La tirania de la correcció

El nou propietari de Twitter, Elon Musk, ha entrat a la xarxa com un elefant en una botiga de porcellana i ha començat a capgirar-ho tot de manera del tot inesperada. Més enllà de les seves extravagàncies, dels seus encerts i dels seus errors, el cas de Musk i Twitter no és per prendre’s a broma, perquè té afectacions molt importants sobre un dret fonamental, que és el dret a la llibertat d’expressió. D’entrada, és una anomalia i una raresa que un imperi de continguts com és la xarxa Twitter tingui un únic amo. Normalment, diaris, ràdios i televisions són propietat de diversos accionistes encara que puguin formar part d’una mateixa família. O que un d’ells tingui la majoria de les accions. D’alguna manera, aquesta divisió de la propietat exerceix com una garantia que ningú no prendrà cap decisió unilateral que posi en risc el valor del producte o de l’empresa. Però Musk és i es comporta com l’únic amo de Twitter. Tot el que passi depèn de la seva voluntat. Si un dia s’aixeca amb el peu girat i decideix que li fan nosa les llengües minoritàries, ningú no podrà contrastar ni balancejar aquesta decisió. Si un dia no li agrada una determinada línia de continguts, o determinada ideologia, ningú no li impedirà de censurar-la. És clar que ell diu que això no passarà, i probablement a curt termini prendrà decisions que clarament milloraran la xarxa i que contindran l’ús tòxic que se n’està fent. Musk ha decidit, per exemple, tancar tots els comptes que suplanten la identitat d’una altra persona sense advertir que es tracta d’una paròdia. Què passarà, però, el dia que cregui que la diferenciació entre la paròdia i la realitat no és prou clara? Qui el convencerà que la ironia i el sarcasme, la crítica àcida i fins i tot la demagògia són part de la llibertat d’expressió, si considera que el seu ús pot perjudicar altres usuaris?

El debat és el mateix que ha existit des de molt abans de la irrupció d’internet, és a dir, els límits de la llibertat d’expressió. Però les condicions del debat no són les mateixes, perquè la conversa que existeix a Twitter té una audiència molt superior a la que es pugui tenir als mitjans tradicionals. I, per tant, és molt més influent. I perjudicial, segons el cas. Aquests límits eren dirimits per la justícia de cada país, pel sistema democràtic de cada país. Normalment s’aplica el criteri que, davant del dubte, es protegeix el dret fonamental a la llibertat d’expressió. Ara, tot això recaurà en Musk. La distopia de George Orwell és cada vegada més una profecia molt precisa, que ens apropa a un món on la tirania de la perfecció i l’ordre el converteixen en un lloc sense esperança, sense vida, sense llibertat. És un error pensar que mentre Musk prengui decisions correctes, no ens hem de preocupar.