Tribuna republicana
El mite de les dues Espanyes
La teatralització del conflicte constitucional de l’Estat, el xoc entre el poder legislatiu i el judicial, sembla que ha estat un èxit per al segon i una desfeta per al primer. La dreta política celebra la victòria de la democràcia i l’estat de dret de bracet de la seva divisió judicial, amb un esperit futbolístic. Parla de fracàs del cop del govern i, en un una ostentació d’originalitat, demana eleccions anticipades.
L’esquerra acota el cap trista, lamenta el cop dels jutges, acata sense compartir, critica el partidisme de la justícia i fa valer expressions gruixudes, com delicte o prevaricació per parlar del capteniment dels magistrats. Fins i tot revifa el fantasma de les dues Espanyes, lamentació permanent de l’esquerra, des de Larra fins a Chicho Ferlosio, passant per Figueiredo i Machado; la lluita caïnita entre la llibertat i les cadenes, una faula que s’arrossega al llarg de la melancòlica història del país.
Els més patriòtics de l’esquerra, els neocomunistes d’UP, demanen sortir al carrer a defensar la democràcia davant l’Espanya negra. Tot el bloc de la investidura de Pedro Sánchez recupera la seva unitat i empenta. És un toc de xafarranxo per defensar l’Espanya progressista contra l’Espanya nacionalcatòlica, un Sturm und Drang de la llibertat. Cal frenar a la dreta. Som demòcrates abans que cap altra cosa. Un quadre romàntic perfecte. Massa perfecte. Com el de l’afusellament de Torrijos. Aquí hi ha d’haver algun parany saduceu.
La lluita contra el Godzilla judicial és molt espectacular, però senzilla de resoldre. Sembla una qüestió de principis, però es pot tractar pragmàticament si el govern posa en marxa la mateixa proposició per la via ordinària. Si ha pogut esperar cinc anys, podrà esperar cinc mesos.
Aquesta és la qüestió. Els grans escarafalls institucionals i mediàtics; els crits d’“Espanya es trenca!”, siguin d’indignació o d’alegria; els pronunciaments combatius d’una banda i de l’altra sobre grans conceptes, com ara democràcia, separació de poders, inviolabilitat, recurs previ, abús de poder, drets civils de tota mena; tot això, amb les tertúlies, les declaracions i les contradeclaracions; els dos galls cara a cara, és una tempestat en una safata.
El gran teatre de les dues Espanyes. Una bombolla d’andròmines ideològiques per amagar alguna altra cosa. Pura cortina de fum.
El fet decisiu es juga en un altre camp, que el Tribunal Constitucional ha deixat expedit: la reforma del Codi Penal pel que fa als desordres públics agreujats. El Tribunal només parla del que l’afecta; la resta no és de la seva incumbència. La resta és canviar el vell delicte feudal de la sedició per fer-lo més repressiu. El nom desapareix, però la cosa resta, i amb més determinació. És una llei mordassa (sí, aquella que volien derogar fa quatre anys i que han deixat intacta) refinada, sobretot pensant en els rebels catalans; feta, com diuen els francesos, à la tête du client, per arribar a aquell resultat que també se celebra en francès, molt abans del naixement de Lampedusa: plus ça change, plus c’est la la même chose.
El mite de les dues Espanyes és això, un mite. D’Espanya, només n’hi ha una; si és gran i lliure és una altra qüestió. I aquesta Espanya única es troba avui a si mateixa al Senat. El delicte de desordres públics agreujats, de fet, criminalitza la llibertat d’expressió en públic amb formulacions boiroses que deixen un marge temerari d’interpretació a un estament judicial que és guàrdia pretoriana de l’Espanya una i negra des de fa segles. La proposició porta la signatura del PSOE, d’UP i d’ERC i se n’hi afegiran moltes altres. El fet que UP i ERC estiguin d’acord a criminalitzar les formes d’acció de la tradició del 25-M i l’independentisme que diuen representar només es pot entendre com un problema greu de dissonància cognitiva. Si no és així, es tracta de mala fe.
Finalment, un prec als d’esquerres que defensen aquesta interpretació del delicte amb arguments especiosos: poseu-vos a la pell d’un independentista que vulgui cridar l’atenció de les autoritats al fet que Catalunya és una nació sense drets. Quines són les seves possibilitats d’expressió amb el vostre Codi Penal a la mà? Comentar el seu greuge amb la família?
