LA MINORIA NACIONAL CATALANA

L’Estat espa­nyol no pot rete­nir Cata­lu­nya con­tra la volun­tat dels cata­lans. Un govern només és legítim si des­cansa sobre el con­sen­ti­ment dels gover­nats, i aquesta mag­ni­tud és clara­ment defi­citària a Cata­lu­nya pel que fa al govern de l’Estat. El recurs a la tira­nia de la majo­ria, és a dir, que aquesta s’imposi sis­temàtica­ment a la mino­ria, sem­pre la mateixa, pot ser legal, però no és legítim. L’única manera rao­na­ble d’evi­tar aquesta il·legi­ti­mi­tat seria un referèndum vin­cu­lant per esbri­nar si el desig d’inde­pendència és majo­ri­tari al Prin­ci­pat.

Però l’Estat mai l’accep­tarà perquè seria reconèixer el dret d’auto­de­ter­mi­nació dels cata­lans com a mino­ria naci­o­nal. Aquí cal recor­dar la recent sentència del TJUE, que parla del grup de per­so­nes objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble (el famós GOI que fa feliços els inde­pen­den­tis­tes). L’expressió, però, no es refe­reix als inde­pen­den­tis­tes, ja que l’inde­pen­den­tisme és una con­vicció sub­jec­tiva i no es pot deter­mi­nar objec­ti­va­ment. Es vul­gui o no, es refe­reix als cata­lans. A Cata­lu­nya no hi ha més GOI que els cata­lans, és a dir la mino­ria naci­o­nal cata­lana dins d’Espa­nya, els drets de la qual no es res­pec­ten.

L’Estat no té cap argu­ment polític en con­tra del dret d’auto­de­ter­mi­nació, a banda de dir que no el reco­neix ningú (algú haurà de ser el pri­mer) i que no està en les lleis espa­nyo­les, cosa fàcil­ment reme­ia­ble can­vi­ant les lleis quan hi ha volun­tat política. Tra­di­ci­o­nal­ment, aquesta falta d’argu­ment polític s’ha com­pen­sat amb solu­ci­ons dràsti­ques de caràcter mili­tar. Tan­ma­teix, la inte­gració d’Espa­nya pri­mer a l’OTAN i després a la UE les fan avui impos­si­bles; ni tan sols, diguem-ne, la de “baixa inten­si­tat”, amb cos­sos poli­ci­als i para­mi­li­tars, com es va veure quan Rajoy va haver d’atu­rar la bàrbara repressió de l’1-O, que era l’espec­ta­cle del món sen­cer per tele­visió.

Desac­ti­vada la pri­mera línia de defensa, entra en com­bat la segona, la judi­cial. Els jut­ges i magis­trats subs­ti­tu­ei­xen els mili­tars en el com­bat con­tra el sepa­ra­tisme. Law­fare per war­fare. El judici farsa de l’1-O és un cas de labo­ra­tori. Per no reconèixer que es jut­java per­so­nes per les seves idees, se’ls acu­sava de delic­tes deter­mi­nats al Codi Penal i en obediència al man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal, que és polític. El dret al ser­vei de la política, no de la justícia. Aquells beneïts teòrics de l’ús alter­na­tiu del dret no sabien ben bé quin ter­reny tre­pit­ja­ven. Com a bon posi­ti­vista kel­senià, el jutge Marc­hena rebutja que es tracti d’una qüestió de legi­ti­mi­tat, sinó de lega­li­tat.

Ara bé, també la bel·ligerància antiin­de­pen­den­tista de la judi­ca­tura pot tro­bar un non licet a Europa. Si la justícia euro­pea posa límits a la law­fare espa­nyola, a la per­se­cució política dis­fres­sada de per­se­cució judi­cial, l’Estat espa­nyol pot tenir la temp­tació de rever­tir al pas­sat. De fet, no només no atura la per­se­cució judi­cial de l’inde­pen­den­tisme, sinó que hi legisla en con­tra i en cri­mi­na­litza les mani­fes­ta­ci­ons públi­ques.

I la cosa pot esde­ve­nir encara pit­jor si gua­nyen les elec­ci­ons les dre­tes, PP i Vox. La pro­hi­bició per llei dels par­tits inde­pen­den­tis­tes amb què amenaça Vox inten­si­fi­ca­ria el con­flicte a límits impre­vi­si­bles que posa­rien a prova la sòlida tolerància de la UE amb l’auto­ri­ta­risme dels seus mem­bres i el tremp del car­rer a Cata­lu­nya, l’únic indret on es resoldrà, si es resol, el con­flicte amb l’Estat.

Aquest sem­bla que és el punt fort de l’estratègia repu­bli­cana que es vol “rea­lista”: que cal aju­dar a enfor­tir l’esquerra espa­nyola, perquè l’alter­na­tiva dre­tana serà una catàstrofe per a tots, espe­ci­al­ment per a Cata­lu­nya. Però, al mateix temps, això sig­ni­fica obli­dar-se de la inde­pendència, en par­lar a bene­fici d’inven­tari, per no espan­tar els votants del govern espa­nyol, raó per la qual ERC s’ha com­promès al si de la taula del diàleg a no sobre­pas­sar el marc de la Cons­ti­tució.

El pro­blema és que aquest dis­curs minva el suport elec­to­ral inde­pen­den­tista d’ERC i palesa el seu tarannà auto­no­mista a Cata­lu­nya. Un atzu­cac: si l’esquerra espa­nyola perd les elec­ci­ons hi haurà con­seqüències dolen­tes per a Cata­lu­nya i, si les gua­nya, també. La solució, si n’hi ha i com tot­hom sap, és al car­rer.