LA CLAREDAT DEL DESACORD

El 8 d’abril del 2023, Aragonès demana a Sánchez que convoqui la taula de diàleg. L’endemà, 9 d’abril, el ministre Iceta diu que no té cap sentit reunir la taula de diàleg, atès que ja s’ha assolit l’objectiu que se cercava. 11 d’abril del 2023, Aragonès presenta en societat la seva proposta d’un acord de claredat. Una hora més tard, la ministra Montero, portaveu del govern espanyol reitera la doctrina oficial: no hi haurà mai cap referèndum perquè seria inconstitucional. Les coses estan clares, si més no, del costat negatiu.

Aquest entestament del president Aragonès a tirar endavant un projecte que el Parlament va rebutjar per majoria simple ha d’obeir a alguna raó subconscient. És veritat que el va presentar com la seva proposta estel·lar en l’últim debat de política general, però això en cap cas pot justificar que es defugi la voluntat del legislatiu i que es governi d’esquena i en contra del Parlament.

Amb quina autoritat procedeix Aragonès? Al règim parlamentari, el govern és una mena de comitè executiu del legislatiu. El seu és un acte autocràtic, perquè si el govern pot tirar endavant amb un projecte rebutjat pel Parlament, per la mateixa raó pot governar sense el Parlament.

El projecte proposa com a mesura de salvació per a Catalunya un pla que ja es va proposar al Canadà sense aclarir a la ciutadania que la llei de claredat canadenca va ser rebutjada al seu cop pel Parlament del Quebec, que, aleshores, va aprovar una llei contrària, la llei 99. Al mateix temps, pren com a referent l’acord imposat per l’OTAN i els seus amics per al referèndum de Montenegro, que els mateixos montenegrins van rebutjar, encara que van acceptar celebrar el referèndum i el van guanyar. El seu propòsit, no explícit però real, era no respectar un resultat negatiu adduint el caràcter discriminatori de les condicions imposades.

Tot això és conegut per tothom, però, en realitat, la base de la nova enganyifa del govern d’ERC –i que sembla reeixir atès que ningú la fa palesa– és que la llei de claredat canadenca es va fer en compliment d’una recomanació del Tribunal Suprem del Canadà, que, tot negant la constitucionalitat del dret d’autodeterminació, indicava que si els quebequesos volien fer un referèndum d’autodeterminació, s’hauria de trobar el camí. És a dir, el Tribunal Suprem accepta el dret d’autodeterminació del Quebec, l’exercici del qual és legítim i legal al Canadà.

A Espanya, en canvi, és tot el contrari. Per acord unànime del poder legislatiu i els tribunals, en especial el Constitucional, qualsevol referèndum d’autodeterminació és inconstitucional i, per tant, il·legítim i il·legal. Oferir com a via cap a la independència un referèndum pactat amb l’estat és, òbviament, una estafa. Si, a més, es recorda que, des de juliol del 2022, ERC s’ha compromès explícitament a respectar el marc constitucional espanyol, a l’estafa s’afegeix la burla. I la proposta només pot fer-se en els termes boirosos, difusos, inconcrets en què parlen habitualment els polítics republicans.

La falta de contingut i concreció s’amaga en profusió de detalls minuciosos i un full de ruta que no du enlloc, però precisa curosament les etapes d’aquest progrés cap a la darrera estafa.

Primer, un grup d’experts acadèmics amb una funció prolèptica, atès que haurà d’avançar un pla i preveure les alternatives i les conseqüències i que, com tots els plans humans, pot fallar.

En segon lloc, una taula de partits catalans per debatre l’estudi acadèmic. Aquesta taula, tribut a la partitocràcia, serà purament catalana, el que, ves per on, dona la raó als unionistes quan diuen que no hi ha cap conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó un conflicte entre catalans.

En tercer lloc, una consulta popular, una mena de minireferèndum o referèndum portàtil per saber què pensa la població. I, amb aquest bagatge d’acords, aconseguir de l’Estat espanyol el que l’Estat espanyol diu que mai atorgarà: un referèndum d’autodeterminació.

Des del moment que qualsevol proposta d’autodeterminació a Espanya és il·legítima i il·legal i que ERC s’ha compromès explícitament a respectar el marc constitucional cal demanar: exactament de què estem parlant?