LA IMATGE DE LA GENERALITAT

La Gene­ra­li­tat té un pro­blema d’imatge. Més aviat, el té el seu pre­si­dent, però, lògica­ment, per extensió cap avall, el té la ins­ti­tució. És una de les con­clu­si­ons que es des­pre­nen del peri­ple del MHP Ara­gonès per ter­res de l’Amèrica hispànica que, a hores d’ara ja deu anar per l’equa­dor o, si més no, pel tròpic. S’ha venut com un viatge d’estat per països amics, fins i tot fra­terns. I tant! Són països on es parla cas­tellà o espa­nyol, la llen­gua en què ens ente­nem tots, oi?

Aquest viatge del pre­si­dent, però, segueix fil per randa l’iti­ne­rari d’un d’ante­rior, fa un mes o dos, de l’altre pre­si­dent, el del seu par­tit. Hi haurà qui recordi com Joan Bap­tista anava anun­ci­ant la vin­guda de Jesús, però no crec que sigui el cas; al con­trari, la suc­cessió no ajuda, ni de bon tros, a dotar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat d’un per­fil propi.

També des­me­reix una mica que vagi sem­pre acom­pa­nyat de l’ambai­xa­dor d’Espa­nya, país del qual el pre­si­dent Ara­gonès desitja sepa­rar-se. L’ambai­xa­dor, el senyor de Aríste­gui, va ser número dos d’una guin­gueta esta­tal espa­nyola, España Glo­bal, dedi­cada a com­ba­tre la lle­genda negra i el sepa­ra­tisme català. Un pedigrí que empre­nya la Gene­ra­li­tat que, en un atac de gelo­sia infan­til, ha publi­cat ofi­ci­al­ment dues fotos de dues tro­ba­des dife­rents, tallant, fent fora, la imatge de l’ambai­xa­dor, igual que quan els bol­xe­vics feien fora de les fotos col·lec­ti­ves el cama­rada Trotski.

Mal­grat l’ambai­xa­dor, el pre­si­dent Ara­gonès no va ser rebut pel de la República de Colòmbia en un pri­mer moment, com estava pre­vist. Per matar el temps va visi­tar una ONG als mem­bres de la qual va expli­car que, a par­tir del 2030, la Gene­ra­li­tat des­ti­narà el 0,7% del PIB a l’ajuda al desen­vo­lu­pa­ment. Així, com sona, amb el dring de les dades con­cre­tes. L’ONU va adop­tar el com­promís del 0,7% el 1970, fa sei­xanta anys; Ara­gonès no havia nas­cut. Fa uns mesos, el pre­si­dent Sánchez va anun­ciar que el com­promís espa­nyol del 0,7% s’ajor­nava al 2030. És a dir, la Gene­ra­li­tat fa el que diu el govern espa­nyol. Aquesta és la seva imatge. El que queda clar és que el pre­si­dent pensa com­plir el com­promís el 2030. Ell, per­so­nal­ment.

En un altre moment del viatge, Ara­gonès va acla­rir a la ràdio el seu pro­jecte d’acord de clare­dat; el mateix que el Par­la­ment va rebut­jar fa uns mesos, encara que pro­ba­ble­ment això no ho va esmen­tar; per cert, era a Ràdio Cara­col, pro­pi­e­tat del grup PRISA.

Tot el relat del mai­den voyage del pre­si­dent té una aroma espa­nyola sub­til, la de la mare pàtria que ens ager­mana. També a la Gene­ra­li­tat. A la foto ofi­cial d’una de les tro­ba­des es veu una senyera petita al cos­tat d’una ban­dera espa­nyola més gran, com un pollet i una gallina. A la foto de la Gene­ra­li­tat amb­dues ban­de­res han des­a­pa­re­gut, s’han esvaït, com Trotski o l’ambai­xa­dor. Però, com que per les xar­xes cir­cu­len les dues imat­ges, la de la Gene­ra­li­tat és lamen­ta­ble.

L’arrel espa­nyola més tra­di­ci­o­nal es veu en l’epi­sodi de Santa Coloma de Gra­me­net, on el dipu­tat i can­di­dat a la bat­llia, Gabriel Rufián, va pro­me­tre que es cons­trui­ria una residència de gent gran si ERC era deter­mi­nant en el resul­tat; o sigui, si el vota­ven. Ho va fer en presència del con­se­ller de Drets Soci­als, Car­les Cam­pu­zano, com a garan­tia, com qui es fa acom­pa­nyar per un notari. I l’esbomba ERC. Arrel secu­lar, el caci­quisme. La com­pra­venda de vots. Si això no és espa­nyol, tam­poc ho són els braus. Cam­pu­zano com­pa­rei­xerà al Par­la­ment, diu, a petició pròpia, però sota demanda de tots els grups par­la­men­ta­ris tret del seu, que hi ha votat en con­tra. Els meus, amb raó o sense.

És el cri­teri, també pro­fun­da­ment espa­nyol, que segueix la mesa del Par­la­ment amb si mateixa i amb els seus fun­ci­o­na­ris, als quals pro­te­geix en una cleda dau­rada, amb un trac­ta­ment exqui­sit pel que fa als diners. Diners públics. Tot ple­gat, sem­bla una con­xorxa de pri­vi­le­gis que poden ser legals, però que són deci­di­da­ment immo­rals i vore­gen la cor­rupció, si no ho són de ple. Està fora de tota lògica i raó que una fun­cionària cobri gai­rebé 1milió d’euros per no anar a tre­ba­llar durant qua­tre anys. La imatge del Par­la­ment, com la de la Gene­ra­li­tat, està sota mínims.