Amb perspectiva
El castell del català
El Baròmetre de les Llengües del Món, elaborat pel Ministeri de Cultura francès, ha situat aquesta setmana el català com la dotzena llengua més influent del planeta. És evident que la influència de la llengua no es basa en el nombre de parlants, perquè n’hi ha d’altres que en tenen molts més i que apareixen en posicions inferiors a la que ocupa el català. La raó que explica aquesta posició, que millora notablement en relació amb el darrer baròmetre de fa cinc anys, en què ocupava el lloc número 23, són un seguit de factors que l’autor de l’estudi, desenvolupat pel doctor en lingüística Louis-Jean Calvet, té en compte a l’hora d’avaluar el pes o la influència que té cada llengua i que ponderen qüestions com l’entropia, la vehicularitat… i també l’estatus. El fet que l’estatus del català sigui desfavorable en relació amb les llengües oficials dels estats fa que la influència del català sigui menor de la que podria ser, atès que és una llengua “cooficial o de segon rang” i, per tant, en inferioritat de condicions respecte de l’espanyol i el francès.
Aquesta notícia ha sorprès molta gent, perquè el corrent de fons dels darrers temps és el del declivi del català i la reculada a l’escola, al carrer i als mitjans de comunicació. Però mirada fredament, la notícia es correspon amb una realitat contundent: la resistència i la resiliència de la llengua catalana malgrat les polítiques lingüicides que han organitzat, i organitzen, els estats espanyol i francès. Una llengua que ha resistit segles de lleis, reglaments i polítiques que l’han prohibit i l’han marginat, és una llengua poderosa i influent. Els seus parlants són el seu castell, i aquest castell ha estat inexpugnable durant segles. Sense ser ingenus ni pensar que d’aquesta manera tindrem tots els problemes resolts, tampoc hem de caure en la inacceptable pèrdua de l’autoestima ni de l’esperança que ha portat alguns catalanoparlants a abandonar la llengua, a desar-la dins de casa –i gràcies!– i a adoptar el castellà per una comoditat malentesa.
No hi ha millor defensa d’una llengua minoritzada que parlar-la sempre i prioritzar-la en les relacions personals i professionals. Ho sabem per experiència. Però cal insistir d’una manera molt ferma que amb això no n’hi ha prou, que les autoritats que han de protegir els drets dels catalanoparlants han de deixar de discriminar i penalitzar el català; que també es necessiten lleis, reglaments i polítiques per protegir-lo i normalitzar-lo.
Perquè altrament, en absència d’aquesta protecció, els catalanoparlants estan condemnats a ser militants actius si volen exercir el dret a viure en la seva llengua. I militar és cansat, esgotador i de vegades desagradable. Ho saben els lingüicides dels estats, que deixen passar els anys sense fer res en espera que un dia ens cansarem i els deixarem de molestar amb una reivindicació legítima que els incomoda tan profundament.
