ELS DESASTRES DE LA DEPENDÈNCIA

És fama que els desastres mai venen sols, una experiència que rau en mites com les deu plagues d’Egipte o les desgràcies del pobre Job. I també en realitats com el seguit de pesta, guerra, fam que va assolar gran part de l’edat mitjana, la guerra dels Cent Anys, per exemple. Una memòria que cristal·litzà en la imatge dels quatre genets de l’Apocalipsi, la pesta, la guerra, la fam i la mort com al famós gravat de Dürer del 1496.

En un pla més humil i de la vida terrenal, hi ha episodis que esdevenen catastròfics per a la gent i que són d’exclusiva factura humana, producte d’injustícies i desequilibris que ningú no sembla capaç d’evitar. És el que passa a Catalunya.

El context social, polític i mediàtic d’aquests desastres és sempre un enrenou de declaracions, retrets, compareixences i promeses que s’acaba convertit en un teatre en què els diferents actors fan el seu paper amb l’únic criteri de fer-se veure i sentir i quedar bé a tot arreu. Mentrestant, qui dia passa, any empeny. Les catàstrofes s’obliden, les seqüeles romanen i els polítics que no van fer res per evitar-les, també.

Per decret de l’OMS, ens hem tret de damunt la maledicció de la covid, una plaga bíblica que ha trigat tres anys i que ha canviat molt l’organització social del treball i, per consegüent, la interacció humana. Tot plegat, la reacció de les autoritats (el sou de les quals ens costa un ull de la cara) ha oscil·lat entre la incompetència en el cas de Catalunya i el presumptament delictiu en el de Madrid.

Amb prou feines ens havien tret les mascaretes quan va esclatar el cas Pegasus, un escàndol que hauria sacsejat la fundació de qualsevol estat de dret, tret, naturalment, de l’espanyol, els fonaments del qual es van posar entre el 1936 i el 1939. La famosa comissió parlamentària, que va arribar a Madrid a la recerca d’informació del govern espanyol, es va trobar amb la porta delicadament tancada amb excuses diplomàtiques i, després, va aprovar un informe en què, en comptes de prohibir les interferències de les comunicacions, només demana que es regulin, atès que Espanya disposa d’un poder judicial independent. Aquesta òbvia mentida està signada per la consellera Meritxell Serret, que reconeix la subordinació de la Generalitat a una raó d’estat que vulnera drets fonamentals dels seus ciutadans.

La polèmica per l’espionatge als independentistes ha esclatat al bell mig d’una sequera que també té una flaire bíblica. Aquí es tracta d’una catàstrofe natural agreujada, no cal dir-ho, per l’acció humana. La decisió del govern de tancar el canal d’Urgell pot semblar un cop d’autoritat (sempre es fan sobre els més febles), però contrasta amb la seva deixadesa a l’hora de restringir l’ús esportiu de l’aigua, als camps de golf, per exemple, o d’aturar les innombrables vies de pèrdua d’aigua a tot arreu. I això sí, ningú no recorda el fet que les empreses hidroelèctriques van buidar els pantans per motius especulatius.

Per escalfar els ànims durant la sequera, les oposicions d’estabilització de la Generalitat han estat un desastre de dimensions històriques, encara per calibrar-se. I les reaccions de les autoritats autonòmiques, una barreja d’autoritarisme (foragitant una directora general nouvinguda) i incompetència afegida amb unes mesures que no seran practicables i que s’arrossegaran durant molt de temps.

L’enèsima avaria a Rodalies, palesa una situació límit d’un servei públic en estat calamitós per un permanent infrafinançament. És l’evidència d’un tracte colonial. No n’hi ha prou amb demanar una actitud més contundent del govern a l’hora d’exigir el traspàs de Rodalies. S’ha de recordar que hi ha una oposició frontal dels dos sindicats espanyols a qualsevol transferència. Treballadors contra treballadors. La solidaritat dels treballadors catalans amb els espanyols no rep cap reciprocitat.

En totes aquestes catàstrofes hi ha un element comú que explica per què es produeixen i no es poden resoldre: la carència d’un estat propi, la falta d’independència. Cap dels desastres esmentats i els que vulguin venir, producte de la letal vinculació de Catalunya amb Espanya, tindrà solució mentre no hi hagi independència. El desastre superlatiu és la dependència.