EL SOMNI DE MACRON

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, ha gene­rat una nova polèmica a l’entorn de les rela­ci­ons entre la Unió Euro­pea i els Estats Units en sug­ge­rir la neces­si­tat de reforçar la sobi­ra­nia euro­pea per ser menys depen­dents d’altres potències. No és una opinió neu­tra, ni tan sols com­par­tida per la resta de països mem­bres de la Unió, ni segu­ra­ment és una opinió opor­tuna perquè hi ha una guerra en marxa a Ucraïna que reque­reix la màxima uni­tat ali­ada. Segu­ra­ment, Macron ha bus­cat fugir del foc intern de la reforma de les pen­si­ons i ha apli­cat aque­lla idea tan estesa en política: un foc s’apaga amb un altre foc. La con­seqüència pri­mera és que Macron ha pro­vo­cat des­con­cert entre els socis euro­peus i mal­fiança amb el soci atlàntic, un soci que històrica­ment ha estat com­promès amb la pau, el progrés i la democràcia a Europa.

No obs­tant això, en el fons del dis­curs de Macron no hi ha cap interès a allu­nyar-se del bloc atlan­tista. Aquest és l’aspecte més cri­da­ner de la seva con­ferència als Països Bai­xos, però no és el més relle­vant. El pre­si­dent francès ha pro­po­sat, de fet, i encara que manera mal­des­tra, un debat sobre la iden­ti­tat naci­o­nal, sobre si cal dei­xar en mans de la indústria cul­tu­ral ame­ri­cana (o xinesa, si fos el cas) els ele­ments que aju­den a con­for­mar aquesta iden­ti­tat de les velles naci­ons euro­pees o cal posar-se a reforçar els nos­tres pro­pis ele­ments. Veure el pre­si­dent de França havent de rei­vin­di­car el dret a la cre­ació en francès i no dei­xar-se colo­nit­zar l’ima­gi­nari per l’anglès és impac­tant, i posa el dit a la nafra. No és un debat menor, ni ajor­na­ble: els efec­tes de la glo­ba­lit­zació són més que noto­ris. Els estàndards glo­bals en la cre­ació cul­tu­ral –sobre­tot música, cinema i vide­o­jocs– es gene­ren a par­tir de la llen­gua franca i de la cul­tura forta, i la capa­ci­tat per fer-hi front des de les nos­tres velles naci­ons es va afe­blint a mar­xes forçades. La irrupció de la intel·ligència arti­fi­cial no fa més que dis­pa­rar les inqui­e­tuds, perquè s’ali­menta de fonts ori­gi­nal­ment en anglès que, en el millor dels casos, seran traduïdes a la nos­tra llen­gua. Per posar un exem­ple: si li dema­nem al ChatGTP un arti­cle en català sobre Gaudí, el més pro­ba­ble és que con­sulti la versió anglesa de la Viquipèdia. Això sí, ens ho pre­sen­tarà en un català impe­ca­ble i, segu­ra­ment, en el dia­lecte que ens interessi.

Per tant, en comp­tes de que­dar-nos amb la part més pro­vo­ca­dora del dis­curs de Macron, ens hauríem de fixar en un debat que ens afecta encara més a nosal­tres, els cata­lans. Macron par­lava del dret a somiar en la seva llen­gua, i els som­nis s’ali­men­ten de l’experiència però també dels nos­tres refe­rents emo­ci­o­nals: els con­tes, les lle­gen­des, la música, el sim­bo­lisme... i de la manera que tenim d’enten­dre l’amor, la mort, la feli­ci­tat o la tris­tesa. I el dret a somiar en la teva pròpia llen­gua és un dret uni­ver­sal que hauríem de pro­te­gir ara més que mai.