Menorca, a l’avançada

A les clas­ses dels Estu­dis Uni­ver­si­ta­ris Cata­lans, de l’IEC, el curs 1970/71, Jordi Car­bo­nell ens asse­gu­rava, als tres estu­di­ants que hi assistíem, que el català de més qua­li­tat era el de Menorca. I bate­java el segle XVIII com el “període menorquí de la lite­ra­tura cata­lana”. Mai no n’havíem sen­tit par­lar i, per a nosal­tres, joves de 18 anys, pèl llarg, barba ser­rada, trenca blau marí i sarró en ban­do­lera com­ple­tant l’uni­forme, tot allò era una nove­tat. Ben prest vam anar cons­ta­tant que Menorca era tota una altra cosa, una rea­li­tat soci­o­cul­tu­ral amb una per­so­na­li­tat sin­gu­lar molt mar­cada, com altres indrets del país, sigui Figue­res, Reus, More­lla, Alcoi o Cap­de­pera. En el cas de l’illa, un segle sense Espa­nya, vul­gues que no, es nota, i no tan sols pel que fa a l’idi­oma. El segle XVIII, nefast per al con­junt dels Països Cata­lans del sud dels Piri­neus, va tenir en Menorca l’excepció posi­tiva en situar-se en una dinàmica ben dis­tinta, tant en el ter­reny polític, com en el cul­tu­ral i en el religiós. Així, men­tre el Prin­ci­pat, el País Valencià, Mallorca i les Pitiüses es tro­ba­ven sota l’auto­ri­tat espa­nyola, la balear petita pas­sava a for­mar part de l’Imperi britànic pri­mer i, també, uns anys, a situar-se sota tutela fran­cesa, fins que el 1802 l’Estat espa­nyol recu­perà l’auto­ri­tat sobre el ter­ri­tori. I encara dura. 

El 4 d’agost del 1715, el tri­bu­nal menorquí de la Inqui­sició, botxí de l’hete­rodòxia reli­gi­osa, és supri­mit ofi­ci­al­ment a Menorca, per ordre del gover­na­dor britànic Ric­hard Kane “pel fet de ser tan con­trari a la lli­ber­tat del gènere humà”. Al llarg de la major part del XVIII, no hi haurà cen­sura sobre els lli­bres i sí, en canvi, un veri­ta­ble renai­xe­ment lite­rari en català, de la cul­tura i de la lli­ber­tat de pen­sa­ment. Durant aque­lla centúria, Menorca esde­vindrà l’únic ter­ri­tori del nos­tre àmbit on pot par­lar-se, pròpia­ment, de lli­ber­tat reli­gi­osa. A més de la religió catòlica, que es man­tingué com la tin­guda com a pròpia entre la població autòctona, hi coha­bi­ta­ven també altres con­fes­si­ons: culte pro­tes­tant, orto­dox grec i jueu, tots ells amb tem­ple o sina­goga pro­pis, un veri­ta­ble oasi de lli­ber­tat, tolerància i res­pecte a la diferència, excep­ci­o­nal a l’època, al país. El 1733, Lluís de las Tor­res, sacer­dot valencià con­ver­tit a l’angli­ca­nisme, tra­du­eix els evan­ge­lis al català, durant la seva estada a Wind­sor, fins al 1737/38. Cons­ci­ent que, cas de publi­car-se’n la tra­ducció només podrà ser lle­gida a Menorca, atesa la per­se­cució per part de la Inqui­sició de les ver­si­ons bíbli­ques en llengües naci­o­nals, posa a la seva tra­ducció el títol de Nou Tes­ta­ment de Nos­tre Señor Jesús Christ del grek en llen­gua menor­quina, escrita, però, en la vari­ant valen­ci­ana de la llen­gua. Con­ser­vada encara inèdita a la Bod­le­ian Library d’Oxford, mai no s’arribà a publi­car i no n’exis­teix cap edició crítica. El cato­li­cisme dels menor­quins fou uti­lit­zat per les auto­ri­tats espa­nyo­les com un ins­tru­ment de patri­o­tisme espa­nyo­lista, un gest d’afir­mació naci­o­nal­catòlica, enfront del pro­tes­tan­tisme de les noves auto­ri­tats britàniques. I aquesta pràctica d’asso­ciar pro­tes­tan­tisme a estran­ge­ria, limi­tant l’adhesió a aquesta creença reli­gi­osa als no naci­o­nals, ha per­du­rat fins als nos­tres dies.

