LA CLAREDAT DEL DESACORD

El 8 d’abril del 2023, Ara­gonès demana a Sánchez que con­vo­qui la taula de diàleg. L’endemà, 9 d’abril, el minis­tre Iceta diu que no té cap sen­tit reu­nir la taula de diàleg, atès que ja s’ha asso­lit l’objec­tiu que se cer­cava. 11 d’abril del 2023, Ara­gonès pre­senta en soci­e­tat la seva pro­posta d’un acord de clare­dat. Una hora més tard, la minis­tra Mon­tero, por­ta­veu del govern espa­nyol rei­tera la doc­trina ofi­cial: no hi haurà mai cap referèndum perquè seria incons­ti­tu­ci­o­nal. Les coses estan clares, si més no, del cos­tat nega­tiu.

Aquest entes­ta­ment del pre­si­dent Ara­gonès a tirar enda­vant un pro­jecte que el Par­la­ment va rebut­jar per majo­ria sim­ple ha d’obeir a alguna raó sub­cons­ci­ent. És veri­tat que el va pre­sen­tar com la seva pro­posta estel·lar en l’últim debat de política gene­ral, però això en cap cas pot jus­ti­fi­car que es defugi la volun­tat del legis­la­tiu i que es governi d’esquena i en con­tra del Par­la­ment.

Amb quina auto­ri­tat pro­ce­deix Ara­gonès? Al règim par­la­men­tari, el govern és una mena de comitè exe­cu­tiu del legis­la­tiu. El seu és un acte autocràtic, perquè si el govern pot tirar enda­vant amb un pro­jecte rebut­jat pel Par­la­ment, per la mateixa raó pot gover­nar sense el Par­la­ment.

El pro­jecte pro­posa com a mesura de sal­vació per a Cata­lu­nya un pla que ja es va pro­po­sar al Canadà sense acla­rir a la ciu­ta­da­nia que la llei de clare­dat cana­denca va ser rebut­jada al seu cop pel Par­la­ment del Que­bec, que, ales­ho­res, va apro­var una llei contrària, la llei 99. Al mateix temps, pren com a refe­rent l’acord impo­sat per l’OTAN i els seus amics per al referèndum de Mon­te­ne­gro, que els matei­xos mon­te­ne­grins van rebut­jar, encara que van accep­tar cele­brar el referèndum i el van gua­nyar. El seu propòsit, no explícit però real, era no res­pec­tar un resul­tat nega­tiu adduint el caràcter dis­cri­mi­na­tori de les con­di­ci­ons impo­sa­des.

Tot això és cone­gut per tot­hom, però, en rea­li­tat, la base de la nova enga­nyifa del govern d’ERC –i que sem­bla reei­xir atès que ningú la fa palesa– és que la llei de clare­dat cana­denca es va fer en com­pli­ment d’una reco­ma­nació del Tri­bu­nal Suprem del Canadà, que, tot negant la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat del dret d’auto­de­ter­mi­nació, indi­cava que si els que­be­que­sos volien fer un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, s’hau­ria de tro­bar el camí. És a dir, el Tri­bu­nal Suprem accepta el dret d’auto­de­ter­mi­nació del Que­bec, l’exer­cici del qual és legítim i legal al Canadà.

A Espa­nya, en canvi, és tot el con­trari. Per acord unànime del poder legis­la­tiu i els tri­bu­nals, en espe­cial el Cons­ti­tu­ci­o­nal, qual­se­vol referèndum d’auto­de­ter­mi­nació és incons­ti­tu­ci­o­nal i, per tant, il·legítim i il·legal. Ofe­rir com a via cap a la inde­pendència un referèndum pac­tat amb l’estat és, òbvi­a­ment, una estafa. Si, a més, es recorda que, des de juliol del 2022, ERC s’ha com­promès explícita­ment a res­pec­tar el marc cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol, a l’estafa s’afe­geix la burla. I la pro­posta només pot fer-se en els ter­mes boi­ro­sos, difu­sos, incon­crets en què par­len habi­tu­al­ment els polítics repu­bli­cans.

La falta de con­tin­gut i con­creció s’amaga en pro­fusió de detalls minu­ci­o­sos i un full de ruta que no du enlloc, però pre­cisa curo­sa­ment les eta­pes d’aquest progrés cap a la dar­rera estafa.

Pri­mer, un grup d’experts acadèmics amb una funció prolèptica, atès que haurà d’avançar un pla i pre­veure les alter­na­ti­ves i les con­seqüències i que, com tots els plans humans, pot fallar.

En segon lloc, una taula de par­tits cata­lans per deba­tre l’estudi acadèmic. Aquesta taula, tri­but a la par­ti­tocràcia, serà pura­ment cata­lana, el que, ves per on, dona la raó als uni­o­nis­tes quan diuen que no hi ha cap con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya, sinó un con­flicte entre cata­lans.

En ter­cer lloc, una con­sulta popu­lar, una mena de mini­re­ferèndum o referèndum portàtil per saber què pensa la població. I, amb aquest bagatge d’acords, acon­se­guir de l’Estat espa­nyol el que l’Estat espa­nyol diu que mai ator­garà: un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació.

Des del moment que qual­se­vol pro­posta d’auto­de­ter­mi­nació a Espa­nya és il·legítima i il·legal i que ERC s’ha com­promès explícita­ment a res­pec­tar el marc cons­ti­tu­ci­o­nal cal dema­nar: exac­ta­ment de què estem par­lant?