Les tres cares de la cimera

La cimera hispanofrancesa és com un tetraedre amb tres cares: la de França, amb una vaga general; la d’Espanya, amb unes eleccions generals, i la de Catalunya, amb la revifada de l’independentisme.

La cara francesa és un mirall d’Europa, afegeix el toc europeu a l’esdeveniment, cosa que mai fa Espanya. I no només el toc europeu, sinó occidental. És un vell costum francès parlar en nom de la humanitat, sobretot en moments tumultuaris. La seva declaració dels drets de l’home i el ciutadà no es volia universal? El que passa pels carrers de tot França és la darrera batalla de la tradició socialista del continent contra el neoliberalisme de matriu anglosaxona. La qüestió de l’endarreriment de l’edat de jubilació té prou potencial explosiu per fer servir la penúltima arma del moviment obrer, la vaga general. És un episodi més de la lluita final entre les restes de l’economia social de mercat i l’economia desregulada, empesa per la revolució tecnològica com l’altra ho va ser per la revolució industrial.

El pla espanyol redueix les seves dimensions i té un caire purament politicoelectoral. Sens dubte, ha estat una trobada bilateral de màxima importància i ha projectat una imatge europea del president espanyol, però amb un rerefons que li és aliè, que le pilla lejos. Sánchez, al capdavant d’un govern d’unió de l’esquerra no té gran cosa a dir sobre un conflicte de l’esquerra francesa unida contra el seu govern.

La finalitat espanyola és pura propaganda. Es tracta de presentar el president com l’home que, per fi, ha resolt l’antic contenciós català, sense cedir en res i amb una perspectiva d’aconseguir l’objectiu de portar el president Puigdemont davant la justícia espanyola. Això es culminaria amb la presidència de torn d’Espanya al Consell de la UE, moment de magnificència per convocar eleccions generals amb múscul per tal de vèncer el monstre de la dreta amb els seus cent braços als mitjans de comunicació. Tanmateix, a l’esquerra li calen els vots d’ERC que, normalment, aconsegueix de franc, encara que aquesta aliança la faci víctima de l’artilleria pesant nacional espanyola ex aequo amb el que rep l’esquerra radical en les seves conventícoles en què, com sempre, està barallant-se.

La cara catalana s’arrossega per les giragonses d’una relació quasi neuròtica dels partits entre si i amb si mateixos. La missió del MHP Aragonès, amfitrió perfectament prescindible, declarant pomposament a la Generalitat el que no li van deixar dir a la cimera (i que tampoc era res més que l’habitual mumbo jumbo de reptes i voluntats), irònicament, va donar la raó als que protestaven contra la cimera, perquè és el recordatori de la posició d’injusta submissió que pateix Catalunya.

El partit del president es manifestava al carrer en contra de la cimera de la qual el president era amfitrió. Sembla un malabarisme i, si es recorda que Junqueras va avisar que ell no es manifestaria contra la cimera, sinó a favor de les reivindicacions del seu partit, el malabarisme se sublima, com correspon al caràcter semimístic del personatge. Si, a més, resulta que l’home va haver d’abandonar la manifestació, a la qual va acudir literalment blindat per escortes i guardaespatlles, xiulat i escridassat i envoltat dels seus incondicionals, és compren per què els místics sovint són masoquistes.

El missatge és clar: estem a tot arreu, en l’autonomia i en la independència; governem aquí i ara i volem governar l’esdevenidor. A Catalunya la lluita és per l’hegemonia al si de l’independentisme. I, com que és un combat pel títol de la independència, a l’altre costat del ring compareix l’altre contrincant que, malgrat el seu nom, Junts, es presenta amb l’ànima dividida entre un sector possibilista i a prop del cosí republicà i un altre d’ultraista que no defensa el que és, però sí el que serà.

Tot plegat és un conflicte neuròtic perquè cap de les parts el reconeix com un conflicte, sinó com una unitat amb retrets. Una unitat independentista, animal mitològic barreja d’au i brau.

I sense oblidar la base mateixa del tetraedre, la coincidència amb la cimera de Davos, gràcies a la qual, probablement, s’està tancant el forat de la capa d’ozó.