Al sud dels Piri­neus, el bloc del poder s’expres­sava mit­jançant els posi­ci­o­na­ments into­le­rants de la jerar­quia catòlica, el caci­quisme immo­bi­lista de l’oli­gar­quia política i econòmica i els pri­vi­le­gis inal­te­ra­bles de la monar­quia espa­nyola. Situar-se al marge de la versió ofi­cial, tant se val en quin àmbit, no feu més que acos­tar les posi­ci­ons d’hete­ro­do­xos i dis­si­dents, fos­sin maçons, repu­bli­cans, pro­tes­tants, lliu­re­pen­sa­dors, espe­ran­tis­tes, espi­ri­tis­tes, coo­pe­ra­ti­vis­tes, anar­quis­tes, femi­nis­tes, soci­a­lis­tes, higi­e­nis­tes, natu­ris­tes, nudis­tes o defen­sors de l’home­o­pa­tia. La simul­taneïtat d’ads­cripció a més d’un àmbit de dis­sidència explica, alhora, les com­pli­ci­tats exis­tents entre sec­tors soci­als i de pen­sa­ment tan diver­sos i, gene­ral­ment, per­se­guits pel poder o al marge d’aquest, fins al punt que, en molts casos, hom per­ta­nyia a més d’una dis­sidència alhora. I cada dis­sensió era un espai de soci­a­lit­zació de les con­vic­ci­ons pròpies, de debat, de con­trast d’idees. I si en algun lloc aquest espai de com­pli­ci­tat aflorà amb la màxima inten­si­tat fou, pre­ci­sa­ment, a Menorca.

El pai­satge humà de Menorca, els dar­rers segles, ha estat aco­lo­rit amb unes pin­ze­lla­des inten­ses de libe­ra­li­tat, pro­gres­sisme i men­ta­li­tat oberta, de manera que les idees de tolerància i con­vivència en la diver­si­tat han arre­lat en amplis sec­tors de la soci­e­tat illenca i n’han fet un tret carac­terístic de la iden­ti­tat menor­quina, gràcies a la sin­gu­la­ri­tat de la seva història. N’és un exem­ple magnífic aquest lli­bre de Josep Borràs, El pro­tes­tan­tisme a Menorca, en què s’estu­dia la presència d’aquesta con­fessió reli­gi­osa a l’illa, com a dis­sidència de l’opció que, històrica­ment, hi ha estat majo­ritària: el cato­li­cisme. L’obra té l’encert de no limi­tar-se a un repàs històric de les dis­tin­tes mani­fes­ta­ci­ons de la Reforma pro­tes­tant a l’illa, sinó que, aquesta n’és l’apor­tació més ori­gi­nal, fa també un interes­sant retrat sociològic de la comu­ni­tat pro­tes­tant menor­quina. I ho fa amb prou objec­ti­vi­tat i dis­tan­ci­a­ment com perquè la seva pròpia fe, la vin­cu­lació per­so­nal de l’autor amb el tema objecte d’estudi, no en mal­meti el rigor impres­cin­di­ble ni la lli­ber­tat d’anàlisi, acti­tud impres­cin­di­ble per asse­nya­lar, quan cal, les feble­ses, errors i con­tra­dic­ci­ons del col·lec­tiu humà ana­lit­zat.

Com bé defensa Borràs, el caràcter cap­da­van­ter de Menorca en la intro­ducció i ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació del pro­tes­tan­tisme a la soci­e­tat, amb la cre­ació d’esglésies i l’ober­tura de cen­tres de culte i esco­les, no és, exac­ta­ment, con­seqüència directa, gai­rebé ine­vi­ta­ble, del domini britànic al llarg de gai­rebé tot el segle XVIII. Però, ben mirat, tam­poc no s’expli­ca­ria ple­na­ment des­con­si­de­rant aquell període, sense el qual tot hau­ria estat dife­rent. De fet, era a Menorca on es dona­ven les con­di­ci­ons millors perquè es produís un esde­ve­ni­ment històric d’aques­tes carac­terísti­ques. Com afirmà Pere Llabrés, el segle XIX hi trobà “el camp pre­dis­po­sat a les idees libe­rals i pro­gres­sis­tes”. I com asse­nyala Borràs, la libe­ra­lit­zació econòmica que com­portà el domini britànic faci­lità l’arri­bada de col·lec­tius humans de llengües, cul­tu­res, reli­gi­ons i pro­cedències geogràfiques dis­tin­tes. Pot­ser no pot qua­li­fi­car-se de lògic, però tam­poc de sor­presa abso­luta que fos a Maó on Fran­cesc Tudurí de la Torre fundés la pri­mera església pro­tes­tant dels Països Cata­lans, fins i tot qua­tre anys abans de la cons­ti­tució de la pri­mera església refor­mada a Per­pinyà, el 1872. Era també la pri­mera con­gre­gació d’aquesta con­fessió reli­gi­osa en els ter­ri­to­ris euro­peus de l’Estat espa­nyol i, pro­ba­ble­ment, arreu de l’Imperi espa­nyol en dife­rents con­ti­nents. En els ter­ri­to­ris espa­nyols d’Amèrica, la pri­mera església pro­tes­tant es funda a Ponce (Puerto Rico) el 1872 i el mateix any és també el de la cons­trucció del petit cemen­tiri pro­tes­tant pro­mo­gut per Tudurí, en ter­renys de la seva finca par­ti­cu­lar al Tre­pucó, als afo­res de Maó, cone­gut com a “cemen­tiri d’en Gra­vat”.

