Menorca, a l’avançada

A les classes dels Estudis Universitaris Catalans, de l’IEC, el curs 1970/71, Jordi Carbonell ens assegurava, als tres estudiants que hi assistíem, que el català de més qualitat era el de Menorca. I batejava el segle XVIII com el “període menorquí de la literatura catalana”. Mai no n’havíem sentit parlar i, per a nosaltres, joves de 18 anys, pèl llarg, barba serrada, trenca blau marí i sarró en bandolera completant l’uniforme, tot allò era una novetat. Ben prest vam anar constatant que Menorca era tota una altra cosa, una realitat sociocultural amb una personalitat singular molt marcada, com altres indrets del país, sigui Figueres, Reus, Morella, Alcoi o Capdepera. En el cas de l’illa, un segle sense Espanya, vulgues que no, es nota, i no tan sols pel que fa a l’idioma. El segle XVIII, nefast per al conjunt dels Països Catalans del sud dels Pirineus, va tenir en Menorca l’excepció positiva en situar-se en una dinàmica ben distinta, tant en el terreny polític, com en el cultural i en el religiós. Així, mentre el Principat, el País Valencià, Mallorca i les Pitiüses es trobaven sota l’autoritat espanyola, la balear petita passava a formar part de l’Imperi britànic primer i, també, uns anys, a situar-se sota tutela francesa, fins que el 1802 l’Estat espanyol recuperà l’autoritat sobre el territori. I encara dura. 

El 4 d’agost del 1715, el tribunal menorquí de la Inquisició, botxí de l’heterodòxia religiosa, és suprimit oficialment a Menorca, per ordre del governador britànic Richard Kane “pel fet de ser tan contrari a la llibertat del gènere humà”. Al llarg de la major part del XVIII, no hi haurà censura sobre els llibres i sí, en canvi, un veritable renaixement literari en català, de la cultura i de la llibertat de pensament. Durant aquella centúria, Menorca esdevindrà l’únic territori del nostre àmbit on pot parlar-se, pròpiament, de llibertat religiosa. A més de la religió catòlica, que es mantingué com la tinguda com a pròpia entre la població autòctona, hi cohabitaven també altres confessions: culte protestant, ortodox grec i jueu, tots ells amb temple o sinagoga propis, un veritable oasi de llibertat, tolerància i respecte a la diferència, excepcional a l’època, al país. El 1733, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català, durant la seva estada a Windsor, fins al 1737/38. Conscient que, cas de publicar-se’n la traducció només podrà ser llegida a Menorca, atesa la persecució per part de la Inquisició de les versions bíbliques en llengües nacionals, posa a la seva traducció el títol de Nou Testament de Nostre Señor Jesús Christ del grek en llengua menorquina, escrita, però, en la variant valenciana de la llengua. Conservada encara inèdita a la Bodleian Library d’Oxford, mai no s’arribà a publicar i no n’existeix cap edició crítica. El catolicisme dels menorquins fou utilitzat per les autoritats espanyoles com un instrument de patriotisme espanyolista, un gest d’afirmació nacionalcatòlica, enfront del protestantisme de les noves autoritats britàniques. I aquesta pràctica d’associar protestantisme a estrangeria, limitant l’adhesió a aquesta creença religiosa als no nacionals, ha perdurat fins als nostres dies.

Al sud dels Pirineus, el bloc del poder s’expressava mitjançant els posicionaments intolerants de la jerarquia catòlica, el caciquisme immobilista de l’oligarquia política i econòmica i els privilegis inalterables de la monarquia espanyola. Situar-se al marge de la versió oficial, tant se val en quin àmbit, no feu més que acostar les posicions d’heterodoxos i dissidents, fossin maçons, republicans, protestants, lliurepensadors, esperantistes, espiritistes, cooperativistes, anarquistes, feministes, socialistes, higienistes, naturistes, nudistes o defensors de l’homeopatia. La simultaneïtat d’adscripció a més d’un àmbit de dissidència explica, alhora, les complicitats existents entre sectors socials i de pensament tan diversos i, generalment, perseguits pel poder o al marge d’aquest, fins al punt que, en molts casos, hom pertanyia a més d’una dissidència alhora. I cada dissensió era un espai de socialització de les conviccions pròpies, de debat, de contrast d’idees. I si en algun lloc aquest espai de complicitat aflorà amb la màxima intensitat fou, precisament, a Menorca.

El paisatge humà de Menorca, els darrers segles, ha estat acolorit amb unes pinzellades intenses de liberalitat, progressisme i mentalitat oberta, de manera que les idees de tolerància i convivència en la diversitat han arrelat en amplis sectors de la societat illenca i n’han fet un tret característic de la identitat menorquina, gràcies a la singularitat de la seva història. N’és un exemple magnífic aquest llibre de Josep Borràs, El protestantisme a Menorca, en què s’estudia la presència d’aquesta confessió religiosa a l’illa, com a dissidència de l’opció que, històricament, hi ha estat majoritària: el catolicisme. L’obra té l’encert de no limitar-se a un repàs històric de les distintes manifestacions de la Reforma protestant a l’illa, sinó que, aquesta n’és l’aportació més original, fa també un interessant retrat sociològic de la comunitat protestant menorquina. I ho fa amb prou objectivitat i distanciament com perquè la seva pròpia fe, la vinculació personal de l’autor amb el tema objecte d’estudi, no en malmeti el rigor imprescindible ni la llibertat d’anàlisi, actitud imprescindible per assenyalar, quan cal, les febleses, errors i contradiccions del col·lectiu humà analitzat.

