Tribuna oberta
ON SÓN?
Han passat massa anys des que va acabar la Guerra Civil, i desenes de milers de famílies no han pogut consumar el dol ni plorar els seus morts, que ni tan sols saben on són soterrats, d’ací el títol, On són?, de l’exposició comissariada per la historiadora Queralt Solé i Barjau, en què s’explica la feina feta pel govern de Catalunya en la gestió de les fosses comunes de la Guerra Civil i la dictadura (Palau Robert de Barcelona). El terme fosses comunes es refereix al fet de desconèixer –o no poder identificar– on són els cossos de les víctimes de la repressió o dels soldats morts en accions de guerra.
En el cas de la repressió republicana, el total de víctimes el quantifica Joan Villarroya en 8.352. A partir del maig del 1937, el Departament de Justícia de la Generalitat, dirigit per Pere Bosch i el jutge Josep Maria Bertran de Quintana, s’encarregà d’exhumar 2.073 restes de fosses dels denominats “cementiris clandestins”. També va perseguir els victimaris, en processà 175 i n’empresonà 128. Val a dir, però, que a mesura que les responsabilitats dels assassinats de l’estiu del 1936 apuntaven cap a dirigents d’esquerres es van aturar les actuacions. Després de la guerra, les autoritats franquistes van exhumar la resta de fosses i van entregar les despulles a les famílies, no sempre amb una verificació rigorosa de les identitats, de tal manera que gairebé totes les víctimes de la repressió republicana havien estat localitzades i exhumades.
En el cas de la repressió franquista no es va dur a terme cap acció similar, a pesar de les peticions de les famílies que, en ocasions, fins i tot ho van sol·licitar al dictador. En va, perquè l’Espanya de Franco discriminava entre vencedors i vençuts, tal com va etzibar el desembre del 2007 el bo de José Antonio Labordeta dirigint-se a la bancada del PP quan al Congrés dels Diputats es debatia la llei de la memòria històrica: “Durant anys havia existit una diferenciació ofensiva entre els cavallers mutilats del bàndol vencedor i els putos coixos dels vençuts.” El mateix succeïa amb les víctimes de la repressió. De les més de 66.000 persones sotmeses a consells de guerra, 3.395 van ser executades (Josep M. Solé i Sabaté) i la majoria enterrades als fossars dels cementiris de les quatre capitals, que era on tenien lloc els consells de guerra. Avui, els fossars estan dignificats i hi figuren els nom de les víctimes.
Les fosses dels soldats morts al front són les més nombroses. Corresponen als darrers mesos de la guerra, des de l’arribada dels franquistes a Catalunya (març i abril del 1938) fins a la batalla de l’Ebre (25 de juliol - 16 de novembre), amb un balanç estimat d’entre 100.000 i 130.000 baixes entre morts, ferits, presoners i desertors dels dos exèrcits i, a partir del 23 de desembre, l’ofensiva final de l’exèrcit franquista que ocupà tot el Principat en cinquanta dies i no es va aturar ni davant la petició d’una treva per Nadal del papa Pius XI, a qui Franco va respondre que les tregües només servien perquè qui anava perdent es reorganitzés. El ràpid avenç dels rebels obligava a enterrar els soldats republicans precipitadament o a deixar-los sobre el terreny, perquè fos la població dels pobles qui els enterrés en fosses comunes sense cap identificació. Els rebels, en canvi, portaven els morts a la rereguarda i, tot i que també usaven fosses comunes, els identificaven. Així doncs, a pesar de l’enorme feina d’aquests darrers anys, queden multitud de fosses de soldats escampades pel territori, sense comptar les més de 30.000 despulles traslladades al Valle de los Caídos.
En definitiva, s’ha trigat massa a rescabalar les víctimes de la Guerra Civil. L’oposició dels hereus del franquisme, la por de les esquerres i la indiferència d’altres han ajornat massa temps l’aprovació d’una legislació reparadora amb les víctimes i amb el dret de les famílies a enterrar els seus morts. Falta de sensibilitat, oblit volgut, com donen compte dels pocs recursos destinats a localitzar i exhumar fosses i les lleis tardanes aprovades en l’àmbit estatal i de comunicats autònomes (Francisco Etxeberria i Queralt Solé, 2019: Astúries i el País Basc (2003), estatal (2007), Galícia (2008-2018), Catalunya (2009), Navarra (2013), illes Balears (2016), Andalusia, La Rioja i València (2017), Aragó, illes Canàries, Cantàbria i Castellà i Lleó (2018), Castella- la Manxa (2019). Un estat que no és capaç d’afrontar amb dignitat i valentia el seu passat i reparar simbòlicament i materialment les atrocitats comeses durant una Guerra Civil no gaudeix d’una bona salut democràtica i menysté l’estat de dret.