El 1860, Tudurí havia fun­dat la lògia maçònica Els Amics de la Huma­ni­tat de Maó, de la qual serà vene­ra­ble mes­tre. En una data tan sig­ni­fi­ca­tiva com el 14 de juliol, de l’any següent, ins­tal·la un tem­ple maçònic al car­rer de Gràcia, 75, en un edi­fici pro­pi­e­tat seva i, cinc anys després, en ser avi­sats d’un escor­coll poli­cial en ple estat de setge, tras­llada al seu domi­cili par­ti­cu­lar tant els docu­ments de la lògia com els orna­ments maçònics. En algun moment, la lògia pro­mo­guda per Tudurí tindrà la seu al mateix local del Par­tit Repu­blicà Fede­ral i coin­ci­deix que Maó i es Cas­tell, indrets on el repu­bli­ca­nisme serà hegemònic, són també les pobla­ci­ons on hi haurà esglésies pro­tes­tants orga­nit­za­des, amb les cor­res­po­nents esco­les diürnes per a nens i noc­tur­nes per a adults, i també lògies maçòniques impor­tants, com la lògia cas­te­llenca Kad­mon. El 1886, el periòdic espa­nyol La Unión pro­testa con­tra la cons­trucció de dues lògies a Maó i denun­cia que els ele­ments “menys espa­nyols” i “sepa­ra­tis­tes” de la ciu­tat són anti­catòlics, pro­tes­tants i lliu­re­pen­sa­dors. Contrària­ment, el periòdic El Menorquín, fun­dat el 1869 pel repu­blicà i maçó Benet Pons i Fàbre­gues, serà l’aliat periodístic del nai­xent pro­tes­tan­tisme menorquí infor­mant-ne de les acti­vi­tats, amb el pas­tor, maçó i repu­blicà Tudurí com a figura més nota­ble.

Els pri­mers anys de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, Pere Balles­ter, cap del Par­tit Repu­blicà menorquí sos­te­nia la neces­si­tat de des­vin­cu­lar-se de Mallorca i de la província balear, tot dient: “Creu algú que podria sobre­ve­nir-nos algun mal anne­xi­o­nat-nos a Cata­lu­nya? [...] Amb Bar­ce­lona tenim tot l’inter­canvi de tot el neces­sari per viure, dels fruits de la terra als valors de l’espe­rit.” I, encara, “ens convé més de for­mar regió amb Cata­lu­nya que amb Mallorca”. Ene ls anys trenta, Joan Hernàndez aca­bava un arti­cle seu així: “Visca la República Fede­ral i Visca Cata­lu­nya lliure! sinó, també, Visca Menorca cata­lana”, avançant-se a la idea con­tem­porània de “Països Cata­lans”. Menorca es des­vin­culà del pro­jecte d’esta­tut de les altres illes i alguns sec­tors plan­te­ja­ren d’incor­po­rar-se a Cata­lu­nya. En escla­tar la guerra del 1936-1939, Menorca fou l’únic ter­ri­tori balear que es man­tingué fidel a la lega­li­tat repu­bli­cana. I és il·lus­tra­tiu com­pro­var el com­por­ta­ment elec­to­ral de l’illa, del 1977 ençà. A par­tir del Nadal del 2018, després d’una cam­pa­nya popu­lar de sig­na­tu­res d’asso­ci­a­ci­ons i par­ti­cu­lars, el con­sis­tori maonès, per una­ni­mi­tat, acordà posar el nom de Fran­cesc Tudurí de la Torre a un car­rer pro­per a l’església pro­tes­tant, fent-hi cons­tar la seva con­dició de pas­tor. Era una manera clara de recon­ci­liar-se amb la pròpia història.