Tribuna republicana
Allò que ens caurà al damunt
Tinc la certesa que el marc neoautonòmic en què es mou actualment la política catalana explicarà molts dels possibles canvis d’equilibris en els resultats de les properes eleccions municipals. Al capdavall, la decisió del vot ve determinada, també, pel context en què s’ha de manifestar. I no és el mateix votar en el marc d’una expectativa independentista de canvi radical que en un clima de resignació sobiranista per l’allunyament indefinit, ad kalendas graecas, d’allò a què s’aspira.
És cert que la lògica electoral de les municipals té característiques particulars que van més enllà de les sigles dels partits –per cert, en molts casos emmascarades–, i que és molt important el perfil personal dels alcaldables. En ser unes eleccions de proximitat, de quilòmetre zero que se’n diu ara, la presència directa i quotidiana sol donar a l’alcalde una popularitat que en bona part explica aquestes llarguíssimes continuïtats en el càrrec.
Però, així i tot, hi ha la part de vot més pragmàtic, presentat i percebut com a vot “realista”, menys lligat a la ideologia política o a les conviccions nacionals, i que es decideix més en funció de l’oferta que no pas de la demanda i de la capacitat que s’atorga a aquesta oferta per atendre les seves promeses. Quan no hi ha uns vincles estrets amb el partit o una lleialtat forta amb la ideologia, la decisió parteix de l’observació d’allò que hi ha a la lleixa de les ofertes, i si hi troba res d’interès, compra. I si no, s’absté. Una abstenció que també caracteritzarà aquestes eleccions municipals i, no cal dir-ho, les eleccions nacionals del 2025.
Per tant, i més enllà dels pronòstics de les enquestes, em sembla clar que aquestes municipals estaran contaminades per l’actual reculada de les expectatives generals de canvi i pel clima de conservadorisme institucional que es pot copsar dia sí dia també en la informació política. Fins i tot, crec que certes declaracions oportunistes d’inflamació independentista impostada, extemporànies a la pràctica quotidiana del govern i del Parlament actuals, seran contraproduents. Pactar pressupostos a Madrid, a qui després poses a parir per com inverteix aquests pressupostos en les primeres eleccions que arriben, fa lleig. Fer-se el pinxo en termes de promeses electorals de confrontació amb l’Estat espanyol, a qui ara presentes com el dolent de la pel·lícula quan saps que acabaràs plegant veles a l’hora de pactar-hi el govern municipal o la Diputació, fa angúnia.
El retorn actual a aquest neoautonomisme vergonyant –en el sentit que fins i tot fa vergonya a qui el practica i mira de dissimular-lo– torna a donar capacitat política a les opcions que apareixen com a més vinculades al poder de Madrid. És a dir, al PSC, que és el partit que –si més no, aparentment– pot fer promeses més creïbles, sobretot si ens visiten tots els ministres socialistes per avalar-les. També fa més fort a qui ha acceptat més dòcilment les noves –de fet, antigues– regles de joc, en nom de la governabilitat a curt termini. I, en aquesta perspectiva, és evident que ERC ha substituït l’antiga CiU. Entretant, el Junts més aferrat a les grans expectatives independentistes de futur passa a ocupar el lloc de l’ERC de l’època pujolista, perquè, al marge de la coherència del relat, allò que promet queda per a més endavant, per a molt més endavant.
Qui llegeixi els resultats de les eleccions de diumenge vinent –i molts ho faran– sense tenir present el context polític general de rendició a l’statu quo podrà dir que el realisme constitucional espanyol s’ha imposat definitivament. També haurà desaparegut aquell Ciutadans que tan útil va ser en l’excepcionalitat d’una ruptura amb l’Estat espanyol, però ara sense raó de ser. I l’ascens de Vox també serà una mostra del grau de neoespanyolització del tauler de joc català. I és probable que ningú n’assumeixi cap responsabilitat.
Venen temps atziacs per a la nació catalana.
