en la jornada de l’1-O.

La burgesia catalana va fer un gir copernicà cap a la independència. Aquesta ha estat sempre una condició de la història occidental: les revolucions les fa la burgesia. Aleshores, es podria pensar que, amb aquest canvi, l’independentisme es faria interclassista, seria tant de dreta com d’esquerra i que el conflicte de classe s’ajornaria fins al donec perficiam.

No, de cap manera. El gir copernicà de la dreta es va trobar amb un gir copernicà en sentit contrari de l’esquerra. És veritat que ho va fer d’amagat. Al cap i a la fi, dir-se independentista sense ser-ho no costava res i guanyava vots. La situació es mantenia en stand by gràcies al monopoli dels mitjans de comunicació que continuaven parlant de “partits independentistes”.

El miratge no pot ser més al·lucinant: més d’un quinquenni de bizantinismes d’uns governs amb majories parlamentàries absolutes i que, tanmateix, no han fet res per la independència. Ans al contrari, hi han fet en contra. Més d’un quinquenni parlant de “partits independentistes” als mitjans. Tot un teatre.

Gairebé un vodevil al voltant de la darrera crisi de govern. Amb l’entrada dels tres consellers no independentistes, se suposa, cristal·litza la dèria del president Aragonès de governar per a la Catalunya sencera; és a dir, la Catalunya independentista, representada per un partit, ERC, que no és independentista, i la Catalunya no independentista, representada pels tres diputats que no representen ningú.

Aquesta comèdia de les simulacions, en què res no és el que sembla, s’embolica més quan, amb motiu del cas Dalmases, que és el cas Borràs, com sap tothom, JxC sembla replantejar el sentit del seu gir i cantar la palinòdia. Hi ha una crisi en el si del partit que pot acabar amb la renúncia de Junts al gir copernicà i la tornada al sa regionalisme, en què es trobarà amb els seus socis republicans, per celebrar l’epifania de la unitat independentista.