Com bé defensa Borràs, el caràcter capdavanter de Menorca en la introducció i institucionalització del protestantisme a la societat, amb la creació d’esglésies i l’obertura de centres de culte i escoles, no és, exactament, conseqüència directa, gairebé inevitable, del domini britànic al llarg de gairebé tot el segle XVIII. Però, ben mirat, tampoc no s’explicaria plenament desconsiderant aquell període, sense el qual tot hauria estat diferent. De fet, era a Menorca on es donaven les condicions millors perquè es produís un esdeveniment històric d’aquestes característiques. Com afirmà Pere Llabrés, el segle XIX hi trobà “el camp predisposat a les idees liberals i progressistes”. I com assenyala Borràs, la liberalització econòmica que comportà el domini britànic facilità l’arribada de col·lectius humans de llengües, cultures, religions i procedències geogràfiques distintes. Potser no pot qualificar-se de lògic, però tampoc de sorpresa absoluta que fos a Maó on Francesc Tudurí de la Torre fundés la primera església protestant dels Països Catalans, fins i tot quatre anys abans de la constitució de la primera església reformada a Perpinyà, el 1872. Era també la primera congregació d’aquesta confessió religiosa en els territoris europeus de l’Estat espanyol i, probablement, arreu de l’Imperi espanyol en diferents continents. En els territoris espanyols d’Amèrica, la primera església protestant es funda a Ponce (Puerto Rico) el 1872 i el mateix any és també el de la construcció del petit cementiri protestant promogut per Tudurí, en terrenys de la seva finca particular al Trepucó, als afores de Maó, conegut com a “cementiri d’en Gravat”.

El 1860, Tudurí havia fundat la lògia maçònica Els Amics de la Humanitat de Maó, de la qual serà venerable mestre. En una data tan significativa com el 14 de juliol, de l’any següent, instal·la un temple maçònic al carrer de Gràcia, 75, en un edifici propietat seva i, cinc anys després, en ser avisats d’un escorcoll policial en ple estat de setge, trasllada al seu domicili particular tant els documents de la lògia com els ornaments maçònics. En algun moment, la lògia promoguda per Tudurí tindrà la seu al mateix local del Partit Republicà Federal i coincideix que Maó i es Castell, indrets on el republicanisme serà hegemònic, són també les poblacions on hi haurà esglésies protestants organitzades, amb les corresponents escoles diürnes per a nens i nocturnes per a adults, i també lògies maçòniques importants, com la lògia castellenca Kadmon. El 1886, el periòdic espanyol La Unión protesta contra la construcció de dues lògies a Maó i denuncia que els elements “menys espanyols” i “separatistes” de la ciutat són anticatòlics, protestants i lliurepensadors. Contràriament, el periòdic El Menorquín, fundat el 1869 pel republicà i maçó Benet Pons i Fàbregues, serà l’aliat periodístic del naixent protestantisme menorquí informant-ne de les activitats, amb el pastor, maçó i republicà Tudurí com a figura més notable.

Els primers anys de la Mancomunitat de Catalunya, Pere Ballester, cap del Partit Republicà menorquí sostenia la necessitat de desvincular-se de Mallorca i de la província balear, tot dient: “Creu algú que podria sobrevenir-nos algun mal annexionat-nos a Catalunya? [...] Amb Barcelona tenim tot l’intercanvi de tot el necessari per viure, dels fruits de la terra als valors de l’esperit.” I, encara, “ens convé més de formar regió amb Catalunya que amb Mallorca”. Ene ls anys trenta, Joan Hernàndez acabava un article seu així: “Visca la República Federal i Visca Catalunya lliure! sinó, també, Visca Menorca catalana”, avançant-se a la idea contemporània de “Països Catalans”. Menorca es desvinculà del projecte d’estatut de les altres illes i alguns sectors plantejaren d’incorporar-se a Catalunya. En esclatar la guerra del 1936-1939, Menorca fou l’únic territori balear que es mantingué fidel a la legalitat republicana. I és il·lustratiu comprovar el comportament electoral de l’illa, del 1977 ençà. A partir del Nadal del 2018, després d’una campanya popular de signatures d’associacions i particulars, el consistori maonès, per unanimitat, acordà posar el nom de Francesc Tudurí de la Torre a un carrer proper a l’església protestant, fent-hi constar la seva condició de pastor. Era una manera clara de reconciliar-se amb la pròpia història.