Mòmies

El Museu Britànic deixarà de fer servir la paraula mòmia per passar a definir-la com a persona momificada. El motiu que ha esgrimit la institució per fer el canvi és per no ofendre. Crec que s’equivoquen. Que el llenguatge és important, que les paraules que triem per definir qualsevol cosa són importants ja ho tenim clar. Emparaular el món, tal com sostenia el teòleg Lluís Duch, perquè el poder de les paraules és necessari per determinar l’existència de les coses. Les paraules ajuden a construir els fonaments d’una societat, basteixen uns fets, un relat amb el qual després podem estar més o menys d’acord, però les paraules ens ajuden a explicar el món. El llenguatge defineix, sí; però com deia l’escriptora Toni Morrison les definicions són dels definidors no pas dels definits. I ella ho deia amb relació a paraules tant o més feridores i doloroses que la paraula mòmia com ho són esclau o esclava, que definien una persona sotmesa, sense llibertat, a mercè dels desitjos d’una altra que la podia anul·lar si així ho volia. Però precisament Morrison, defensava que el llenguatge, les paraules que poden ofendre o generar dolor no han de desaparèixer perquè el millor antídot contra el dolor és sentir-lo. Només així un esclau pot fer memòria, dolorosa, i recordar el seu passat, els seus orígens, la seva tradició. No renegar-ne. El seu jo ja existia abans que algú decidís definir-lo amb aquesta paraula tan estreta: esclau. Mòmia és una paraula manllevada de l’àrab medieval, mumiya, que volia dir ‘cadàver humà o animal embalsamat’. Un cadàver que s’ha dessecat i que es pot conservar indefinidament. I ja està. No hi ha cap més connotació ofensiva. És una paraula fruit d’una època que l’hem conèixer, contextualitzar per saber-la explicar, sense prejudicis. Si no, estem fent un flac favor a les futures generacions. Hem d’eliminar totes les paraules ofensives? Trobo que no. Expliquem-les. Mantenim-les per recordar. Que després, el llenguatge popular hagi fet servir la paraula mòmia per definir una persona seca, passada o senzillament molt vella, no ens ha de fer caure en l’actitud del políticament correcte i un pèl lampedusiana que tot ho vol canviar perquè res no canviï i que tot ho envernissa d’una deferència i d’un respecte postís.