La nació i el partit

El 1792, Thomas Paine, heroi de dues revolucions, la nord-americana i la francesa, polemitzant amb el monàrquic Edmund Burke, escrivia el següent: “Però, qui són aquests a qui crida el Sr. Burke? Un grup de pensadors infantils i polítics a mig fer, nascuts el segle passat, homes que no van portar cap principi més enllà del que convenia als seus fins de partit. Mai va ser qüestió de la nació. I aquest ha estat el caràcter de tots els partits d’ençà de llavors fins avui. La nació no veu res digne de la seva atenció en aquestes obres i en aquesta política. Qualsevol minúcia commou un partit, però cal una cosa gran per commoure una nació.”

La cita és llarga, però es fa perdonar per la força de l’estil de Paine  i la seva capacitat de sintetitzar un conflicte, el que tenyeix la relació entre la nació i els partits com a mitjans i objectius al mateix temps de l’acció política. Un conflicte que té la política catalana convertida en un camp d’Agramant, com deien els gasetillers d’antany o una lluita de transformers avui.

“Qualsevol minúcia commou un partit, però cal una cosa gran per commoure una nació.” Diria que és una opinió generalitzada. Per això, el més lleig que troben els partits és l’hàbit dels altres (sempre són els altres) d’avantposar els interessos partidistes als nacionals. En els discursos oficials, la nació està per sobre de tot; a la pràctica quotidiana, per sobre de tot hi ha el partit. Aquest és el sentit de l’hegemonia de què es vanta ERC, que li permet posar tots els mitjans (institucionals, de comunicació, socials, etc.) al servei del seu projecte de partit que, com sempre, és el de la seva perpetuació al poder.

Hi ha un episodi força revelador de la situació, que no he vist comentat enlloc: es recordarà que el primer vagit de la nova etapa de la taula del diàleg va ser l’exclusió dels representants de JuntsxCat amb l’argument que es tractava d’un diàleg entre governs i no entre partits. Aleshores, amb la sortida de JuntsxCat del govern, com queda la taula? Sí que és un diàleg de partits. De la part espanyola, el PSOE, ja que UP sembla el convidat de pedra; de la part catalana, ERC, únic partit del govern. Doncs, un diàleg entre dos partits, PSOE i ERC, una escenificació de la política de col·laboració d’ambdós, a la qual ERC dona preferència sobre l’aliança nacional.

La política de JuntsxCat al llarg dels últims cinc anys de preservar la unitat independentista (concebuda com una aliança de partits) al preu que sigui ha estat un fracàs. En nom de la unitat, JuntsxCat  s’ha empassat tota mena de gripaus tàctics i estratègics, fins a esdevenir un escolanet d’ERC que, finalment, va mostrar-li el seu agraïment amb una puntada de peu. El discurs de la unitat independentista, de la conciliació i la claudicació (tot a dins de la Constitució espanyola!) és el fi de l’independentisme. Per tant, si JuntsxCat, després de la catarsi de la sortida del govern, troba el seu esperit independentista, no serà a través de la unitat. Serà a través de la confrontació. La confrontació entre els dos partits independentistes és inseparable de la confrontació entre Espanya i Catalunya.

Aquest sembla ser també l’esperit de Josep Costa que, d’una banda, manté la confrontació amb l’Estat i,de l’altra, augmenta l’hostilitat cap a ERC fins a parlar de traïdoria, terme tuitaire. La confrontació consisteix en l’exigència que el TSJC reconegui la sobirania del Parlament, cosa que cap tribunal espanyol farà mai atès que la Constitució del 78 fa residir la sobirania en el poble espanyol. Però es mantindrà viva la flama del conflicte constitucional. Els retrets tenen la virtut de la claredat, cosa molt necessària en la foscor de la política catalana. Que tothom sàpiga quin és el joc de cadascú. És possible que no hi hagi acord sobre quina via cap a la independència de la nació van votar els electors. El que és evident és que van votar per la independència. No per la no independència i encara menys per anar-hi en contra.

La qüestió és que la negativa explícita a la independència ja està normalitzada en el discurs d’alguns consellers sense que cap membre del govern o del partit els hagi desmentit. És el partit al davant de la nació.