La nació i el partit

El 1792, Tho­mas Paine, heroi de dues revo­lu­ci­ons, la nord-ame­ri­cana i la fran­cesa, pole­mit­zant amb el monàrquic Edmund Burke, escri­via el següent: “Però, qui són aquests a qui crida el Sr. Burke? Un grup de pen­sa­dors infan­tils i polítics a mig fer, nas­cuts el segle pas­sat, homes que no van por­tar cap prin­cipi més enllà del que con­ve­nia als seus fins de par­tit. Mai va ser qüestió de la nació. I aquest ha estat el caràcter de tots els par­tits d’ençà de lla­vors fins avui. La nació no veu res digne de la seva atenció en aques­tes obres i en aquesta política. Qual­se­vol minúcia com­mou un par­tit, però cal una cosa gran per com­moure una nació.”

La cita és llarga, però es fa per­do­nar per la força de l’estil de Paine  i la seva capa­ci­tat de sin­te­tit­zar un con­flicte, el que tenyeix la relació entre la nació i els par­tits com a mit­jans i objec­tius al mateix temps de l’acció política. Un con­flicte que té la política cata­lana con­ver­tida en un camp d’Agra­mant, com deien els gase­ti­llers d’antany o una lluita de trans­for­mers avui.

“Qual­se­vol minúcia com­mou un par­tit, però cal una cosa gran per com­moure una nació.” Diria que és una opinió gene­ra­lit­zada. Per això, el més lleig que tro­ben els par­tits és l’hàbit dels altres (sem­pre són els altres) d’avant­po­sar els interes­sos par­ti­dis­tes als naci­o­nals. En els dis­cur­sos ofi­ci­als, la nació està per sobre de tot; a la pràctica quo­ti­di­ana, per sobre de tot hi ha el par­tit. Aquest és el sen­tit de l’hege­mo­nia de què es vanta ERC, que li per­met posar tots els mit­jans (ins­ti­tu­ci­o­nals, de comu­ni­cació, soci­als, etc.) al ser­vei del seu pro­jecte de par­tit que, com sem­pre, és el de la seva per­pe­tu­ació al poder.

Hi ha un epi­sodi força reve­la­dor de la situ­ació, que no he vist comen­tat enlloc: es recor­darà que el pri­mer vagit de la nova etapa de la taula del diàleg va ser l’exclusió dels repre­sen­tants de Juntsx­Cat amb l’argu­ment que es trac­tava d’un diàleg entre governs i no entre par­tits. Ales­ho­res, amb la sor­tida de Juntsx­Cat del govern, com queda la taula? Sí que és un diàleg de par­tits. De la part espa­nyola, el PSOE, ja que UP sem­bla el con­vi­dat de pedra; de la part cata­lana, ERC, únic par­tit del govern. Doncs, un diàleg entre dos par­tits, PSOE i ERC, una esce­ni­fi­cació de la política de col·labo­ració d’ambdós, a la qual ERC dona pre­ferència sobre l’aliança naci­o­nal.

La política de Juntsx­Cat al llarg dels últims cinc anys de pre­ser­var la uni­tat inde­pen­den­tista (con­ce­buda com una aliança de par­tits) al preu que sigui ha estat un fracàs. En nom de la uni­tat, Juntsx­Cat  s’ha empas­sat tota mena de gri­paus tàctics i estratègics, fins a esde­ve­nir un esco­la­net d’ERC que, final­ment, va mos­trar-li el seu agraïment amb una pun­tada de peu. El dis­curs de la uni­tat inde­pen­den­tista, de la con­ci­li­ació i la clau­di­cació (tot a dins de la Cons­ti­tució espa­nyola!) és el fi de l’inde­pen­den­tisme. Per tant, si Juntsx­Cat, després de la catarsi de la sor­tida del govern, troba el seu espe­rit inde­pen­den­tista, no serà a través de la uni­tat. Serà a través de la con­fron­tació. La con­fron­tació entre els dos par­tits inde­pen­den­tis­tes és inse­pa­ra­ble de la con­fron­tació entre Espa­nya i Cata­lu­nya.

Aquest sem­bla ser també l’espe­rit de Josep Costa que, d’una banda, manté la con­fron­tació amb l’Estat i,de l’altra, aug­menta l’hos­ti­li­tat cap a ERC fins a par­lar de traïdoria, terme tui­taire. La con­fron­tació con­sis­teix en l’exigència que el TSJC reco­ne­gui la sobi­ra­nia del Par­la­ment, cosa que cap tri­bu­nal espa­nyol farà mai atès que la Cons­ti­tució del 78 fa resi­dir la sobi­ra­nia en el poble espa­nyol. Però es man­tindrà viva la flama del con­flicte cons­ti­tu­ci­o­nal. Els retrets tenen la vir­tut de la clare­dat, cosa molt necessària en la fos­cor de la política cata­lana. Que tot­hom sàpiga quin és el joc de cadascú. És pos­si­ble que no hi hagi acord sobre quina via cap a la inde­pendència de la nació van votar els elec­tors. El que és evi­dent és que van votar per la inde­pendència. No per la no inde­pendència i encara menys per anar-hi en con­tra.

La qüestió és que la nega­tiva explícita a la inde­pendència ja està nor­ma­lit­zada en el dis­curs d’alguns con­se­llers sense que cap mem­bre del govern o del par­tit els hagi des­men­tit. És el par­tit al davant de la nació.