Nostàlgia Analògica

La ver­ti­gi­nosa revo­lució tec­nològica que estem vivint ha fet que en molt poc temps tot el nos­tre dia a dia s’hagi anat digi­ta­lit­zant i omplint de pan­ta­lles tàctils. Allà on abans hi havia botons físics, avui hi ha ico­nes d’apli­ca­ci­ons ins­tal·lades en pan­ta­lles de tota mena: des de les més peti­tes de l’impres­sora de casa, fins al mateix cotxe, on tot és pura­ment digi­tal. A la cuina ens passa el mateix, i ja no diem a la feina i a l’escola: som una soci­e­tat pros­trada davant d’una pan­ta­lla des que ens vam posar a la but­xaca el pri­mer iPhone, el telèfon pan­ta­lla que ja no tenia botons. Els smartp­ho­nes ja fa temps que han pas­sat a ser una extensió més del nos­tre cos, i qui sap si d’aquí poc ens con­ver­ti­rem en els pro­ta­go­nis­tes de les pel·lícules de ciència-ficció, que mos­tra­ven la huma­ni­tat sen­cera atra­pada en la rea­li­tat vir­tual i con­nec­tada a les màqui­nes vint-i-qua­tre hores al dia, en un futur que cada dia s’acosta més a la nos­tra rea­li­tat.

És més que pro­ba­ble, doncs, que això vagi ràpida­ment a més, i que la pan­ta­llit­zació del nos­tre món acabi der­ro­tant alguns dels dar­rers reduc­tes físics que encara que­den: el teclat, el ratolí, el tele­vi­sor... Però, és clar, tota acció té la seva reacció, i exac­ta­ment com ha pas­sat amb els dis­cos de vinil i comença a pas­sar amb els clàssics car­rets fotogràfics de cel·luloide, que s’han tor­nat a posar de moda, no és des­car­ta­ble que en poc temps passi una cosa sem­blant amb les pan­ta­lles. Es podria par­lar d’una certa nostàlgia analògica.

Ho reco­nec, m’iden­ti­fico amb aquesta nostàlgia. Amb el risc de sem­blar una boo­mer des­fa­sada, em que­den lluny modes com el cyber­core dels zillen­ni­als, i m’encanta Matrix, però com a pel·lícula que em fa apre­ciar encara més la vida real... I per als que, igual que jo, els encanta l’olor dels lli­bres i enyo­ren els dia­ris de paper i totes les coses autènti­ques que s’estan per­dent a mar­xes forçades, hi ha símpto­mes que ens fan tenir certa espe­rança. Fixeu-vos en l’espec­ta­cu­lar èxit dels con­certs de Bruce Springs­teen. Res no fa pen­sar –en aquest món de pan­ta­lles, efec­tes espe­ci­als, can­tants que no són músics i músics que no toquen ins­tru­ments, sinó bàsica­ment lli­bre­ries de loops pre­gra­vats– que una pro­posta basada en el rigorós directe –de tipus que ras­quen gui­tar­res i can­ten alhora, que fan ser­vir teclats i saxòfons de tota la vida, el líder dels quals té més de 70 anys...– omplirà esta­dis de fut­bol amb gent de diver­ses gene­ra­ci­ons. Més enllà dels avan­tat­ges dels avenços tec­nològics, hi ha ganes de tocar coses físiques, de viure de veri­tat, i no a través de les pan­ta­lles, com en un con­cert de música en directe: viure experiències que no estan pro­gra­ma­des, encara que esti­guin molt ben pre­pa­ra­des i pen­sa­des. Experiències huma­nes i no arti­fi­ci­als. Això sí, al con­cert de Springs­teen, tot­hom hi va anar amb una pan­ta­lla a la mà enre­gis­trant la mateixa escena dese­nes de milers de vega­des al mateix temps...