ALCARRÀS, CENTRE DE CATALUNYA (II)

Com que per­ta­nyo a la Cata­lu­nya que aquells que cre­uen que viuen al cen­tre del món ano­me­nen perifèrica, ja m’excu­sa­reu que d’un arti­cle ante­rior publi­cat en aquest mateix mitjà en man­llevi el títol, amb l’afe­gitó vol­gut de segona part, per tor­nar a par­lar de la page­sia, que, per ignorància d’uns i per impotència d’altres, se’ns està des­fent entre les mans com si fos cera tova. S’equi­vo­quen aquells que bana­lit­zen aquesta tragèdia, perquè ara com ara les explo­ta­ci­ons agràries i rama­de­res són el pri­mer sec­tor de l’eco­no­mia del nos­tre país, amb un 16,28% del PIB al davant del 12% del turisme que, pel que es veu, és la nineta dels ulls de l’Agència Cata­lana de l’Aigua que, men­tre esca­tima l’aigua als que ens donen de men­jar, deixa molt clar que per al sec­tor turístic no hi haurà ni mesu­res ni res­tric­ci­ons. El tracte amb aquest grau de fri­vo­li­tat envers el sec­tor agro­a­li­men­tari i rama­der l’aca­ba­rem pagant molt car. La sequera i la manca de pre­visió política del que ja es veia a venir han acon­se­guit que, per pri­mera vegada en els 160 anys d’història de fun­ci­o­na­ment, el canal d’Urgell tan­qui l’aigua i deixi en mans de la pluja 50.000 hectàrees de reg, 26.000 de cereal d’hivern, 6.500 de cereal d’estiu, 7.500 d’alfals i 9.500 de frui­ters dels quals, a més, els page­sos hau­ran de llençar la fruita al terra si volen acon­se­guir que els arbres no morin per estrès hídric. No sé pas si en són cons­ci­ents, del que això suposa. Fa uns dies, un bon amic que només molt de tant en tant tras­passa el marc men­tal de la dia­go­nal bar­ce­lo­nina, em comen­tava que s’havia atan­sat fins a Ponent per con­tem­plar la flo­ració dels pres­se­guers. Durant la con­versa vaig cons­ta­tar que més enllà de la bellesa dels arbres flo­rits, el seu des­co­nei­xe­ment del món rural era abso­lut. Fins i tot se’m va quei­xar que pel Segrià hi havia massa trac­tors per la car­re­tera que alen­tien la cir­cu­lació dels que, com ell, viat­ja­ven per veure aquell esclat de colors. Colors, sim­ple­ment, colors. Tot el món rural reduït a un “esclat de colors”. El verd dels arros­sars que també mori­ran per manca de reg. El blanc de les pome­res i el rosa dels pres­se­guers. Els colors es moren perquè sense aigua no hi ha arc de Sant Martí.