la fi del procés i l’autodeterminació

El 15 de desem­bre, Pedro Sánchez deia: “El procés s’ha aca­bat i a Cata­lu­nya no hi haurà cap referèndum d’auto­de­ter­mi­nació.” Amb els indults (juny del 2021) i la reforma del Codi Penal, donava per tan­cada la des­ju­di­ci­a­lit­zació, i amb la taula de diàleg, la “desin­fla­mació del tema català”. Només calia com­pa­rar, afe­gia, la situ­ació del 2017 amb la del 2022. Excepte els díscols Emi­li­ano García-Page i Javier Lambán, que rebut­ja­ven les refor­mes, la majo­ria de diri­gents del PSOE eren de la mateixa opinió. El mateix defensa el minis­tre de la Pre­sidència, Félix Bolaños, des del 2021. Ho ha rei­te­rat ara: “El procés sobi­ra­nista s’ha aca­bat [...] La Cata­lu­nya i l’Espa­nya del 2023 no s’assem­blen gens a les del 2017 [...]. Avui el futur és el diàleg.”

En política és bo no con­fon­dre els desigs amb la rea­li­tat. És clar que la Cata­lu­nya d’avui no és la del 2017, perquè la ciu­ta­da­nia sap ara quina és la bru­ta­li­tat de l’Estat espa­nyol davant de qual­se­vol demanda democràtica que qüesti­oni “la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola” (art. 2 CE). I sap també que el “rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva uni­tat i per­manència” (art. 56 CE) i que és capaç de pro­nun­ciar un dis­curs com el del 3 d’octu­bre del 2017 sense mos­trar cap empa­tia amb els ciu­ta­dans apa­llis­sats ni dei­xar cap escletxa a una sor­tida democràtica a un con­flicte polític que s’arros­sega des del segle XIX. És fatigós topar sem­pre amb el nega­ci­o­nisme espa­nyol quan es pretén resol­dre una qüestió que, contrària­ment al que cre­uen molts polítics espa­nyols, no és fruit d’una escal­fada pas­sat­gera, sinó de con­cepció de la democràcia.

En les democràcies ple­nes com el Canadà –2021, 12è lloc en el rànquing mun­dial segons The Eco­no­mist Inte­lli­gence Unit (EIU)– els con­flic­tes de sobi­ra­nia ter­ri­to­rial es reso­len amb el diàleg polític i la con­sulta a la ciu­ta­da­nia. Així, en el dic­ta­men de la Cort Suprema del Canadà del 1998, que pre­ce­deix a la llei de clare­dat del 1999, es posa èmfasi en el fet que en cas de col·lisió entre la llei (la Cons­ti­tució cana­denca, com la majo­ria, no reco­neix l’auto­de­ter­mi­nació) i els prin­ci­pis democràtics pre­va­len sem­pre els segons i que cal tro­bar una solució pac­ci­o­nada. El dret a deci­dir, diu, és “el dret a expres­sar l’opinió sobre el futur polític col·lec­tiu d’una part del ter­ri­tori i a nego­ciar política­ment els ter­mes d’una even­tual reforma cons­ti­tu­ci­o­nal [...] I de la mani­fes­tació inde­pen­den­tista clara­ment cons­ta­tada se’n deriva l’obli­gació [...] de nego­ciar els ter­mes en què es pot pro­duir tal secessió.” En suma, advoca per una solució política, no jurídica, en base al diàleg i la nego­ci­ació entre les parts per resol­dre un con­flicte de natu­ra­lesa política. La poste­rior llei de clare­dat va ser­vir d’ins­pi­ració per als referèndums de Mon­te­ne­gro (2006) i Escòcia (2014). En les democràcies defec­tu­o­ses (el qua­li­fi­ca­tiu és de l’EIU, que situa Espa­nya en el lloc 24è) sem­blen pre­val­dre les acti­tuds cen­tra­lis­tes i la llei està per damunt dels valors democràtics dels ciu­ta­dans.

A la llarga, aquesta mena d’acti­tuds gene­ren un pòsit que con­ta­mina fins i tot els sec­tors “il·lus­trats” de la soci­e­tat espa­nyola. Així, el 17 de setem­bre del 2017, apa­reix un mani­fest, Parar el golpe. 500 pro­fe­so­res en defensa de la demo­cra­cia cons­ti­tu­ci­o­nal, en què aquests pro­fes­sors uni­ver­si­ta­ris advo­quen per un a por ellos acadèmic i reque­rei­xen al govern espa­nyol que faci ús de la força legítima de l’Estat alhora que li dema­nen que no dubti a usar tots els mit­jans “per sal­va­guar­dar les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques i la uni­tat de la nació espa­nyola con­sa­grada a la nos­tra Cons­ti­tució, que impe­deixi la cele­bració d’un fals «referèndum» il·legítim i il·legal, que posi a dis­po­sició de la justícia els res­pon­sa­bles d’aquest atro­pe­lla­ment a la democràcia i que faci recaure sobre ells tot el pes de la llei”. Tris­ta­ment, aques­tes acti­tuds van a més. Així, el 10 de gener es coneix una carta adreçada al minis­tre d’Uni­ver­si­tats, Joan Subi­rats, oberta a sena­dors i dipu­tats, en què un miler de pro­fes­sors uni­ver­si­ta­ris dema­nen que la futura llei orgànica del sis­tema uni­ver­si­tari (LOSU) garan­teixi la neu­tra­li­tat política dels claus­tres per evi­tar que es posi­ci­o­nin política­ment com va suc­ceir el 2019, quan les uni­ver­si­tats cata­la­nes ho van fer en con­tra de les con­dem­nes dels polítics inde­pen­den­tis­tes. Déu-n’hi-do!, el que dona de si la inte­lli­gent­sia uni­ver­sitària espa­nyola.

Com es pot veure, avui no és millor que ahir, i el con­flicte polític exis­tirà fins que no s’arribi a una solució democràtica en què els ciu­ta­dans puguin votar i deci­dir lliu­re­ment el seu futur.